FILMS

Crítica — Nuestro último baile: Superar el dol ballant

La directora suïssa Delphine Lehericey combina amb total naturalitat, els llenguatges del cinema i la dansa contemporània.

Nuria Vidal

Nuestro último baile (Last Dance)

Any 2022

País Suïssa, Bèlgica

Direcció Delphine Lehericey

Guió Delphine Lehericey

Producció Box Productions, Need Productions

Repartiment François Berléand, La Ribot, Kacey Mottet Klein

Fotografia Hichame Alaouié

Muntatge Nicolas Rumpl

Música Nicolas Rabaeus

Distribució LaZona

Durada 84 min

Data d'estrena 15 de març del 2024

Sinopsi

Germain, un jubilat de 75 anys, es queda vidu inesperadament. Els seus fills intenten organitzar-li la vida sense donar-li temps a refer-se del dolor amb visites i trucades constants, menjars preestablerts... Però Germain vol complir una promesa que li va fer a la seva dona, i això el porta a conèixer una companyia de dansa contemporània liderada per La Ribot.

Nuestro último baile (Last Dance)

Any 2022

País Suïssa, Bèlgica

Direcció Delphine Lehericey

Guió Delphine Lehericey

Producció Box Productions, Need Productions

Repartiment François Berléand, La Ribot, Kacey Mottet Klein

Fotografia Hichame Alaouié

Muntatge Nicolas Rumpl

Música Nicolas Rabaeus

Distribució LaZona

Durada 84 min

Data d'estrena 15 de març del 2024

Sinopsi

Germain, un jubilat de 75 anys, es queda vidu inesperadament. Els seus fills intenten organitzar-li la vida sense donar-li temps a refer-se del dolor amb visites i trucades constants, menjars preestablerts... Però Germain vol complir una promesa que li va fer a la seva dona, i això el porta a conèixer una companyia de dansa contemporània liderada per La Ribot.

Suïssa de naixement, estudia a França, viu a Bèlgica, Delphine Lehericey és l’essència de la cultura francesa, no de França, però sí en francès. Segurament haver nascut en un país amb quatre llengües i viure en un altre que en comparteix dues, li ha donat a Lehericey la capacitat de combinar accents amb total naturalitat, però també l’agilitat per barrejar llenguatges diferents com són la dansa contemporània i el cinema.

Delphine Lehericey es va donar a conèixer al Festival de Sant Sebastià del 2013 amb la seva primera pel·lícula, Puppylove. El 2019 va presentar el seu segon treball, El horizonte, que, com la seva primera pel·lícula, se centra en històries d’adolescents. El seu tercer film, Nuestro último baile, seleccionat per estrenar-se a la Piazza Grande del Festival de Locarno on va guanyar el premi del públic, s’ocupa pel contrari d’un personatge de la tercera edat: un home de 75 anys que es queda vidu d’una manera inesperada.

La directora explica que es va inspirar en la figura del seu avi, o més ben dit del seu avi i la seva àvia, que durant la pandèmia van mantenir una correspondència secreta deixant petites cartes d’amor als llibres que es bescanviaven. Això i la promesa que es van fer, complir el darrer desig del que morís abans, van ser els motors per escriure la història de Germain.

Complir la promesa que li va fer a la Liz és la raó que porta Germain a unir-se a una companyia de dansa contemporània que dirigeix la coreògrafa La Ribot, en què la seva dona estava participant. No és una tasca fàcil, Germain haurà d’aprendre a moure’s, a treballar en equip, a deixar-se anar, a deixar anar les seves emocions. I a amagar-se dels seus fills sobreprotectors que segurament no entendrien res del que està fent.

DUES IDEES ES DESPRENEN D’AQUESTA COMÈDIA SENZILLA, UNA ÉS NO INFRAVALORAR ELS GRANS, L’ALTRA ÉS UTILITZAR LA DANSA COM A TERÀPIA PER SUPERAR ELS COPS QUE ENS DONA LA VIDA.

De la relació amb els fills sorgeixen els equívocs més divertits d’aquesta comèdia agredolça. Germain, assetjat per la seva família, intenta escapar del seu control, cosa que l’obliga a fer algunes ximpleries. Només la seva neta i tres gats tranquils que conviuen amb ell semblen entendre per què fa el que fa.

