Crítica — "Hacks" Temporada 5: Fins sempre, estimades Deborah i Ava, ens heu fet molt felices

Després de cinc anys i dotze (de moment) Premis Emmy, Hacks, la comèdia televisiva més exitosa de l’última dècada, ha arribat al seu final. I ho ha fet, com no podia ser d’una altra manera, exhibint un amor profund cap als seus personatges que es reflecteix en el que les dues protagonistes, Ava Daniels i Deborah Vance (les imbatibles Hannah Einbinder i Jean Smart, la millor parella de la ficció serial recent), senten l’una per l’altra. Hacks va ser, des del principi, una comèdia ambientada en un univers professional, però amb ecos de la comèdia romàntica i de la screwball clàssica, en què dos personatges en principi oposats estaven condemnats a entendre’s. Al llarg de cinc temporades, la relació laboral i personal d’Ava, la guionista millennial i una mica bocamolla, i Deborah, la superdiva còmica de la generació boomer, ha patit alts i baixos, i les tensions entre elles han generat impactants cliffhangers (com el del desenllaç de la tercera temporada) i han constituït el motor de temporades senceres (la quarta, especialment). Des de mitjans de la quarta temporada, però, i sobretot des de l’emocionant penúltim episodi de la mateixa ("A Slippery Slope"), les creadores i el creador de la sèrie, Lucia Aniello, Paul W. Downs i Jen Statsky, han decidit estabilitzar aquesta relació intergeneracional entre Ava i Deborah i donar-li espai perquè floreixi com el que sempre va ser: un vincle amorós entre dues amigues que, malgrat els desitjos de les fans (sobretot del nodrit fandom queer de la sèrie), és, més que res, una connexió espiritual i emocional que va molt més enllà dels límits del sexe i de l’amor romàntic.

Les últimes setmanes, a causa de la proximitat de l’episodi final de la sèrie, creadores, guionistes, equip tècnic i intèrprets han anat compartint a xarxes socials emotius comiats, així com commovedors vídeos i imatges del que han estat aquests cinc anys. Tot i que és evident el propòsit promocional d’aquests continguts, resulta realment sorprenent l’homogeneïtat del discurs de tots ells, que sembla subratllar la continuïtat entre el que succeïa a la ficció i el que passava fora d’ella, al set de rodatge. Aniello, Downs i Statsky, tres professionals amb una llarga experiència conjunta en la comèdia i la ficció televisiva, han creat una sèrie que ha estat important i emocionant per a moltes de nosaltres perquè, malgrat que la indústria audiovisual s’està desintegrant, i malgrat que la nostra feina aviat la farà un ordinador (fantàstic el sisè episodi d’aquesta temporada, "QuikScribbl", en què Deborah i Ava s’enfronten amb l’altívol directiu d’una companyia d’IA), és capaç de defensar encara l’entusiasme pel treball creatiu, pel paper crucial de la ficció a les nostres vides i per aquesta cosa tan difícil, i tan vital, que és fer riure. I ho fa posant en valor, sobretot, les persones que es necessiten per dur a terme tots aquests projectes, subratllant el fet que, en el show business, ningú no assoleix la glòria, ni l’èxit professional, ni aconsegueix commoure milions de persones si no ho fa amb un gran equip al seu costat. Aquesta és, des del meu punt de vista, la gran aportació de Hacks, una sèrie còmica de fervent arrel humanista que defensa la idea que la col·laboració creativa i el treball en equip és el que ens fa autènticament llegendàries i, a més, millors persones. En aquest sentit, i malgrat la seva aparent lleugeresa (i absència de crítica política, cosa que se li podria retreure), Hacks construeix un discurs que posa en dubte alguns llocs comuns en relació amb el treball creatiu, com la noció de geni solitari o d’Autor únic, amb "a" majúscula. Si alguna cosa han deixat clara aquestes cinc temporades és que, malgrat el seu talent desbordant com a còmica stand-up, Deborah no hauria aconseguit arribar tan lluny sense Ava, Jimmy, Kayla, Marcus i tots els altres.