Crítica — Rita: El que veu una nena

L’any 2001, quan tenia 25 anys, Paz Vega va protagonitzar Solo mía, de Javier Balaguer, una pel·lícula que gosava dir en veu alta que la qüestió del maltractament i la violència masclista no era cosa de la gent més pobra que viu en pisos petits plens de criatures. A Solo mía, Sergi López era un autèntic maltractador de manual, amb una vida aparentment feliç amb la seva guapa i jove dona a qui literalment destrossa la vida.

Vint-i-dos anys més tard, Paz Vega ha decidit tornar a aquest tema amb la que és la seva primera pel·lícula com a directora. Però amb algunes variants molt importants. Si a Solo mía l’accent es posava en víctima i botxí, a Rita el que es vol és explicar com aquestes situacions de violència familiar es colen a la vida dels infants.

Fent servir records de la seva infància en un barri popular sevillà, anècdotes de veïnes i amics del carrer, però deixant sempre clar que “la pel·lícula no és biogràfica, però les imatges que he construït són imatges que jo he viscut”, Paz Vega fa un retrat de la vida d’una família obrera de classe mitjana baixa a la Sevilla calorosa i asfixiant de l’estiu del 1984.

La Rita té set anys, el seu germà el Lolo en té cinc, han començat les vacances i somien en anar a la platja. La seva mare la Mari (la pròpia Paz Vega) és una mestressa de casa dependent en tot del marit, el José Manuel (Roberto Álamo), un taxista cansat i sempre enfadat. Tots dos triguem a descobrir-los perquè la mirada de la nena els veu des de la seva alçada de cintura cap avall. Amb això, la directora i guionista deixa clar des del primer pla quin és el seu punt de vista: el de Rita, que amb els seus grans ulls ho veu tot, ho entén tot i ho pateix tot.

La Rita és una nena feliç, el Lolo és un nen callat, la Mari és una dona desgraciada, en José Manuel és un home violent. Entre ells no hi ha amor, no hi ha afecte, no hi ha res. La Mari aguanta i la Rita s’adona que la seva mare té por. Els dies passen lents i la calor fa que les situacions siguin encara més difícils.

La Rita té un amic, un nen una mica més gran que ella, fill d’una dona divorciada, molt mal vista al barri. La llei del divorci s’acaba d’aprovar, però la societat no ho accepta. La Mari s’enfronta a la incomprensió de la seva germana i de la seva mare: les dones han d’aguantar. I la Rita sent la tristesa de la seva mare. No veiem mai la violència directa, el món adult està sempre en fora de camp.