Murielle Joudet — La segunda mujer: Enfrontar-se a un fet irreversible: fer-se gran
Gena Rowlands parlava de “la segona dona” en una escena d’'Opening Night'. La jove assagista francesa Murielle Joudet utilitza aquest concepte per intentar entendre com algunes actrius s'han enfrontat a aquesta “segona dona” que apareix quan la primera comença a dir adéu.
Murielle Joudet té 33 anys. No és precisament una dona gran. Però sí que és una assagista preocupada per les actrius i la seva trajectòria vital. Crítica de cinema a Le Monde, Inrocks o Cahiers du Cinéma, Joudet va obtenir el prestigiós premi del CNC el 2021 amb una obra sobre Gena Rowlands, Gena Rowlands: On aurait dû dormir. És possible que fos aquest treball, més una extensa biografia sobre Isabelle Huppert, el que li donés la idea d’investigar sobre què fan les actrius quan es fan grans, com envelleixen a la pantalla i fora de la pantalla. Per escriure el seu darrer llibre, una llarga entrevista amb la directora Catherine Breillat, Je ne crois qu’en moi (2023), segurament li van ser molt útils les coses que va aprendre amb La segunda mujer. Lo que hacen las actrices cuando envejecen, publicat a França l’any 2022 i que ara edita Athenaica a Espanya.
El llibre s’obre amb la frase de Gena Rowlands que li dona títol: “En un moment de les nostres vides, la joventut mor i una segona dona entra en escena”. Aquesta segona dona mai no arriba en el mateix moment vital per a cada persona. Tot depèn d’un cúmul de circumstàncies i experiències. Tampoc aquesta segona dona significa el mateix per a totes les actrius. Hi ha qui sap aprofitar els seus avantatges, hi ha qui es nega a acceptar-la, o fins i tot, hi ha qui renuncia a viure-la en públic. Murielle Joudet reivindica aquest moment “menys com un assumpte de recepció passiva que de creativitat permanent”. Tot depèn de com i quan són conscients que la segona dona ha arribat per quedar-se.
Cada capítol té un títol que defineix aquestes vuit dones tan diferents en edat, trajectòria i context. Però per traçar aquests retrats i entendre com s’envelleix (dins i fora de la pantalla), l’autora sap que s’ha de remuntar a la joventut de les actrius i, especialment, a com van canviant davant la càmera.
EL LLIBRE S’OBRE AMB LA FRASE DE GENA ROWLANDS QUE LI DÓNA TÍTOL: “EN UN MOMENT DE LES NOSTRES VIDES, LA JOVENTUT MOR I UNA SEGONA DONA ENTRA A ESCENA”. AQUESTA SEGONA DONA MAI ARRIBA EN EL MATEIX MOMENT VITAL PER A CADA PERSONA.
La primera actriu estudiada és Nicole Kidman en el capítol Nicole Kidman, Después de la perfección. La reacció més immediata a aquest primer retrat és, Nicole Kidman és una dona gran, està envellint?, però si és bellíssima i és molt jove encara! Doncs sí, és bella, però perquè ha cultivat una falsa perfecció que fa que als 57 anys sigui gairebé irreconeixible respecte al que va ser quan en tenia 30. Kidman és un bon exemple de “dones segrestades” per la seva imatge, per ser el que se’ls ha obligat a ser. Nicole intenta que no passi el moment d’Eyes Wide Shut, quan estava a l’esplendor de la seva bellesa.
És molt diferent el cas de l’estupenda Thelma Ritter, estudiada al capítol Thelma Ritter, La fábrica invisible. La inoblidable infermera de La finestra indiscreta va morir quan tenia 64 anys. L’autora la defineix com “la dona mitjana nord-americana que prové de la classe treballadora, cuidadora, criada, cuinera, cangur, àvia, turmentada pel dia a dia, la muntanya que ha d’ascendir”. Thelma Ritter va ser sempre gran, no envelleix, és vella. La seva carrera abasta poc menys de 20 anys en què el seu rostre és sempre el mateix. Invisible però imprescindible.
Brigitte Bardot, El hastío és una altra cosa. Brigitte tenia 22 anys quan va fer la icònica Y Diós creó a la mujer. Als 39, va decidir retirar-se del cine. Però no pas per por d’envellir. Es va retirar perquè n’estava farta. En realitat mai no li va agradar fer cinema, ni la imatge que se’n donava d’ella, ni l’ús que es va fer del seu cos, la seva cabellera, el seu rostre. Bardot es va allunyar no “fent un Garbo”, és a dir, desapareixent, sinó transformant-se en una altra persona. Si va ser una avançada en encarnar la sexualitat femenina, la seva “segona dona” es va convertir en una avançada de la reivindicació animalista i ecologista.
