FILMORETRATS

Hanna Schygulla — Una dona alliberada

Produeix un cert vertigen pensar que Hanna Schygulla fa més de cinquanta anys que és al món del cinema amb la mateixa il·lusió dels primers anys, però amb l'experiència acumulada en una carrera que va començar quan tenia 26 anys i que ara, amb gairebé 80, contempla amb una serenitat absoluta.

Redacció

Conèixer la seva edat i saber quin és el seu lloc al cinema d’ara mateix és el que la va portar a acceptar el paper de la mare de Peter von Kant a la fidel, però personal revisió que François Ozon ha fet del clàssic de Fassbinder, Les amargues llàgrimes de Petra von Kant. Hanna Schygulla va estar al Festival de Sant Sebastià presentant la pel·lícula i allà vam tenir ocasió de xerrar amb ella sobre el pas del temps i els canvis al cinema i al món, mentre descobríem una dona que encara té ganes de mirar el futur amb optimisme i amb un somriure intel·ligent als llavis.

Fassbinder al cor

Reduir la carrera d’aquesta actriu i cantant a la seva relació amb Rainer Werner Fassbinder és desconèixer completament la intensa vida creativa que ha tingut al llarg de tants anys. Però és un fet, i això no es pot obviar, que el descobriment i la consagració li va arribar de la mà del director alemany.

Hanna Schygulla va néixer el 1943 en una ciutat de l’Alta Silèsia, zona polonesa ocupada pels nazis durant la segona guerra mundial. Tenia dos anys quan la seva mare se la va emportar a Múnic on va estudiar art dramàtic. Hanna es va unir a la companyia de teatre Action-Theater, que poc després es va escindir en un grup de teatre underground anomenat precisament Anti-Theater. Va ser aquí on Schygulla va començar a fer cinema, participant el 1968 al curt El novio, la actriz y el proxeneta, de Jean-Marie Straub, on va coincidir amb un jove actor que ben aviat es rebel·laria contra el món i es revelaria com un autèntic geni: Rainer Werner Fassbinder.

“Sempre vaig tenir la sensació que Fassbinder era un ésser especial, tenia una atracció increïble, un magnetisme més animal que intel·lectual”, ha dit Schygulla moltes vegades recordant la seva relació professional i d’amistat profunda amb el cineasta. Una relació que no va començar de seguida. Després de deixar l’escola d’art dramàtic, van estar un any sense veure’s fins que Fassbinder la va trucar per substituir una actriu que havia patit un accident. Aquest va ser el principi d’una col·laboració que es perllongaria durant 13 anys en 16 pel·lícules inoblidables i diverses sèries de televisió.

El seu primer film junts va ser El amor es más frío que la muerte el 1969. Durant els quatre anys següents, Hanna Schygulla va participar en diferents papers en totes les pel·lícules de Fassbinder. El 1971, Atención a esta prostituta tan querida els permet fer el salt internacional i el 1972 els arriba la consagració amb El mercader de las cuatro estaciones i, sobretot, amb Les amargues llàgrimes de Petra von Kant, on Hanna era Karin, la jove model que manipula la Petra del títol, interpretada per Margit Carstensen. Tres anys després, Fassbinder la converteix en la fascinant protagonista d’Effi Briest, una pel·lícula basada en la novel·la homònima de Theodor Fontane, on crea un personatge que omple de delicadesa i bellesa, en l’estricte codi moral dels prussians durant els temps de Bismarck.

És en aquest moment quan comença a treballar amb altres directors europeus: Wim Wenders, Volker Schlöndorff, Carlos Saura, Jean-Luc Godard, Ettore Scola, Margarethe von Trotta, Marco Ferreri… Però quan Fassbinder la trucava, ella sempre responia. El 1979, per fer El matrimonio de Maria Braun, el 1980, per a la impressionant sèrie Berlin Alexanderplatz i, el 1981, per a la que seria la seva última col·laboració, Lili Marleen. Poc després, Fassbinder, el director que deia “ja dormiré quan estigui mort”, es va submergir en el somni etern el juny del 1982. Hanna, com Ingrid Caven, Barbara Sukowa i moltes altres, es van quedar una mica orfes.

