Marilú Mallet — Els territoris híbrids del documental

Marilú Mallet és un d’aquells noms que gairebé es perden en la història del cinema i que han estat recuperats gràcies a la feina d’investigadores, periodistes i programadores de festivals. Directora, productora i guionista d’origen xilè, però que ha desenvolupat la major part de la seva carrera des de l’exili al Canadà, la seva obra es mou entre el documental i formes híbrides de ficció o no-ficció. Va ser el Festival de Cinema de Valdivia el primer que li va dedicar un cicle, l’any 2013, i que va crear un arxiu d’accés públic amb algunes de les seves pel·lícules més importants. Ara, Documenta Madrid ha celebrat la primera retrospectiva internacional de la seva obra, i aprofitem l’ocasió per entrevistar-la i examinar la seva filmografia.

Marilú Mallet va néixer a Santiago de Xile l’any 1944, filla d’un advocat i exministre i de l’artista María Luisa Señoret. La seva infància i joventut transcorren entre Xile, França i Itàlia, fins que finalment s’instal·la al seu país natal per estudiar Arquitectura i, paral·lelament, obtenir un Certificat d’Estudis Cinematogràfics a l’Oficina Catòlica Internacional del Cinema. Durant el govern de Salvador Allende, Mallet va treballar a l’Institut de Cinema Educatiu del Ministeri d’Educació mentre començava a dirigir i produir els seus primers documentals, com Amuhuelai-Mi i A, E, I (1972). Forma així part d’una segona generació de cineastes de nacionalitat xilena que es van formar políticament i cinematogràficament al Xile de la Unitat Popular i que hi van fer les primeres passes abans de veure la seva carrera alterada irreversiblement pel cop d’estat. Poc després de la instauració de la dictadura militar el 1973, Mallet es va exiliar al Quebec, al Canadà, on resideix des d’aleshores.