Crítica — Nightborn: Un nadó monstre em ve a veure

El 2022, la directora finlandesa Hanna Bergholm debutava amb Ego (Hatching), una pel·lícula de terror corporal que utilitzava el tema recurrent del dppelgänger d’una manera absolutament original, com a metàfora d’una identitat femenina escindida o dissociada sota el pes de les expectatives socials i familiars. Ego ja explorava, tot i que des del punt de vista d’una filla adolescent, les dinàmiques de les relacions maternofilials, un tema al qual Bergholm torna en el seu segon llargmetratge, Nightborn, aquesta vegada des de la perspectiva d’una mare primerenca. L’actriu revelació de la sensacional Compartimento Nº 6, la finlandesa Seidi Haarla, és la Saga, una dona embarassada amb dificultats per relacionar-se socialment que decideix traslladar-se amb el seu marit britànic (Rupert Grint, l’etern Ron Weasley de la saga Harry Potter) a una mansió familiar remota enmig dels boscos finlandesos. Quan neix el nadó, alguna cosa no va bé i la Saga comença a pensar que, potser, el seu nadó no és humà, sinó que pertany al món frondós i misteriós que existeix més enllà de la casa. Com a Ego, a Nightborn Bergholm aposta pel terror corporal i per la representació d’una subjectivitat femenina a la vora del col·lapse per parlar de temes que afecten directament les dones, en aquest cas, la depressió postpart i el cataclisme hormonal, emocional i físic que suposa tenir un nadó per a una mare primerenca. No és un tema nou en el cinema de terror contemporani, que, de mica en mica, va adoptant noves temàtiques i perspectives gràcies a la incorporació progressiva, encara que lenta, de dones cineastes en un gènere habitualment considerat masculí. Des de la seminal Babadook (Jennifer Kent, 2014) fins a les molt recents Huesera (Michelle Garza, 2022), Nightbitch (Marielle Heller, 2024) o Si pudiera, te daría una patada (Mary Bronstein, 2025) (totes presents en diferents edicions del Festival de Sitges, on Nightborn competeix enguany a la secció oficial), la maternitat i els seus clarobscurs han estat un tema central del cinema de gènere dirigit per dones. Per això, malgrat l’honestedat brutal amb què Bergholm aborda qüestions centrals com la depressió postpart o la sensació d’alienació i distanciament que una dona que acaba de donar a llum pot experimentar respecte del seu nadó i dels canvis físics que travessa el seu cos, la sensació general després de veure aquesta pel·lícula ambiciosa i, per moments, efectiva peça de cambra és que ens explica una cosa que ja ens han explicat abans d’una manera molt semblant.