Crítica — El cel promès: Un refugi a l’exili

Marie, ivoriana establerta a Tunísia des de fa deu anys, és pastora evangelista de l’autoanomenada Església de la Perseverança. Juntament amb ella viuen Jolie, una jove estudiant d’enginyeria, i Naney, dona de fort caràcter que intenta, mitjançant el contraban de begudes alcohòliques, reunir prou diners per poder portar la seva filla adolescent de Costa d’Ivori. Les tres, malgrat tenir personalitats molt diferents, han intentat establir a Tunísia la seva llar. Però un dia, de manera completament inesperada, apareixerà a les seves vides Kenza, una nena de quatre anys supervivent d’un naufragi. Serà llavors quan la intenció de les tres dones d’ajudar la nena xocarà amb la crua realitat. Poden fer-ho quan fins i tot quan la seva pròpia permanència al país està en perill? Poden fer-ho quan les esglésies evangelistes estan en el punt de mira de la policia i són sovint acusades de tràfic de persones? Poden fer-ho quan el racisme augmenta i les autoritats tunisianes duen a terme diàriament detencions arbitràries a persones subsaharianes com elles?

Com crear comunitat en un país que no et permet integrar-te? Com establir una llar lluny del teu país d’origen? Per què sembla tan difícil que, en una mateixa ciutat, puguin conviure persones de religions, costums i procedències diverses?

El cel promès va tenir la seva estrena com a pel·lícula inaugural de la secció Un Certain Regard del Festival de Canes i ha estat premiada en festivals com el Festival de Cinema Francòfon d’Angulema, el Festival Internacional de Cinema de Marràqueix, la Mostra de València o Cinemamed. Com en el seu film anterior, Entre figueres (2022), Erige Sehiri ha dirigit un film coral que no se centra en un únic personatge, sinó que realitza un retrat d’una comunitat, exemplificada en aquestes dones, invisibles per a gran part de la societat, que intenten tirar endavant i complir els seus somnis, malgrat tot.