Crítica — Corredora: Acceleracionisme i col·lapse al costat de la línia de meta

Explica Laura García Alonso que el germen de Corredora neix d’una experiència personal, en la qual un familiar pròxim va patir un episodi psicòtic. Aquest fet la va impulsar a investigar, a fer-se preguntes i a buscar respostes. Primer, a través del curtmetratge Tormenta de verano (2022) i, després, amb Corredora, el seu debut en el llargmetratge. Un film dirigit amb una tècnica i una precisió mil·limètriques, les mateixes que han d’adquirir els i les esportistes d’elit la quotidianitat dels quals i de les quals se’ns mostra. Hores i hores d’entrenaments als CAR —els Centres d’Alt Rendiment—, de lluita constant per aconseguir el cos perfecte, sotmetent-se a una alimentació estricta, a renúncies constants i a una disciplina rigorosa, aplicada a tots i cadascun dels aspectes de la seva vida.

Cristina Vidal és una d’aquestes atletes d’elit. S’està preparant per competir al Campionat d’Espanya i té al davant una carrera més que prometedora; però un dia la seva ment col·lapsarà i el seu cos es veurà obligat a deixar de córrer. L’ingrés a l’hospital, els efectes secundaris de la medicació i la impossibilitat de competir durant un temps indefinit posaran a prova la seva paciència i la seva capacitat de superació. Els seus familiars i les seves amistats tractaran d’ajudar-la, cadascun i cadascuna a la seva manera, però les bones intencions, com bé podem imaginar, no sempre són suficients. Arribats a aquest punt del film queda clar que no som davant d’una d’aquelles pel·lícules que enalteix l’èpica de l’esport convertint els i les esportistes en herois sobrehumans i heroïnes sobrehumanes. Perquè no, Corredora no va d’això. Corredora és un fidel retrat de l’enorme pressió a la qual se sotmeten els i les esportistes d’elit, però també funciona com una irrebatible metàfora de les pressions a les quals ens sotmet, sense pietat, l’implacable sistema neoliberal. Un sistema que ens vol individualistes, hiperproductives, perfectes i perfeccionistes; eternament joves, consumidores àvides de falses necessitats creades, al seu torn, per aquest mateix sistema. Un sistema que, alhora, ha après a treure rèdit de les nostres angoixes, les nostres ansietats, la nostra incomoditat i el nostre dolor; que rendibilitza la nostra insatisfacció i ens exigeix el compliment d’uns cànons, d’altra banda, impossibles d’assolir. Cristina és una atleta d’elit que porta fins al límit els seus nivells d’autoexigència, una dona obsessionada per aconseguir la seva meta i ser la millor en allò que fa; però qualsevol persona que hagi estat espremuda pel turbocapitalisme podrà sens dubte sentir-se identificada amb ella, encara que no hagi trepitjat mai una pista d’atletisme.