Una cartografia possible. 25 exemples a l’atzar —o tal vegada no tant— de cinema català contemporani dirigit per dones

Sovint, per simplificar les coses —i no tan sols al cinema, sinó a la vida en general—, les persones tendim a etiquetar, a forçar classificacions que no ens acaben de funcionar, però que continuem utilitzant per no trobar una altra metodologia més adequada. Sovint, per simplificar les coses, caiem sense adonar-nos-en en els llocs comuns, en els clixés, en els tòpics gastats. Un d’ells, tristament habitual, és que les dones només poden fer “cinema per a dones”, “cinema intimista”, “cinema femení”: etiquetes totes elles cadascuna més condescendent, més absurda i més limitadora que l’anterior. I és que, si mirem enrere per fer un repàs a les produccions (i coproduccions) catalanes dirigides per dones en aquests últims cinc anys, podem trobar una enorme diversitat, no tan sols quant a temàtiques, sinó també quant a modes d’enfrontar-se al cinema. Parlem en aquest cas tant de produccions enterament catalanes com de coproduccions, de directores catalanes, però també, de vegades, de directores de fora de Catalunya.

Si hi ha una cosa que ha quedat demostrada des dels orígens del cinema, a finals del segle XIX, és que no existeix una sola manera de definir-lo. De fet, intentar definir el cinema implica inevitablement limitar-ne les possibilitats. El cinema pot ser una eina per reflectir la realitat que ens envolta, sí, però també una manera de crear altres realitats possibles. El cinema ens pot ajudar a evadir-nos, però també ens pot conscienciar. El cinema pot explicar una història amb plantejament, nus i desenllaç, per descomptat, però no necessàriament. El cinema pot també acostar-se (acostar-nos) a la poesia, a l’abstracció. El cinema pot ser un camp de proves, funcionar a base d’assaig i error. El cinema pot servir per crear comunitat, per reconstruir la història o per ajudar-nos a veure el món d’una altra manera.

1- Problemàtiques socials

Moltes i molt diverses problemàtiques socials han recorregut algunes de les produccions catalanes d’aquests últims anys, ja sigui ambientades tant en el present o en un moment concret del passat. A Sis dies corrents (2021), per exemple, Neus Ballús ens mostra, amb humor i proximitat, una setmana en la vida de tres lampistes: els seus problemes quotidians, les relacions amb els seus i les seves clients, les dificultats pròpies del seu ofici. A Tota una vida (2023), Marta Romero compon un delicat collage amb les gravacions domèstiques que, al llarg de dotze anys, va fer de Paco i Trini, el seu avi i la seva àvia. Belén Funes a Los Tortuga (2024) o Irene Iborra a la pel·lícula d’animació L’Olívia i el terratrèmol invisible (2025) ens parlen de la precarietat que sovint provoca el sistema, de les dificultats que implica emigrar a un altre país, del problema que suposa que l’habitatge sigui un bé de mercat i no un dret universal. També hi ha directores que, amb l’esperança que conèixer la història ens ajudi a no repetir errors del passat, opten per posar en relleu esdeveniments històrics poc coneguts, com va fer Sílvia Munt a Les bones companyies (2023), que narra el cas de “les 11 de Basauri”, un grup de dones del País Basc que, a finals dels anys 70, van viure un procés penal acusades d’haver avortat.

2- Ruralitats

Un altre dels tòpics que segueix present avui dia —encara que per fortuna cada vegada menys—, és que les bones pel·lícules sempre transcorren a les grans ciutats, perquè són aquests llocs on, aparentment, “succeeix tot el que és interessant”. El primer exemple —i el més conegut—que ens ajuda a desmuntar aquest tòpic és, sens dubte, Alcarràs (2022), el film de Carla Simón que transcorre a la Catalunya rural i que la va portar a aconseguir l’Os d’Or al Festival Internacional de Cinema de Berlín. Però no és l’única, pel·lícules com Els encantats (2023), d’Elena Trapé, o Secaderos, de Rocío Mesa, ens mostren les infinites possibilitats d’aquells films que transcorren a les zones rurals, lluny de les metròpolis. Penso, fins i tot, en pel·lícules inclassificables que desafien els gèneres,  com La imatge permanent (2023), de Laura Ferrés, o The Human Hibernation (2024), d’Anna Cornudella. Pel·lícules que ens han ajudat a entendre que aquesta classificació entre ficció i documental que vam decidir en algun moment no s’acaba d’ajustar a la realitat i, de vegades, se’ns queda curta. Que hi ha mirades transversals que subverteixen els gèneres, els reformulen i els qüestionen, i que està bé que sigui així. Encara que ens desconcerti, ens incomodi o ens obligui a sortir de la zona de confort.

