MIFDB — Guia per a les Persistències fílmiques de la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona 2025

Onze títols, entre novetats i repesques, que constitueixen de nou tota una declaració d’intencions sobre la línia de programació de la MIFDB: les pel·lícules conformen una tria que es mou als marges de les tendències comercials, però també de certes inèrcies del cinema d’autor, per proposar perspectives fílmiques agosarades i mestisses en el fons i la forma, que confronten també la nostra concepció de què és el cinema. Una inquietud constant travessa la majoria de títols —provinents, d’altra banda, de latituds d’arreu del món —: la voluntat de reconstruir les memòries invisibilitzades, perdudes, menystingudes o tergiversades, recents o antigues de les lluites i experiències femenines i queers. 

Shahid de Narges Kalhor – Confrontar el llegat religiós a base de musical

En la llista de musicals excèntrics que ens han arribat aquesta temporada cal afegir-hi aquesta proposta de la cineasta iraniana establerta a Alemanya, Narges Kalhor. Amb l’excusa de treure’s de sobre el patronímic (el “Shahid” del títol) que recorda la condició de màrtir d’un avantpassat, la protagonista i alter ego de la realitzadora inicia, al seu nou país, un procés burocràtic ple d’entrebancs, alhora que intenta foragitar els fantasmes de la tradició religiosa que la turmenten dia a dia. Una autoficció tragicòmica i curulla d’inventiva que inclou de forma natural elements de performance, dansa, musical i relat oral. Una joiosa meravella per donar el tret de sortida a les Persistències fílmiques. 

A Picture to Remember d’Olga Chernykh – La invasió russa a Ucraïna a través de tres generacions de dones

L’Olga Chernykh es trobava a Kíiv quan l’exèrcit rus va atacar el seu país. Des d’aquí enregistra i descriu en primera persona l’experiència de la guerra en ple segle XXI. I hi involucra la seva mare, una patòloga que segueix escrutant el seu microscopi des del dipòsit de cadàvers de la ciutat (refugi inesperat en època de bombardejos), i la seva àvia, que viu al Donbàs i manté un vincle particular amb la presència soviètica a la zona, sobretot després de la Segona Guerra Mundial. Una incursió a la resistència i la vulnerabilitat de la població ucraïnesa sota l’amenaça russa a través de dones d’edats diferents, però també una panoràmica històrica dels complexos vincles entre aquests països al llarg de l’últim segle. 

Leila and the Wolves de Heiny Srour – La memòria oblidada de les lluites de les dones al Líban i a Palestina

En aquest clàssic de 1984 ara recuperat, Heiny Srour es proposa reescriure les memòries col·lectives i compartides dels pobles libanès i palestí, menystingudes per les narratives occidentals, però també per la visió patriarcal, com es posa de manifest en el film. En una escena, l’alter ego de la directora, la Leila, interroga un fotògraf sobre la manca de dones en una exposició que ella mateixa organitza sobre el Líban, i ell li contesta que les dones no han tingut presència en aquells conflictes. El film rebat aquesta afirmació amb un viatge no lineal i fragmentari de la mà de la Leila, i entre l’arxiu i la dramatització, pels fets que han marcat la història del segle XX d’aquests països, i pel rol invisibilitzat que hi han tingut les dones. 

Deda-Shvili an rame ar aris arasodes bolomde bneli (Mother and Daughter, or the Night is Never Complete) de Lana Gogoberidze – L’apassionant història d’una nissaga de dones directores explicada per elles mateixes

“El segle XX va ser modelat pels homes, però dones com ella (Nutsa Gogoberidze) han de contar la història de la nostra resiliència i la nostra visió del món”, defensa la directora Lana Gogoberidze respecte a la seva mare Nutsa, en el Filmoretrat que li va dedicar Mariana Hristova. I ara la Mostra ens presenta l’última pel·lícula d’aquesta directora georgiana nonagenària, un documental en què Lana just reivindica Nutsa, pionera del cinema al seu país que va veure la seva obra censurada per la repressió estalinista, mentre era deportada a un gulag. A través d’un ingent material d’arxiu, Lana reconstrueix la vida i les trajectòries truncades de la seva família, en un exercici memorístic tan íntim com col·lectiu pel que fa a la història de la Geòrgia del segle XX. Però sobretot refà un vincle maternofilial que passa també per la passió per fer pel·lícules, heretada igualment per la neta de Nutsa i la filla de Lana, Salome Alexi, que ha col·laborat com a codirectora d’aquest film, una obra insòlita que aplega així, dins i fora de la pantalla, tres generacions de dones cineastes. 

Kada je zazvonio telefon (When the Phone Rang) d’Iva Radivojević – Què passava a l’antiga Iugoslàvia als noranta mentre eres una adolescent?

Com va ser viure el desmembrament de Iugoslàvia i tots els conflictes que va comportar des del punt de vista adolescent? La memòria no sempre és clara i en el seu film, Menció especial de Cineastes del Present a l’últim Festival de Canes, Iva Radivojević manté el punt de vista fragmentari i indirecte d’una jove que contempla els esdeveniments històrics des d’una perspectiva distanciada. Així, al film, la Història es mostra gairebé sempre fora de camp, com les converses dels adults al respecte. La Lara viu els fets a través de les seves les conseqüències: les escapades de la llar, la tornada a Belgrad, els canvis d’escola, els i les familiars que desapareixen sense més explicacions… Mentrestant, experimenta les tribulacions pròpies d’una noia de la seva edat. Això sí, hi ha un senyal recorrent que indica que alguna cosa passarà: aquella trucada de telèfon que ho canvia tot a l’inici del film i que es va repetint al llarg del metratge.  

