Crítica — Miss Jobson: Lliure tota la vida

Amanda Sans Pantling ha dirigit cinc documentals, alguns dels quals a Jamaica, amb la col·laboració de la productora Tammy Hart, que li va presentar Diane Jobson el 2021, quan tenia 80 anys i una història fascinant al darrere, però també, i sobretot, un present apassionant.

Miss Jobson és tota una personalitat a Jamaica, on se la coneix com "l’advocada rastafari". Als anys setanta del segle passat, quan era una jove advocada, va conèixer Bob Marley i es va convertir en la seva amiga, consellera i còmplice. Gràcies a ell va descobrir el rastafarisme i va començar a deixar-se créixer una cabellera que avui és una de les seves senyes d’identitat. El seu esperit lliure i el seu rebuig a les rigideses del sistema l’han dut a ocupar-se dels casos més difícils de violència i assassinat, amb un èmfasi especial en la denúncia de la violència policial. L'"advocada rasta" té molts clients que l’adoren, tant pel tracte directe com pels seus mètodes de treball, basats en la confiança mútua.

Si la Diane Jobson ha arribat als 80 anys amb tanta vitalitat i energia, és gràcies a la seva estreta amistat amb una altra dona excepcional: Sally Henzell, artista, poeta i  esportista. Sally té 84 anys i conserva l’atractiu d’aquella jove hippie que va arribar a Jamaica el 1965. Totes dues troben refugi en la natura salvatge i exuberant de l’illa, a les platges i a les selves, on practiquen tota mena d’activitats arriscades (llançar-se en tirolina als 80 anys no deixa de tenir el seu risc!). Com dues versions immortals de Thelma i Louise, Diane i Sally recorren les carreteres en un descapotable vermell que les duu a indrets recòndits, on mantenen llargues converses sobre fer-se gran, l’amor i la vida.