Crítica — Paradise is Burning: Tres germanes soles

La nova distribuïdora Stendhal Films no podia haver escollit millor la que és la primera pel·lícula del seu catàleg. Paradise is Burning, òpera prima de la jove directora sueca Mika Gustafson, s’emmarca fàcilment en aquest cinema que se sol definir com a coming of age, és a dir, històries d’adolescents en trànsit cap a un món més responsable. Però aquest delicat i emocionant film suec és una mica més. És la història d’una solidaritat a prova de tots els problemes, d’una complicitat que durarà tota la vida, i de l’alegria i el dolor que es combinen en el fet de créixer.

Paradise is Burning és la història de tres germanes que es troben en tres etapes diferents de la vida. La Steffi, la petita, té 7 anys, la Mila, la mitjana, n’ha fet 12, i la Laura, la més gran, en té 16. La directora resumeix molt bé el que els passa a aquestes tres germanes: “Es tracta de mudar de pell, del temps que va canviant. Es tracta de deixar alguna cosa enrere necessàriament per passar a una nova etapa i també conservar els records que mai no deixaràs, els que portaràs amb tu, orgullosament, la resta de la vida”.

 El guió, escrit a quatre mans per Mika Gusfason i Alexander Öhrstrand, està basat en vivències dels dos. La pel·lícula no explica els seus records, però si narra vivències típiques dels entorns obrers dels afores d’una gran ciutat sueca en el temps de la seva infància i adolescència: les relacions amb les amigues, la necessitat de reivindicar el propi espai, els llocs que solien freqüentar.

El paradís que està a punt de cremar és el que han construït la Laura, la Mila i la Steffi en una casa on viuen soles des que la seva mare les va abandonar fa un temps. Entre totes tres mantenen el miratge d’una llar on són realment felices fins que una ombra plana sobre el seu cap: els serveis socials volen fer una visita a la casa i parlar amb la mare.

La Laura, l’única que ho sap, no vol dir res a les seves germanes mentre intenta trobar una mare substituta que les ajudi. Així coneix Hanna, una jove mare d’un nadó que està passant una crisi i amb qui estableix una relació que va més enllà de l’amistat, i que tindrà conseqüències per a totes dues.

Comèdia agredolça, cinema social, el film es mou entre l’humor i el dolor, en un ambient càlid d’estiu suec. Podríem dir que aquest és un estiu amb la Laura, la Mila i la Steffi, l’estiu en què les seves vides van canviar, l’estiu en què es van veure obligades a créixer. Totes tres són actrius no professionals, trobades a l’atzar. Potser per això els seus personatges són tan creïbles. La Laura és Bianca Delbravo, la Mila és Marta Oldenburg, l’Steffi és Dilvin Assad. La química entre elles és la que crea la màgia d’un film a mig camí entre la lluminositat ruïnosa de The Florida Project de Sean Baker i la trista malenconia de Nadie sabe de Hirokazu Koreeda.