 La pel·lícula té dos espais, el de la quotidianitat de la vida completament trastocada de Germain a casa seva, filmada amb tons suaus, i el del teatre on assagen l’espectacle de dansa, el regne de La Ribot, amb els colors, els volums i els cossos dels ballarins entre els quals Germain troba el consol de la pèrdua.

Dues idees es desprenen d’aquesta comèdia senzilla, una és la de no infravalorar els grans tractant-los com a nens incapacitats, el més normal és que siguin persones independents, autònomes, útils; l’altra és utilitzar la dansa (i per extensió qualsevol exercici o projecte físic) com a teràpia per superar els cops que ens dona la vida.

Un darrer apunt a destacar és el treball de La Ribot, artista multidisciplinar, Premi Nacional de Dansa, Medalla d’Or al Mèrit de les Belles Arts, primera espanyola a rebre el Lleó d’Or a la Biennal de Venècia, que aquí s’interpreta a si mateixa demostrant que pot (i ha de) tenir un futur com a actriu.

CRÍTICA Delphine Lehericey DIRECTORES PEL·LÍCULA

TAMBÉ ET POT INTERESSAR...

FILMS

Crítica

"Rosalie: Una història d’amor inesperada"

Rosalie és bella, Rosalie és una dona, però Rosalie no és una dona bella com totes les altres. La directora francesa Stéphanie Di Giusto s'acosta a aquest personatge estrany amb...

FILMORETRATS

Meg Ryan

"L’estrella que estimava les cineastes"

Amb motiu de la seva visita al BCN Film Fest, on presentarà Lo que sucede después, la seva segona pel·lícula com a directora, repassem la trajectòria de Meg Ryan, rutilant...

ENTREVISTES

Stéphanie Di Giusto

"La sensualitat inesperada"

“Amb Rosalie en realitat he inventat el destí d'una dona que s'allibera amb la barba. He volgut, sobretot, explorar una història d'amor”.

ENTREVISTES

Alice Rohrwacher

"La cineasta de les meravelles"

“El cinema és una manera de viatjar en el temps”

FILMS

Crítica

"La quimera: Una faula entre dos mons"

El quart llargmetratge d'Alice Rohrwacher ens parla, amb lirisme i vitalitat, de la importància que tenen en les nostres vides les restes del passat

FILMS

Crítica

"La noia que sanava: La nena santa"

El cinquè llargmetratge de la belga Fien Troch retrata una jove amb un do extraordinari en un context ordinari.

FILMS

Crítica

"Sangre en los labios: violent pressentiment del desig"

Rose Glass ens desafia, provoca i sedueix amb el seu segon llargmetratge, una violenta i captivadora relació lèsbica situada en un petit poble de Nou Mèxic. La passió entre Lou...

FILMS

Crítica

"HLM Pussy: Una girlhood per a l’època del post #metoo"

L'òpera prima de la cineasta francomarroquina Nora el Hourch aborda una sèrie de temes —el consentiment, la cultura de la violació i la violència sexual en l'àmbit adolescent—que poden resultar...

ENTREVISTES

Nora El Hourch

"Sobre el consentiment"

Nora el Hourch reflexiona en la seva òpera prima sobre les diferents velocitats de la lluita feminista o el moviment #metoo, depenent del context socioeconòmic en què es desenvolupi.

ENTREVISTES

Claire Atherton

"Respectar el misteri de les imatges"

“L'edició és un lloc on realment pots resistir i ajudar la gent a resistir a la por”

  • enllaç copiat

Has de subscriure't per llegir tot l'article.

Uneix-te a la comunitat Filmtopia per poder seguir donant-te el millor del cinema fet per dones i oferir-te nous continguts i activitats!

Selecciona una d'aquestes tres opcions!

subscripció mensual

4,99€

al mes

  • Accés il·limitat a tots els continguts escrits i en vídeo

SUBSCRIU-TE

subscripció anual

49€

a l’ANY

  • Accés il·limitat a tots els continguts escrits i en vídeo

SUBSCRIU-TE

subscripció FAN CLUB

99€

a l’ANY

  • Accés il·limitat a tots els continguts

  • Accés a sortejos de pòsters, llibres, entrades, etc.

  • 1 entrada gratis a l’any per assistir a una taula rodona o a una classe magistral sobre cinema fet per dones

  • 1 entrada gratis a l’any per assistir a una estrena d’una pel·lícula dirigida per una dona

  • 1 samarreta de Filmtopia

  • (Oferta vàlida només a Espanya)

SUBSCRIU-TE