Crítica — Forastera: Un conte estiuenc de dol i fantasmes
Amb "Forastera", Lucía Aleñar expandeix el seu curt homònim per apropiar-se, des de la perspectiva femenina, d'un patró habitual del cinema masculí: la suplantació d'identitat entre dones.
Eulàlia Iglesias
10 de setembre 2026
Forastera
Any 2025
País
Espanya
Suècia
Itàlia
Direcció Lucía Aleñar Iglesias
Guió Lucía Aleñar Iglesias
Producció
Lastor Media
Vilaüt Films
La Perifèrica Produccions
Fox In The Snow Films
Kino Produzioni
Repartiment
Zoe Stein
Lluís Homar
Núria Prims
Marta Angelat
Nonni Ardal Hammarström
Martina Garcia
Fotografia Agnès Piqué
Muntatge Paola Freddi
Música
Filip Leyman
Anna von Hausswolff
Distribució Atalante
Durada 97 minuts
Data d’estrena 11 de setembre de 2026
Gènere Drama
Sinopsi
Cata veurà com les seves vacances d'estiu es veuen alterades per l'absurda i sobtada mort de la seva àvia, que només ella presencia. El seu dol fa un gir inesperat quan, gairebé sense proposar-s'ho, es comença a fer passar per ella. Allò que comença com un simple joc de disfresses acabarà desdibuixant els límits entre la realitat i els rols familiars.
Forastera
Any 2025
País
Espanya
Suècia
Itàlia
Direcció Lucía Aleñar Iglesias
Guió Lucía Aleñar Iglesias
Producció
Lastor Media
Vilaüt Films
La Perifèrica Produccions
Fox In The Snow Films
Kino Produzioni
Repartiment
Zoe Stein
Lluís Homar
Núria Prims
Marta Angelat
Nonni Ardal Hammarström
Martina Garcia
Fotografia Agnès Piqué
Muntatge Paola Freddi
Música
Filip Leyman
Anna von Hausswolff
Distribució Atalante
Durada 97 minuts
Data d’estrena 11 de setembre de 2026
Gènere Drama
Sinopsi
Cata veurà com les seves vacances d'estiu es veuen alterades per l'absurda i sobtada mort de la seva àvia, que només ella presencia. El seu dol fa un gir inesperat quan, gairebé sense proposar-s'ho, es comença a fer passar per ella. Allò que comença com un simple joc de disfresses acabarà desdibuixant els límits entre la realitat i els rols familiars.
A Mallorca, la paraula forastera té una connotació semàntica concreta. No funciona com un sinònim general de persona vinguda de fora o estrangera, sinó que es refereix explícitament a les persones espanyoles no catalanes, tant aquelles que hi van de visita, com també les que s’hi estableixen però no adopten la llengua pròpia de l’illa. El primer llargmetratge de Lucía Aleñar Iglesias, que expandeix el curt del mateix nom del 2020, estrenat a la Setmana de la Crítica de Canes, es desplega a partir d’una protagonista, la Cata (Zoe Stein), que respon, en principi, a aquest concepte. Ha crescut a Madrid, filla de mare mallorquina (Núria Prims), i torna els estius a l’illa a casa dels padrins (Lluís Homar i Marta Angelat), amb qui parla en castellà. Però Lucía Aleñar Iglesias no pretén fer amb Forastera una lectura sobre la (pèrdua de la) transmissió de la llengua, tot centrant-se en una neta que manté el vincle afectiu, però no el cultural amb els seu avi i la seva àvia, sinó un retrat psicològic sobre com un procés de dol travessa la identitat personal i cultural d’una jove en ple procés de trànsit cap a la maduresa. Un film que, a més, se situa en aquest territori d’estranyesa, sovint inquietant, de qui se sent alhora pròxim i distant del lloc on es mou.
Forastera engega com tants altres films al voltant d’una noia i la seva germana que passen les vacances d’estiu vora al mar, a casa del padrí i la padrina, mig desconnectades d’un pare i una mare un pèl distants, mentre es banyen i flirtegen amb algun "guiri". El conte d’estiu es trastoca quan l’àvia mor de manera sobtada en un accident que només presencia la Cata. Trasbalsada per un fet que no sap com encaixar, la noia enfronta el procés de dol tot començant a adoptar la identitat de l’àvia, que a més es deia com ella, Catalina. Es posa la seva roba, comença a parlar en català, tracta l’avi com si fos la seva parella… No és una imitació grotesca, sinó una aproximació subtil, que la situa en un territori força inquietant. Què pretén la Cata amb aquesta substitució? Fins a on arribarà aquest joc de rol amb l’avi?