En aquest punt, i abans d’avançar en la carrera i la vida de Hanna Schygulla, val la pena recordar el text “Atenció a aquestes actrius tan estimades. La posada en escena del cos de l’actriu”, escrit per María Adell al llibre col·lectiu Rainer Werner Fassbinder. Amor y rabia publicat el 2019. En aquest text, Adell defineix la figura de Schygulla al cinema de Fassbinder com: “Una feminitat exuberant, teatralitzada, eròtica i ostentosa que ofereix, a més, reveladors moments d’actuació-dins-de-l’actuació on l’actriu és, alhora, performer“. La icona de Schygulla dins la filmografia fassbinderiana té un erotisme letàrgic, passiu, en què la nuesa té un rol clau, barrejat amb un inimitable estil actoral que combina un cert grau d’amateurisme amb altes dosis d’autoconsciència, donant com a resultat personatges sumits en un estat de perpetu somnambulisme, clarament desconnectats d’allò que els envolta. No és difícil intuir a la Schygulla de les primeres pel·lícules amb Fassbinder, al seu lacònic erotisme, la seva bellesa normativa i lleugerament vulgar –com ella mateixa es definia: “entre una nina i una diva del cinema mut als carrerons de Múnic”–, així com al seu glamur, el punt de partida per a un gran nombre de figuracions femenines posteriors de la filmografia del director alemany.”

NOSALTRES TENÍEM FORÇA LLIBERTAT. PERÒ TAMBÉ HI HA LLIBERTAT AVUI PERQUÈ TOTHOM POT SER CREATIU. L’ART S’HA DEMOCRATITZAT MOLT. ABANS COSTAVA MOLT FER UNA PEL·LÍCULA, CADA METRE DE PEL·LÍCULA QUE FEIES SERVIR L’HAVIES DE CUIDAR MOLT. TOT ÉS MOLT MÉS FÀCIL AVUI.

Hi ha vida més enllà de Fassbinder

La mort de Fassbinder va ser un cop dur per a ella. Potser per això, Hanna Schygulla va començar una carrera internacional que la va portar a treballar a França i a Itàlia amb directors com Ettore Scola o Marco Ferreri. Els anys vuitanta són una mica erràtics a la seva filmografia. El 1992 roda Golem, el espíritu del exilio, el primer dels quatre films que farà amb Amos Gitai, un director a qui admira molt. També va tenir contactes amb el cinema espanyol. El 1982 va rodar amb Carlos Saura Antonieta, on justament va coincidir amb una joveníssima Isabelle Adjani, a qui ha retrobat al Peter von Kant de François Ozon. Anys més tard, el 1998, Fernando Trueba va comptar amb ella per al personatge de la dona de Goebbels a La niña de tus ojos.

La seva llarga carrera, amb més de quaranta títols, oscil·la entre films més o menys oblidables i films molt compromesos com ara Armonías de Werckmeister de Béla Tarr (2000), Al otro lado de Fatih Akin (2007) o Fausto d’Alexandr Sokurov (2011). El Festival de Berlín la va premiar amb un Ós d’Or d’honor el 2010 en reconeixement a la seva feina al cinema alemany i al cinema europeu.

 

Hanna, Petra i Peter

A Les amargues llàgrimes de Petra von Kant, una Schygulla de 29 anys era Karin, una dona calculadora d’una bellesa freda i distant, capaç de portar a la bogeria la dissenyadora de moda Petra von Kant, enamorada perdudament d’ella i decidida a convertir-la en una famosa model. Karin no dubta a aprofitar-se de Petra, a manipular-la com vol i, al final, a trair-la sense cap remordiment per deixar-la sumida en la depressió i la desesperació. Després de col·laborar amb François Ozon en un petit però important personatge a Todo ha ido bien, Hanna Schygulla va acceptar treballar de nou amb ell en el seu personal remake del film de Fassbinder, on Petra es convertia en Peter i ella assumia el paper de la mare del protagonista, un personatge que a la versió alemanya mai arribava a aparèixer. Peter von Kant és el film que l’ha portat fins al Festival de Sant Sebastià, on Schygulla va contestar les entrevistes amb el seu castellà peculiar, dolç i molt personal. Asseguda en una cadira com una reina, amb la llarga cabellera rossa, gairebé blanca, recollida amb un mocador, i els seus desperts i clars ulls blaus, l’actriu escoltava atentament totes les preguntes.

“Ozon sempre va parlar de Fassbinder com algú que era un model per a ell. Això ha permès que ara Fassbinder no estigui només vinculat a retrospectives o sales d’art i assaig, i es parli de nou d’ell a través d’una obra que s’ha fet amb el llenguatge del cinema d’avui”.

Veure la pel·lícula i veure’s a si mateixa en un personatge que a l’obra original no apareixia mai, però estava molt present, l’ha fet reflexionar: “Em recorda l’edat que tinc. Si un vol viure molt de temps, ha d’acceptar que ha d’envellir. Les amargues llàgrimes de Petra von Kant mai no va estar entre les meves pel·lícules favorites de Fassbinder. Sempre la vaig veure com a part de la seva tragèdia, perquè Fassbinder no va creure mai que la gent l’estimava per ell mateix, li era molt difícil creure’s el veritable amor que la gent sentia per ell. Parlava de la gran confusió entre estimar i posseir, manipular una persona, veure qui domina qui i per què, tot allò que impedeix l’amor. Perquè l’amor és una altra cosa, gràcies a l’amor pots treure el millor de tu mateix. Et dona ales, és gairebé una transformació cel·lular i, quan aquest encant es perd, aleshores sorgeixen tots els mecanismes de jerarquia. Com a la nostra civilització de consum, consumeixes una relació”.