3- Adolescències

Hi ha pocs períodes de la vida que recordem amb tanta intensitat com l’adolescència. Potser per això s’ha convertit en un lloc al qual tornem amb relativa periodicitat. No són poques les produccions catalanes d’aquests últims anys que han tingut a adolescents com a protagonistes, i no per casualitat moltes d’elles són òperes primes de directores que debuten al llargmetratge: dones com Clara Roquet (Libertad, 2021), Sara Fantova (Jone, a veces, 2025) o Ingride Santos (Ruido, 2025), per exemple. Però no sols hi ha òperes primes. Penso també en pel·lícules com La maternal (Pilar Palomero, 2022) o Reinas (Klaudia Reynicke, 2024), que confirmen el talent que les seves directores ja han anat mostrant en pel·lícules anteriors. Pel·lícules totes elles que aborden el tema de l’adolescència de formes molt diverses: algunes amb un enfocament més introspectiu, d’altres amb una major càrrega de crítica social; però totes, això sí, amb un marcat grau d’autoria.

4- Maternitats

I si l’adolescència és un període de la vida que ha estat àmpliament retratat en nombroses produccions catalanes dels últims anys, un altre dels temes més recurrents —pel seu interès, per la seva complexitat, per la necessitat imperant de repensar els nostres imaginaris— és, sens dubte, el de la maternitat i tot el que comporta. Lluny queda ja (o això volem pensar) aquella època en què ser mare era una obligació per a les dones, en què qüestionar la maternitat era un tabú o reflexionar-hi sense idealitzar-la una gosadia. I és que, si alguna cosa ens han mostrat algunes pel·lícules d’aquests últims anys, és que, si bé tenir descendència pot ser enormement gratificant, no és en absolut fàcil ni idíl·lic, tal com ens havien explicat. Que suposa un repte —especialment per a les mares— a nivell físic, emocional i laboral. Que convertir-se en mare obliga poc menys que a tenir superpoders per bregar amb tot. I que sí, que també existeixen dones que no desitgen ser mares, que tenir descendència no ha de ser necessàriament el principal propòsit en la vida d’una dona. Per això són tan necessàries pel·lícules com Salve Maria (2024), de Mar Coll, Mamífera (2024), de Liliana Torres, o Sorda (2025), d’Eva Libertad. Obres que reflexionen sobre tot allò que implica la maternitat més enllà dels clixés, que obren un debat sobre qüestions que, fins fa alguns anys, romanien silenciades com qualsevol altre tabú. Però, a més d’aquestes pel·lícules que reflexionen sobre el fet de ser mare, també n’hi ha que han posat l’accent en les relacions posteriors entre mares i filles, ja adultes ambdues. Relacions belles, plenes d’amor, però també de dubtes, d’inseguretats, de contradiccions. Pel·lícules com Dúo (2022), de Meritxell Colell, o Los pequeños amores (2024), de Celia Rico. Petits retalls de quotidianitat que ens parlen de la complexitat de les relacions humanes i de la fragilitat dels afectes.

5- Educació sentimental

I dels vincles maternofilials passem a les relacions amoroses, un altre dels grans temes que al llarg de les dècades ha estat abordat fins a la sacietat, també, de vegades, de maneres estereotipades i una mica repetitives. Per fortuna, cada vegada són més els exemples que ens mostren que els temps estan canviant i que la incorporació progressiva de les dones al món del cinema ha implicat, sens dubte, una major varietat en les produccions, en els punts de vista, en les maneres de retratar les relacions humanes o l’educació sentimental dels diversos personatges. Però no tan sols això, també ens ha demostrat que qüestionar els rols de gènere i els contes de fades no implica renunciar a l’amor, que no hi ha una única manera “correcta” d’estimar, que l’empoderament de les dones és, en realitat, un alliberament per a la societat i no pas una amenaça. Que les dones també tenen dret a ser fortes i els homes a ser fràgils. Per tot això resulta tan positiu que existeixin pel·lícules com La amiga de mi amiga (Zaida Carmona, 2022), La estafa del amor (Virginia García del Pino, 2023), Alteritats (Alba Cros i Nora Haddad, 2023), Creatura (Elena Martín, 2023) o Una quinta portuguesa (Avelina Prat, 2025). Pel·lícules que ens mostren que és impossible concebre l’amor com una cosa aïllada, atemporal i immutable; que hi ha infinits factors que el construeixen, el modelen i el condicionen. Factors de tota mena: socials, històrics, econòmics. Factors que, com a mínim, ens haurien d’ajudar a relativitzar i qüestionar aquests contes protagonitzats per prínceps blaus que ens explicaven quan érem nenes (i no tan nenes).

Sé que aquest recorregut pot semblar, a primera vista, una mica arbitrari. Que podria haver parlat d’altres pel·lícules, d’altres directores. Que podria haver triat altres temes i no aquests pels quals m’he decantat. Però això, en el fons, és positiu. És molt positiu. Perquè, en el fons, demostra la gran riquesa i heterogeneïtat del cinema català dirigit per dones en aquests últims anys. És per això que animo cadascú a conformar el seu propi recorregut, a arriscar-se a veure aquest cinema que, tal vegada, ara no sigui gaire conegut, però que probablement en el futur passi a la història.

Per descomptat, queda molt per fer fins a arribar a una certa paritat de gènere en el món del cinema. Esperem, en tot cas, que la necessitat de fer autocrítica no atenuï la satisfacció que ens hauria de produir la gran varietat cinematogràfica que ens ha portat aquest últim lustre. Celebrem-ho, doncs, sempre sense perdre la perspectiva.

AMB EL SUPORT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA