Crítica — Les culpables: Elefants a l’habitació

Un dels èxits més destacats del feminisme durant aquests últims anys ha estat, sens dubte, visibilitzar temes que, fins fa poc, quedaven silenciats i fins i tot estigmatitzats: l’esborrament que van sofrir nombroses dones al llarg de la història, la violència sexual, la bretxa de gènere o les dificultats que travessen totes aquelles dones que decideixen interrompre el seu embaràs, entre molts altres exemples.

Després de la traumàtica experiència que li va suposar avortar quan era menor d’edat, Marta Duran recopila més d’un centenar de testimonis anònims de dones que van passar per la seva mateixa situació. A Les culpables, aquests testimonis són llegits davant de la càmera i interpretats per sis joves protagonistes, convertint així l’espai de rodatge en un lloc en el qual poder parlar i compartir experiències.

Tot i que avui dia Espanya és un dels països que permet legalment l’avortament, el tema continua sent motiu de polèmica entre els diferents partits polítics i un complet tabú en la societat. Més encara quan es parla de l’avortament durant l’adolescència.

Arran d’una experiència personal, la directora del film va emprendre fa ja sis anys aquest llarg camí, el de realitzar un documental que parlés del tema sense embuts, posant el focus en les experiències de les dones, en la seva solitud a l’hora d’enfrontar-se a una situació com aquesta, en les dificultats burocràtiques i econòmiques, en la inseguretat, en la culpabilització constant… Perquè, no ens enganyem, en ple 2026 la inèrcia general continua sent la d’alliberar de responsabilitat els homes i convertir sistemàticament les dones en culpables.