Crítica — Simple como Sylvain: Una història d’amor no tan simple

Hi ha pel·lícules que no s’haurien de explicar. Més ben dit, no hauríem de decidir anar-les a veure només per l’argument, perquè ens pot enganyar. És el cas d’aquesta quarta realització de l’actriu i directora canadenca Monia Chokri. Si ens limitem a llegir les quatre línies de la sinopsi, la sensació és d’un cert cansament. Quants cops hem vist aquesta història d’amor impossible entre un home o una dona de classe alta, format intel·lectualment, amb una dona o un home de classe popular i amb una cultura elemental? Moltes, és veritat. Però no ens hem de refiar. Perquè darrere d’aquesta banal i repetida història pot haver un film molt interessant. Simple como Sylvain n’és un bon exemple. D’entrada pels seus personatges, la Sophia, un nom recurrent a la breu filmografia de Monia Chokri, és una dona de quasi 40 anys, professora a la universitat, amb la vida resolta; en Sylvain és una mica més jove, viu al camp, és rude i de vegades violent i, per descomptat, molt atractiu. El contrast entre l’elegant i una mica freda Magalie Lépine Blondeau i el viril Pierre-Yves Cardinal produeix espurnes quan es troben.

No obstant, si no fos per la manera com la directora canadenca filma aquesta història, probablement no escriuríem sobre ella. Simple como Sylvain és una pel·lícula que parla de la lluita de classes i de la lluita de sexes, i ho fa amb una posada en escena plena d’obstacles. Sempre que veiem els seus protagonistes en moments clau hi ha alguna cosa que els amaga, que els fragmenta, que ens impedeix connectar-hi. La planificació dels enquadraments i la llum, apresa del cinema de Xavier Dolan amb qui Monia Chokri ha treballat diverses vegades com a actriu, és una manera de distanciar l’espectador d’una història d’amor adulta.

Encara hi ha uns altres elements del llenguatge pertorbador a la pel·lícula. Les seqüències mirall, repetides en dos moments del film, amb una mateixa planificació però amb una intenció diferent. O les classes que imparteix la Sophia a la universitat a través de les quals seguim tota l’evolució de les seves emocions explicades amb el pensament de grans filòsofs.

Monia Chokri, una actriu que hem vist en alguns dels films francocanadencs més interessants de l’última dècada, es reserva un petit paper com a amiga de la protagonista, però és l’estupenda Magalie Lépine Blondeau la que porta el pes de tota la pel·lícula com una dona capaç d’assumir que la vida en realitat no és un conte de fades i que no tots els prínceps són blaus.