Meryl Streep mereixeria un llibre sencer. Ella és Única, singular. Meryl Streep mai va ser el prototip de Barbie com a actriu. La seva bellesa indiscutible era més clàssica, més etèria, més sense edat. Streep és bella sempre, quan té 27 anys a El caçador, quan en té 35 a Memorias de África, quan en té 45 a Els ponts de Madison o quan amb 68 anys s’atreveix a cantar i ballar a Mamma mia. Meryl Streep és única i ho continua sent.
Murielle Joudet es fixa en cinquè lloc en una actriu/estrella una mica oblidada a Mae West, Sex is comedy. Mae West és un cas molt especial. Tot i que ja tenia una trajectòria a Broadway, no va debutar al cinema fins als 40 anys. I ho va fer des del primer moment com a sex symbol, com a rossa explosiva, com una criatura amoral. La seva carrera cinematogràfica s’estén més o menys continuada fins al 1943. El moralisme imperant a Hollywood i la censura la van allunyar de les pantalles durant més de vint anys. El 1970, ja amb 77 anys, és recuperada al film de culte Myra Breckinridge. Però serà el 1978, amb Seis maridos para Marlo, quan aquesta dona, que mai va tenir por a envellir i va mantenir el seu esperit i la seva força sexual fins al final, s’acomiada del cinema als 84 anys amb un personatge que és gairebé un homenatge a la seva llibertat.
Frances McDormand, Rebelde és la meva favorita i en certa manera la favorita de la pròpia autora. Frances mai no ha tingut por d’envellir. Al contrari, ha fet de fer-se gran una virtut, una riquesa per als seus personatges. És cert que mai no va ser una actriu que fonamentés la seva carrera en la bellesa. Als 24 anys va ser descoberta pels germans Coen a Sang fàcil, on encarnava una supervivent nata en un món d’homes. És impossible entendre el cinema dels Coen, amb els que estableix una complicitat de vida i de treball que dura fins ara mateix, sense Frances McDormand. Ella és la normalitat feta actriu: “pertanyo al comú dels mortals que tenen arrugues i van per la vida sense la seva armada d’assistents”. La seva carrera parla per si sola, però només cal recordar dos dels seus últims treballs, Tres anuncios en las afueras i Nomadland, per adonar-se que Frances McDormand ha conquistat “el dret que una actriu visqui al cinema igual que els homes. És a dir, tenir el permís per viure a través del seu rostre”.
Si a l’autora, i a mi, ens agrada Frances McDormand, almenys a mi no m’agrada gens Isabelle Huppert, Al otro lado del espejo. Murielle Joudet coneix molt bé Isabelle Huppert, per això en pot fer un retrat precís, el retrat d’una dona hiperactiva que juga amb la realitat, més ben dit que nega la realitat. La realitat que als 72 anys mai tornarà a ser l’actriu i la dona que amb 21 descobria el món de la mà de Los rompepelotas. Rostre habitual del cinema de Chabrol, els seus personatges són sempre violents, estan enfadats, és com si fos incapaç de tenir una relació romàntica, un idil·li pacífic. Huppert sempre està lluitant amb els homes, amb el món, amb ella mateixa. Isabelle Huppert es resisteix a envellir, a deixar de ser la dominant. Per això ha sucumbit al que es diu beauty work, la cirurgia digital. Isabelle ja no és ella mateixa, és un producte de la IA.
L’última actriu retratada al llibre és Bette Davis. A Bette Davis. Bette must go, l’autora ens explica la vida i la carrera d’una dona que des que va fer Tot sobre Eva, va comprendre que havia d’aprofitar no haver estat mai maca per romandre al cinema fins a l’últim alè. Bette Davis tenia 81 anys quan va morir, però semblava que en tingués molts més. Només dos anys abans va fer una de les seves millors pel·lícules Las ballenas de agosto. Després d’haver estat la reina del melodrama wilderià i la gran dama del guinyol d’Aldrich, Las ballenas de agosto, amb Lilian Gish, va ser un regal per a l’actriu. El capítol de Bette Davis, i el llibre, acaben amb una frase “l’actor sempre té els mitjans per seguir amb la seva tasca callada, secreta, però incessant: ser davant dels nostres ulls, i sense por, l’aventurer del temps”.
Llegir aquest llibre produeix dos efectes secundaris: les ganes de revisar moltes de les pel·lícules citades per veure aquest “envelliment” i la involuntària creació de llistes paral·leles: Jane Fonda, Catherine Deneuve, Marisa Paredes…