Crítica — El castillo: Radiografia de l’explotació sexual
Un equip creatiu de primer nivell lidera la que sembla destinada a convertir-se en la sèrie espanyola de l’any. Basant-se en el treball d’investigació de Mabel Lozano, la guionista Isabel Peña, el guionista Eduardo Villanueva i la cineasta Elena Martín Gimeno radiografien a "El castillo" el negoci de la prostitució a Espanya des d’angles molt diversos i, sobretot, des d’una perspectiva feminista insòlita i contundent.
María Adell Carmona
19 de novembre 2026
El castillo
Any 2026
País Espanya
Creació
Isabel Peña
Eduardo Villanueva
Elena Martín Gimeno
Direcció
Elena Martín Gimeno
Sandra Romero Acevedo
Producció
Caballo Films
Movistar Plus
Mafalda Entertainment
Repartiment
Raúl Arévalo
Valentina Vidal
Omar Ayuso
Laia Marull
Data d’estrena 8 d’octubre de 2026
Distribuïdora Movistar Plus
Gènere Drama
Sinopsi
Liesa (Omar Ayuso), un jove inspector de policia que s’acaba d’incorporar a la UCRIF (Unitat Central de Xarxes d’Immigració Il·legal i Falsedats Documentals), i la seva companya Osés (Laia Marull) intueixen que alguna cosa està canviant als prostíbuls d’Espanya. Suizo (Raúl Arévalo) i els seus socis regenten diversos clubs de carretera on dones arribades de tot el món són explotades sexualment. Una d’elles és la Claudia (Valentina Vidal), que, amb 18 anys, arriba a Espanya per guanyar-se la vida i deixa un fill petit a Colòmbia.
El castillo
Any 2026
País Espanya
Creació
Isabel Peña
Eduardo Villanueva
Elena Martín Gimeno
Direcció
Elena Martín Gimeno
Sandra Romero Acevedo
Producció
Caballo Films
Movistar Plus
Mafalda Entertainment
Repartiment
Raúl Arévalo
Valentina Vidal
Omar Ayuso
Laia Marull
Data d’estrena 8 d’octubre de 2026
Distribuïdora Movistar Plus
Gènere Drama
Sinopsi
Liesa (Omar Ayuso), un jove inspector de policia que s’acaba d’incorporar a la UCRIF (Unitat Central de Xarxes d’Immigració Il·legal i Falsedats Documentals), i la seva companya Osés (Laia Marull) intueixen que alguna cosa està canviant als prostíbuls d’Espanya. Suizo (Raúl Arévalo) i els seus socis regenten diversos clubs de carretera on dones arribades de tot el món són explotades sexualment. Una d’elles és la Claudia (Valentina Vidal), que, amb 18 anys, arriba a Espanya per guanyar-se la vida i deixa un fill petit a Colòmbia.
A Alacant, la ciutat on vaig viure bona part de la meva infància i tota la meva adolescència, hi havia (i encara hi ha) un macrobordell a la carretera que em portava de l’escola a casa. La seva arquitectura kitsch i falsament neoclàssica, la seva monumentalitat ostentosa, el seu logotip xaró i la gran bandera espanyola que onejava a la façana (sembla que putaner, proxeneta i patriota no són categories excloents) em van fer preguntar-me, des de sempre, què passava allà dins. És una qüestió que han intentat resoldre innombrables relats audiovisuals, molts dels quals dirigits per cineastes homes que, tot i mostrar les condicions infernals de vida i d’explotació de moltes treballadores sexuals, no han pogut evitar crear imatges que fetitxitzen aquest treball sexual i el converteixen en una mena de fantasia eròtica que encobreix la violència i l’explotació que sovint hi ha al darrere. El castillo, la impactant i brillant minisèrie creada per la guionista Isabel Peña i el guionista Eduardo Villanueva (que han creat, juntament amb Rodrigo Sorogoyen, una altra minisèrie fantàstica, Antidisturbios), amb la col·laboració de la cineasta Elena Martín Gimeno (Júlia ist, Creatura), a partir del llibre El proxeneta, de Mabel Lozano, mostra de manera contundent com es pot abordar la prostitució de forma crítica i analítica, des d’una perspectiva de gènere i feminista, i evitant tota fetitxització del treball sexual. No es podia esperar menys d’un equip creatiu en què destaquen les veus absolutament personals de les cineastes Elena Martín Gimeno i Sandra Romero Acevedo (Por donde pasa el silencio, Los años nuevos) i d’Isabel Peña, una de les millors guionistes del cinema espanyol actual, que, tant el seu treball conjunt amb Sorogoyen com en col·laboracions amb altres cineastes, ha abordat repetidament la creació de personatges femenins complexos (Madre, As bestas, El ser querido), la deconstrucció de la masculinitat hegemònica (Antidisturbios, però també, de nou, As bestas o El ser querido) o la violència estructural contra les dones com una mena de maledicció cíclica i aterridora (a la molt reivindicable El llanto).

