Crítica — Norberta: Em sento estranya

Si en la premiada 20.000 espècies d’abelles, Estibaliz Urresola abordava l’etapa infantil com a espai en què una identitat trans podia donar els seus primers (i dubitatius) passos, Norberta se centra en l’extrem oposat d’aquesta línia cronològica que constitueix qualsevol vida. Luis Bermejo, extraordinari i inesperat, encarna Norberto, un home jubilat i feliçment casat amb María (Adriana Ozores, que sembla una versió madura d’aquesta mestressa de casa de barri que va encarnar en Manolito Gafotas) que, un dia, decideix assumir i donar a conèixer al món la seva autèntica identitat, la de Norberta. Hi ha elements profundament originals en el film de la debutant Sonia Escolano (també guionista) i de l’experimentada realitzadora Belén López Albert, que permeten les autores prendre una certa distància respecte a models previs tan prestigiosos i pioners com la sèrie Transparent, creada per Joey Soloway, on Jeffrey Tambor encarnava un professor universitari retirat que sorprenia la seva família i amics en confessar que, malgrat el gènere que li havia estat assignat en néixer, sempre havia estat una dona. Com Transparent, Norberta se centra en un procés de canvi identitari que succeeix en plena maduresa, en l’inici d’aquesta última etapa de la vida que és la vellesa; al contrari que la sèrie creada per Soloway, emmarcada en un entorn privilegiat, la pel·lícula es desenvolupa en un ambient popular que encaixa com un guant amb l’humor costumista i coral d’un guió que destil·la autèntica empatia pels seus personatges. Un guió al qual, a més, no li tremola el pols a l’hora de combinar drama, comèdia o cinema criminal (en el seu vessant de pel·lícules d’atracaments) o de convertir Norberta i la seva banda d’estafadors, formada per pensionistes aficionats a la petanca i jubilades apassionades pel bingo, en un autèntic grup d’activistes antisistema que roben els rics per donar-ho als pobres. O perquè una dona transsexual sense recursos pugui complir el somni de tota una vida.

Hi ha, no obstant això, un didactisme excessiu en Norberta, com també n’hi havia, encara que d’una altra manera, en 10.000 espècies d’abelles i, dècades abans  en un film tan autènticament pioner com va ser Canvi de sexe, dirigit per Vicente Aranda en 1977, en plena etapa de transició a la democràcia. En aquesta pel·lícula, coescrita per Aranda i Joaquim Jordà en clau melodramàtica, una adolescent Victoria Abril encarnava una noia trans que fugia de casa i trobava refugi en el món de la revista i els espectacles de varietats de la Barcelona de finals dels setanta. El film d’Aranda retratava amb inusual empatia per a l’època un personatge que lluitava perquè la seva autèntica identitat fos reconeguda, i el didactisme del film era comprensible en un moment en el qual la pròpia societat espanyola estava en un procés de transició similar al de la protagonista, obrint-se a una nova realitat que inclogués i donés veu a les dissidències de gènere i sexuals després de quaranta anys d’obscurantisme i de repressió franquista. La pregunta que ens podem fer és, doncs, si gairebé cinc dècades després és necessari continuar abordant les identitats trans des d’aquest didactisme que, amb innegable bona intenció, com succeeix en Norberta, cerca continuar explicant al públic qüestions bàsiques com la diferència entre identitat de gènere i condició o orientació sexual. El que acaba succeint és que, com ocorre en aquest film, una temàtica i un enfocament valents i atrevits acaben sent sepultats per uns diàlegs explicatius i per una posada en escena funcional, al servei del discurs i la història narrada. Malgrat l’originalitat d’imbricar aquest drama identitari en un film d’atracaments com Ocean’s Eleven o El cop ―una combinació que no acaba mai d’explotar-se en profunditat―, es troba a faltar, en una pel·lícula que justament advoca per trencar els rols de gènere assignats i el binarisme heteropatriarcal, una proposta visual i estètica menys convencional.