Lana Gogoberidze — La cineasta que va transformar la tragèdia personal en triomf cinematogràfic

És difícil decidir què resulta més inspirador en relació amb Lana Gogoberidze: les seves pel·lícules, realitzades amb una dedicació profunda, que abasten tots els aspectes de l’existència, o la increïble trajectòria de la seva llarga i turbulenta vida. Com es destacarà en el text que segueix, parcialment basat en una conversa amb la pròpia Gogoberidze, realitzada durant la seva retrospectiva en el Festival de cine goEast a Wiesbaden el 2022, el cinema, incrustat en la seva genealogia familiar, és una extensió natural de la vida, i potser en la seva dedicació a la creativitat resideix el secret de la vitalitat i longevitat de la mateixa cineasta.

La biografia de Lana Gogoberidze és inseparable del desenvolupament del cinema georgià, ja que la seva mare, Nutsa Gogoberidze, va ser la primera dona directora de Geòrgia. Per la seva banda, Lana es va consolidar com una de les creadores més destacades del cinema georgià, amb els seus tretze llargmetratges —documentals i de ficció— realitzats al llarg de cinc dècades, i es va posicionar mundialment entre les poques dones cineastes de l’època amb un estil tan singular. El 1988, va ser elegida presidenta de l’Associació Internacional de Dones Directores, mentre ocupava els càrrecs de membre del Parlament de Geòrgia i ambaixadora de Geòrgia a França. La seva filla, Salomé Alexi, a més d’haver aparegut com a actriu en diverses pel·lícules de Lana des de petita, continua la tradició familiar, establint-se com a directora i productora.

El trauma com una font de creativitat

Per altra banda, la vida de Lana reflecteix el turbulent segle XX. El seu pare va ser executat durant el terror estalinista i la seva mare va passar deu anys al Gulag. Lana va créixer amb la seva tia i es va reunir amb la seva mare als 17 anys, un trauma que es reflecteix en moltes de les seves pel·lícules, però de manera més destacada en la seva obra mestra més coneguda internacionalment, Algunas entrevistas sobre cuestiones personales (Ramdenime interviu pirad sakitkhebze, 1978), i en Vals sobre el Petschora (Valsi Pechoraze, 1990). Malgrat la seva infància difícil, va començar a interessar-se per la literatura, va escriure una tesi doctoral sobre la poesia de Walt Whitman i, després de la mort de Stalin, va aconseguir estudiar direcció cinematogràfica a la VGIK de Moscou. La seva trajectòria vital està descrita en la seva autobiografia Qué se recuerda y cómo se recuerda…, publicada el 2021 i traduïda a l’alemany amb el títol eloqüent Vaig veure verí com vi de Kajetia.