Valentina and the MUOSters de Francesca Scalisi – Emancipar-se com a dona adulta a la Sicília actual

Amb un aire que recorda el realisme poètic d’Alice Rohrwacher i els primers films de Pietro Marcello, en el seu primer llarg en solitari, Francesca Scalisi s’endinsa en el procés d’emancipació d’una noia de vint-i-escatx anys a la Sicília profunda, en un territori sense gaire horitzons de futur per a les joves de classe obrera com ella i en un paisatge amenaçat per la base nord-americana de satèl·lits de comunicació que mig inspira el títol del film (a destacar el vessant sonor de la pel·lícula). Scalisi presta especial atenció a les dificultats per trobar un camí propi quan les dinàmiques familiars i socials t’han instal·lat en una certa rutina passiva de la qual no és fàcil desempallegar-se. Una visió insòlita de la vida a Sicília i d’una jove amb ganes de disposar d’una vida pròpia, amb la reflexió medioambientalista com a teló de fons. 

Todo documento de civilización de Tatiana Mazú González – Qui va matar el jove Luciano Arruga?

“Al meu fill el va desaparèixer la policia i el va matar l’estat, però no va morir d’accident de trànsit”, afirma contundent Mónica Alegre, la mare de l’adolescent Luciano Arruga, el cos del qual va aparèixer el 2014, cinc anys després que se’l donés per desaparegut, pressumptament perquè el van atropellar. Lluny de l’infotainment del true crime, Todo documento de civilización reconstrueix el cas de Luciano a través del testimoni en off de la mare, i mitjançant una radiografia intensa del context sociogeogràfic en què va desaparèixer, el territori fronterer entre la ciutat de Buenos Aires i l’anomenat “conurbano”, la gran zona metropolitana allunyada de la “civilització” i oblidada per tothom. Tatiana Mazú ens proposa un recorregut des de les carreteres incertes on hauria tingut lloc l’accident, als barris concrets que cada cop es van definint més a través de la lluita veïnal contra la violència de l’estat i de la memòria de represaliats moderns com Luciano Arruga. 

Kamikaze Hearts de Juliet Bashore – Una joia sexi, brutal i aguda de l’underground dels vuitanta 

Notícia bomba, la de la recuperació d’aquest títol de culte del cinema underground queer que es mou amb una astúcia infinita en el territori entre documental i ficció per explorar la veritat relativa dins de les dinàmiques del cinema porno, el gènere que apel·la per excel·lència a l'”autenticitat” d’allò que mostra. El film s’encomana de l’aura carismàtica de la seva protagonista, la carismàtica Sharon Mitchell, estrella del cinema X de l’època, que s’encarna a ella mateixa en ple rodatge d’una versió marrana de Carmen i mentre mantenia una relació amb la també actriu Tigr Mennett. Una immersió en brut i sense profilàctic en les addiccions dels anys vuitanta, les problemàtiques de la indústria del porno, i els vincles de passió i dependència d’una parella lesbiana. 

Playland* de Georden West – La història somiada d’un mític bar gai de Boston

Obert a finals dels anys trenta, el Playland es va convertir en un bar de referència de la comunitat queer de Boston sobretot a partir de la Segona Guerra Mundial. En el seu primer llarg, Georden West reconstrueix part de la història d’aquest lloc emblemàtic des d’una perspectiva allunyada del documental clàssic. Més a prop del poder evocatiu de l’obra de Guy Maddin i de certs cineastes asiàtics que d’un reportatge històric, West invoca la força memorística del cinema per armar una fantasia ancorada en el treball, amb l’arxiu en què reconstrueix l’ambient humà i artístic d’aquest cafè en un fascinant exercici d’imaginar la història que va quedar registrada. 

(Revolución cumple tu promesa) amor rojo de Dora García – Recosint la tradició feminista de les lluites d’esquerra 

Aleksandra Kol·lontai, paradigma del feminisme socialista, va exercir d’ambaixadora de la Unió Soviètica a Mèxic entre 1926 i 1927, i va deixar constància de la seva experiència en diferents escrits. L’artista visual espanyola Dora García recupera aquests testimonis dels arxius per constatar, a través de la lectura en off d’una tria dels seus textos, de quina manera el llegat de Kol·lontai ressona i cristal·litza més viu que mai en les lluites i manifestacions feministes de les joves mexicanes actuals i en experiències concretes de convivència feministes, queer i transinclusives. Tot plegat per fer palès com no s’ha d’oblidar l’amor com a arma revolucionària. 

 A Batalha Da Rua Maria Antônia de Vera Egito – La revolució estudiantil brasilera del 68

La contundència política dels tercers cinemes llatinoamericans, l’actualització amb estil dels preceptes estètics de la nouvelle vague i el batec energètic, juvenil, rabiós i sensual dels nous cinemes de l’època es donen la mà en aquesta reconstrucció en un potentíssim blanc i negre, i a través de diferents plans seqüència, de la gran revolta estudiantil que va tenir lloc al Brasil l’any 1968, quan l’estudiantat i el professorat d’esquerres de la Universitat Pública de Sao Paulo es van enfrontar al carrer als i les joves pro règim de la Universitat Presbiteriana Mackenzie, i van resistir la violència de les forces repressores.