Crítica — Mi mamá Jayne: A la recerca de la mare rere la icona sexual Jayne Mansfield

A On eres quan hi eres?, vista a la passada edició del D’A Film Festival Barcelona, la Jana Montllor emprèn, a través del documental, la recerca de la figura del pare perdut rere l’Ovidi icona, músic i actor. Mi mamá Jayne es planteja, salvant les distàncies, des d’una perspectiva similar. Popular sobretot com l’Olivia Benson de la sèrie Ley y orden: unidad de víctimas especiales, Mariska Hargitay va aconseguir tirar endavant la seva carrera com a actriu sense que la majoria de la gent sabés que era la filla de Jayne Mansfield (1933-1967). El fet que la seva mare morís en un accident de cotxe quan ella tot just tenia tres anys, i la incomoditat que li produïa la seva imatge com a icona sexual de finals dels cinquanta i principis dels seixanta, van propiciar que Mariska s’allunyés de la seva figura. Fins que, de mica en mica, s’hi comença a reconciliar. Sobretot quan comença a rebre correus de fans que posen de manifest que, rere l’estrella, hi havia una persona normal i corrent apreciada pels seus admiradors i admiradores. Com Montllor, Hargitay converteix el cinema en el territori de recerca i reconciliació familiar amb la Jayne Mansfield mare, més enllà de l’estereotip de rossa ximpleta i bomba sexual que ha impregnat l’imaginari cinèfil. 

En un moment del film, Mariska recorda com el seu pare, Mickey Hargitay, li va aconsellar que no llegís cap biografia al voltant de la Jayne, perquè la imatge pública de l’estrella no acabés ocupant el buit deixat per la manca de records de la mare. Així, quan s’hi posa, la directora duu a terme un procés de recuperació de la biografia de la Jayne Mansfield oculta rere la persona pública. Aquesta és la part més potent de Mi mamá Jayne: la recapitulació de com Mansfield es va construir a ella mateixa com una imatge que tenia poc a veure amb la seva personalitat. La pel·lícula rescata entrevistes i material d’arxiu divers que demostren aquesta distància. Per exemple, les declaracions de la mateixa Mansfield explicant com es va preparar un soliloqui per a una audició per al paper de Joana d’Arc, i com el responsable de casting de la Fox li va comentar que no treia profit dels seus “talents evidents” i li va aconsellar que portés vestits més cenyits. És el primer pas perquè Mansfield adapti la seva imatge i la seva carrera a allò que veu que s’espera d’ella: ser una rossa de sexualitat encara més exuberant que la de Marilyn Monroe, la sensació de l’època. Els germans i la germana de la Mariska recorden que allò que els incomodava més de la imatge pública de la seva mare era el canvi de veu. En la posada en escena del seu personatge, Mansfield impostava un timbre agut i infantil, similar al de la protagonista de Ningú no és perfecte. Perquè a Hollywood no li interessava la Jayne que tocava amb talent el violí i el piano, parlava cinc llengües i volia esdevenir actriu dramàtica. I així Jayne Mansfield es va convertir en la “rossa ximpleta més intel·ligent de Broadway”, tal com la batejava la revista Life en la portada que li va dedicar l’any 1956. El film recorda com fins i tot Groucho Marx, que havia treballat amb ella a Una rubia de cuidado, el film de Frank Tashlin que la llança a la fama, l’interpel·la seriosament en el seu xou, Tell It to Groucho, sobre el fet que amagui la seva personalitat brillant rere la façana de rossa ingènua.