Carol Mansour i Muna Khalidi — En ser dones, sovint aconseguim un accés més íntim

Quan ens vam trobar per a l’entrevista durant la 45a edició del Festival Internacional de Cine del Caire, Carol em va saludar amb la pregunta: “Vas aconseguir veure la nostra pel·lícula fins al final?”. Una pregunta molt adequada, perquè el seu darrer documental, State of Passion, és un testimoni de primera mà sobre les atrocitats inhumanes a Gaza. Tot i que gran part de les imatges consisteixen en “caps parlants”, el contingut resulta difícil d’assimilar. El protagonista és el Dr. Ghassan Abu-Sittah, un cirurgià plàstic palestí amb una exitosa carrera en Londres que, tanmateix, ofereix els seus serveis com a voluntari en cada conflicte militar a la seva terra natal. Els seus relats sobre la situació actual revelen un panorama cruel de l’únic hospital funcional en Gaza, on treballa sense descans, reconstruint cossos enmig d’explosions. Per evitar que esta realitat arribi a la comunitat internacional, Alemanya li va prohibir aquesta primavera l’entrada a l’espai Schengen, i aquest és només un exemple de la cancel·lació política a què està subjecte.

El que resulta sorprenent és que, malgrat l’horror que exposa, State of Passion no és només una pel·lícula devastadora, sinó també profundament inspiradora, sobre un home convençut de la seva missió en aquest món. Totalment merescut, State of Passion va celebrar un gran triomf en el Caire: va guanyar els principals premis en la competició documental i en la regional Horizons of Arab Cinema.

A banda de State of Passion, amb Carol Mansour i Muna Khalid també vam parlar d’altres dels seus documentals recents: Stitching Palestine, que narra les vides de dotze dones palestines a través del brodat tradicional, i Aida Returns, que presenta la mare de Carol, qui lluitava contra l’Alzheimer i trobava consol en la seva repetida “tornada” a la Yafa de la seva joventut, d’on va ser desplaçada sense possibilitat de tornar.

Com vau començar a treballar juntes?

C.M. Vaig començar en el cine més tard que a la vida. Originalment el meu somni era ser campiona de bàsquet; fins i tot vaig jugar en la selecció nacional del Líban. Però després d’anys d’exploració, vaig descobrir el cine a través d’un taller el 1992. Això va despertar el meu amor per contar històries, i l’any 2000 vaig fer el meu primer documental.
M.K. Carol i jo ens vam conèixer després, i vam combinar la meva experiència en salut pública amb el seu coneixement en cine. El nostre interès compartit per les històries de les persones defineix el nostre enfocament.

I com us sentiu sent cineastes dones en un món dominat per homes?

C.M. Oh, és senzill. En ser dones, sovint aconseguim un accés més íntim: la gent s’obri amb nosaltres. Treballen amb equips mínims: només nosaltres i, de vegades, un director de fotografia. Això genera confiança i intimitat, i permet converses més profundes. No es tracta de grans pressupostos, sinó d’històries humanes autèntiques.
El nostre objectiu és amplificar veus, no només defendre les dones, sinó totes les persones afectades. Per exemple, els homes sovint se senten ignorats en el treball de desenvolupament. En Men on Hold (2018), sobre la difícil situació dels homes refugiats sirians al Líban, explorem com s’enfronten a la seva realitat, moltes vegades ignorats mentre els esforços se centren en empoderar les dones.
M.K. El nostre enfocament és profundament humà. Escoltem, fem preguntes sensibles i creem un espai on les persones se senten escoltades. Aquest és el poder de contar històries: connectar, reflexionar i inspirar acció.