 

Hanna i Barcelona

Durant els dos anys que van seguir la mort de Fassbinder, Schygulla va fer molt cinema fora d’Alemanya. El 1983 i el 1984 va rodar amb Marco Ferreri dos films importants: Historia de Piera i El futuro es mujer. Aquell mateix any roda La noche de Varennes amb Ettore Scola,. Van ser aquests dos films, Historia de Piera i La noche de Varennes, els que li van permetre guanyar el Premi Sant Jordi, que la va portar a Barcelona per primer cop l’any 1985. Amb aquell viatge, Schygulla va començar una relació d’amor amb la ciutat on ha tornat moltes vegades. Des que el 1996 va iniciar una carrera com a cantant, ha actuat en diferents ocasions al Mercat de les Flors, el Festival de Peralada i el Grec. El seu amor per la cultura catalana va quedar ben clar quan, el 2010, va compartir escenari a Berlín amb Lluís Llach llegint textos en català i alemany d’autors com ara Joanot Martorell, Josep Pla, Quim Monzó, Salvador Espriu i Joan Margarit.

L’última visita de Hanna Schygulla a Barcelona va tenir lloc al setembre del 2016 quan la Filmoteca de Catalunya, en col·laboració amb el Goethe Institut, va programar un cicle molt complet del seu cinema on es van poder veure per primera vegada els sis curtmetratges que ella mateixa va dirigir entre el 2005 i el 2014. L’acte més emocionant d’aquesta visita va ser un recital impressionant de l’actriu, acompanyada al piano per Jean-Marie Sénia, en què va interpretar textos de Fassbinder, Carrière i Baudelaire. Als seus 73 anys, Schygulla seguia sent l’antítesi d’una diva convencional, s’estava convertint en un símbol viu de la cultura europea.

 

Hanna i el futur

Compromesa i lliure, l’artista sempre ha tingut una mirada progressista sobre el món, una mirada atenta al que passava a la societat. S’ha implicat molt en el treball amb els refugiats que tant han patit aquests darrers anys, amb els quals s’identifica per ser ella, i la seva família, refugiats durant la guerra. Ho explica molt bé a les seves memòries Wach auf und träume: die Autobiographie (Desperta i comença a somiar: la autobiografia), un llibre autobiogràfic, publicat el 2013, on recorda els seus inicis al teatre i al cinema, així com la repercussió de la guerra a la seva vida familiar.

Fa més de 50 anys que fa cinema i mai ho ha deixat, ha sabut adaptar-se a cada època i a cada moment de la seva vida envellint amb una enorme dignitat i bellesa. “Em nego que m’operin la vellesa. Una dona pot desenvolupar la segona o tercera bellesa a la vellesa”, és una de les seves frases habituals.

Feminista i molt crítica, sap perfectament que el feminisme és necessari “perquè els homes no deixaran amb gust la seva posició de privilegiats i no hi ha cap raó perquè cobrin més o tinguin més ofertes de feina”. Creu que moviments com el #MeToo s’han d’ampliar, ser més inclusius i abraçar altres problemes urgents de la societat com el tema de la immigració. La seva lluita se centra a aconseguir que Europa no es converteixi en un castell que posi murs als refugiats.

A l’entrevista que ens va concedir a Sant Sebastià, no va dubtar a comparar el seu temps amb l’actual: “El cinema on vaig participar era un cinema que no coneixia la velocitat que hi ha ara. Sempre estem corrent, envaïts per imatges, informacions. En aquest sentit, el temps era llavors molt més tranquil. També hi havia més horitzons. Ara estem arribant a un punt abismal de la nostra civilització. Això no ho sentíem a la nostra època, pensàvem que encara es podia aconseguir que els diners no fossin l’únic valor d’una societat. Cal fer alguna cosa contra el capitalisme. Avui estem vivint les últimes conseqüències d’aquest capitalisme ferotge que mai en té prou, perquè cada vegada és més i més gran la diferència entre el molt que tenen uns pocs i el poc que tenen molts”.

Però aquesta visió lúcida del món actual no li impedeix reconèixer el que té de positiu aquest moment: “Nosaltres teníem força llibertat. Però també hi ha llibertat avui perquè tothom pot ser creatiu. L’art s’ha democratitzat molt. Abans costava molt fer una pel·lícula, cada metre de pel·lícula que feies servir l’havies de cuidar molt. Tot és molt més fàcil avui”.

