Crítica — Norberta: Em sento estranya

Si en la premiada 20.000 espècies d’abelles, Estibaliz Urresola abordava l’etapa infantil com a espai en què una identitat trans podia donar els seus primers (i dubitatius) passos, Norberta se centra en l’extrem oposat d’aquesta línia cronològica que constitueix qualsevol vida. Luis Bermejo, extraordinari i inesperat, encarna Norberto, un home jubilat i feliçment casat amb María (Adriana Ozores, que sembla una versió madura d’aquesta mestressa de casa de barri que va encarnar en Manolito Gafotas) que, un dia, decideix assumir i donar a conèixer al món la seva autèntica identitat, la de Norberta. Hi ha elements profundament originals en el film de la debutant Sonia Escolano (també guionista) i de l’experimentada realitzadora Belén López Albert, que permeten les autores prendre una certa distància respecte a models previs tan prestigiosos i pioners com la sèrie Transparent, creada per Joey Soloway, on Jeffrey Tambor encarnava un professor universitari retirat que sorprenia la seva família i amics en confessar que, malgrat el gènere que li havia estat assignat en néixer, sempre havia estat una dona. Com Transparent, Norberta se centra en un procés de canvi identitari que succeeix en plena maduresa, en l’inici d’aquesta última etapa de la vida que és la vellesa; al contrari que la sèrie creada per Soloway, emmarcada en un entorn privilegiat, la pel·lícula es desenvolupa en un ambient popular que encaixa com un guant amb l’humor costumista i coral d’un guió que destil·la autèntica empatia pels seus personatges. Un guió al qual, a més, no li tremola el pols a l’hora de combinar drama, comèdia o cinema criminal (en el seu vessant de pel·lícules d’atracaments) o de convertir Norberta i la seva banda d’estafadors, formada per pensionistes aficionats a la petanca i jubilades apassionades pel bingo, en un autèntic grup d’activistes antisistema que roben els rics per donar-ho als pobres. O perquè una dona transsexual sense recursos pugui complir el somni de tota una vida.