Hanna Schygulla — Una dona alliberada

Conèixer la seva edat i saber quin és el seu lloc al cinema d’ara mateix és el que la va portar a acceptar el paper de la mare de Peter von Kant a la fidel, però personal revisió que François Ozon ha fet del clàssic de Fassbinder, Les amargues llàgrimes de Petra von Kant. Hanna Schygulla va estar al Festival de Sant Sebastià presentant la pel·lícula i allà vam tenir ocasió de xerrar amb ella sobre el pas del temps i els canvis al cinema i al món, mentre descobríem una dona que encara té ganes de mirar el futur amb optimisme i amb un somriure intel·ligent als llavis.

Fassbinder al cor

Reduir la carrera d’aquesta actriu i cantant a la seva relació amb Rainer Werner Fassbinder és desconèixer completament la intensa vida creativa que ha tingut al llarg de tants anys. Però és un fet, i això no es pot obviar, que el descobriment i la consagració li va arribar de la mà del director alemany.

Hanna Schygulla va néixer el 1943 en una ciutat de l’Alta Silèsia, zona polonesa ocupada pels nazis durant la segona guerra mundial. Tenia dos anys quan la seva mare se la va emportar a Múnic on va estudiar art dramàtic. Hanna es va unir a la companyia de teatre Action-Theater, que poc després es va escindir en un grup de teatre underground anomenat precisament Anti-Theater. Va ser aquí on Schygulla va començar a fer cinema, participant el 1968 al curt El novio, la actriz y el proxeneta, de Jean-Marie Straub, on va coincidir amb un jove actor que ben aviat es rebel·laria contra el món i es revelaria com un autèntic geni: Rainer Werner Fassbinder.

“Sempre vaig tenir la sensació que Fassbinder era un ésser especial, tenia una atracció increïble, un magnetisme més animal que intel·lectual”, ha dit Schygulla moltes vegades recordant la seva relació professional i d’amistat profunda amb el cineasta. Una relació que no va començar de seguida. Després de deixar l’escola d’art dramàtic, van estar un any sense veure’s fins que Fassbinder la va trucar per substituir una actriu que havia patit un accident. Aquest va ser el principi d’una col·laboració que es perllongaria durant 13 anys en 16 pel·lícules inoblidables i diverses sèries de televisió.

El seu primer film junts va ser El amor es más frío que la muerte el 1969. Durant els quatre anys següents, Hanna Schygulla va participar en diferents papers en totes les pel·lícules de Fassbinder. El 1971, Atención a esta prostituta tan querida els permet fer el salt internacional i el 1972 els arriba la consagració amb El mercader de las cuatro estaciones i, sobretot, amb Les amargues llàgrimes de Petra von Kant, on Hanna era Karin, la jove model que manipula la Petra del títol, interpretada per Margit Carstensen. Tres anys després, Fassbinder la converteix en la fascinant protagonista d’Effi Briest, una pel·lícula basada en la novel·la homònima de Theodor Fontane, on crea un personatge que omple de delicadesa i bellesa, en l’estricte codi moral dels prussians durant els temps de Bismarck.

És en aquest moment quan comença a treballar amb altres directors europeus: Wim Wenders, Volker Schlöndorff, Carlos Saura, Jean-Luc Godard, Ettore Scola, Margarethe von Trotta, Marco Ferreri… Però quan Fassbinder la trucava, ella sempre responia. El 1979, per fer El matrimonio de Maria Braun, el 1980, per a la impressionant sèrie Berlin Alexanderplatz i, el 1981, per a la que seria la seva última col·laboració, Lili Marleen. Poc després, Fassbinder, el director que deia “ja dormiré quan estigui mort”, es va submergir en el somni etern el juny del 1982. Hanna, com Ingrid Caven, Barbara Sukowa i moltes altres, es van quedar una mica orfes.

En aquest punt, i abans d’avançar en la carrera i la vida de Hanna Schygulla, val la pena recordar el text “Atenció a aquestes actrius tan estimades. La posada en escena del cos de l’actriu”, escrit per María Adell al llibre col·lectiu Rainer Werner Fassbinder. Amor y rabia publicat el 2019. En aquest text, Adell defineix la figura de Schygulla al cinema de Fassbinder com: “Una feminitat exuberant, teatralitzada, eròtica i ostentosa que ofereix, a més, reveladors moments d’actuació-dins-de-l’actuació on l’actriu és, alhora, performer“. La icona de Schygulla dins la filmografia fassbinderiana té un erotisme letàrgic, passiu, en què la nuesa té un rol clau, barrejat amb un inimitable estil actoral que combina un cert grau d’amateurisme amb altes dosis d’autoconsciència, donant com a resultat personatges sumits en un estat de perpetu somnambulisme, clarament desconnectats d’allò que els envolta. No és difícil intuir a la Schygulla de les primeres pel·lícules amb Fassbinder, al seu lacònic erotisme, la seva bellesa normativa i lleugerament vulgar –com ella mateixa es definia: “entre una nina i una diva del cinema mut als carrerons de Múnic”–, així com al seu glamur, el punt de partida per a un gran nombre de figuracions femenines posteriors de la filmografia del director alemany.”