Schygulla acabava l’entrevista amb una reflexió: “La vida no sempre és de color rosa. Creixes amb les dificultats que trobes. Això sempre va ser així. Ara soc optimista malgrat tot, perquè no es pot viure sense esperança. Abans vivia en la utopia amb la possibilitat de somiar alguna cosa que humanitzés la societat. De vegades, cal aturar-se i simplement dir ‘respira’, i ser conscient que en un segon pots tenir molta més felicitat que en molts anys, quan ets capaç d’obrir tots els porus i tenir una mica d’amor. Mai no estem totalment satisfets perquè estem en una dinàmica de progressar”.



ACTRIUS PEL·LÍCULA

TAMBÉ ET POT INTERESSAR...

FILMS

Crítica

"Simple como Sylvain: Una història d’amor no tan simple"

Després d'estrenar-se a Un certain regard al Festival de Canes del 2023, la quarta pel·lícula de la canadenca Monia Chokri va guanyar el Cèsar a la millor pel·lícula estrangera, premi...

FILMS

Crítica

"Los tonos mayores: Missatges misteriosos"

La primera pel·lícula d'Ingrid Pokropek, una de les productores de 'Trenque Lauquen', ens presenta una història agredolça i fantàstica que va guanyar el premi a la millor actriu a la...

ENTREVISTES

Lone Scherfig

"Una contadora d’històries"

Acostumada a treballar a diferents països i cinematografies, la veterana directora danesa Lone Scherfig es va atrevir a posar-se al capdavant d'una pel·lícula xilena, de producció espanyola i amb actors...

FILMS

Crítica

"Solo: Reines de la nit"

La cineasta canadenca Sophie Dupuis torna a confiar en Théodore Pellerin (Génesis; Mai, gairebé mai, a vegades, sempre) per protagonitzar aquest drama queer de to intimista que presenta un emocionant...

ENTREVISTES

Dolores Fonzi

"Blondi, Mirko i la seva caòtica família"

“Blondi apareix com un personatge que és una mica el somni o el desig meu o de molts. La podem veure i dir: "M'hauria agradat tenir una mare així o...

FILMS

Crítica

"Blondi: Més amiga que mare"

Òpera prima de l'actriu argentina Dolores Fonzi, 'Blondi' és una comèdia divertida i desenfada sobre una dona que va ser mare als 15 anys. Però lluny de viure-ho com un...

FILMS

Crítica

"Fancy Dance: El ball de Lily Gladstone"

Després de la seva nominació a l'Oscar per Los asesinos de la luna, Lily Gladstone protagonitza una sensible pel·lícula indie amb ressonàncies de Winter’s Bone, però sense la seva proposta...

ENTREVISTES

Glorimar Marrero

"Cinema militant, cinema polític, cinema feminista"

'La pecera' és allò que hem de vigilar, allò que hem de cuidar. Una peixera ben cuidada pot tenir un ecosistema molt saludable, però una peixera que no s'atén i...

FILMS

Crítica

"Shayda: Un homenatge a les dones valentes de l’Iran"

L'òpera prima de la directora Noora Niasari s'inspira en la lluita de la seva mare per fugir del marit abusador i iniciar una nova vida a Austràlia amb la seva...

FILMS

Crítica

"Descansa en Paz: La interrupció del dol"

L'actriu Renate Reinsve, protagonista de 'La peor persona del mundo', encarna en 'Descansa en paz' una mare que, després de viure la mort del seu fill, intenta assimilar el seu...

  • enllaç copiat

Has de subscriure't per llegir tot l'article.

Uneix-te a la comunitat Filmtopia per poder seguir donant-te el millor del cinema fet per dones i oferir-te nous continguts i activitats!

Selecciona una d'aquestes tres opcions!

subscripció mensual

4,99€

al mes

  • Accés il·limitat a tots els continguts escrits i en vídeo

SUBSCRIU-TE

subscripció anual

49€

a l’ANY

  • Accés il·limitat a tots els continguts escrits i en vídeo

SUBSCRIU-TE

subscripció FAN CLUB

99€

a l’ANY

  • Accés il·limitat a tots els continguts

  • Accés a sortejos de pòsters, llibres, entrades, etc.

  • 1 entrada gratis a l’any per assistir a una taula rodona o a una classe magistral sobre cinema fet per dones

  • 1 entrada gratis a l’any per assistir a una estrena d’una pel·lícula dirigida per una dona

  • 1 samarreta de Filmtopia

  • (Oferta vàlida només a Espanya)

SUBSCRIU-TE