Neopioneres del cinema català — Les que van començar a caminar

No són gaires, tot just una dotzena, totes nascudes entre mitjan anys cinquanta i 1968. Dones joves, adolescents o gairebé nenes quan va acabar la dictadura franquista, el 1975. Amb formacions i experiències molt diferents, aquestes directores, que van créixer durant els anys de la jove democràcia espanyola i catalana, es van atrevir a dir: “Aquí estem, hem vingut per quedar-nos i no serem les úniques; si de cas, les primeres“.

És just parlar de directores perquè, en aquells anys, era gairebé impossible trobar dones en qualsevol altre ofici al cinema. Més enllà de dues feines considerades aptes per ser exercits per elles, la de script i la de muntadora, era difícil trobar professionals femenines en una indústria dominada per la presència masculina en tots els seus sectors. En aquest context, aquestes neopioneres es van atrevir a posar-se al capdavant d’equips formats gairebé exclusivament per homes.

Totes elles van debutar entre el 1988 i el 2000. Dotze anys en què els seus noms van començar a cridar l’atenció de la crítica i el públic, posant en evidència una realitat inqüestionable: no hi havia dones fent cinema a Catalunya, i molt poques a Espanya. En aquells anys, a mitjan dècada dels vuitanta, quan Rosa Vergés va començar com a script o Mireia Ros i Sílvia Munt com a actrius, no existien escoles de cinema. L’única manera d’accedir a la professió era treballar a la indústria o fer un cinema de guerrilla. Per això, els recorreguts que van seguir per fer aquest important salt van ser molt diversos.

Nascuda el 1960, Isabel Coixet, una de les primeres cineastes i sens dubte un referent per a diverses generacions de directores, va arribar-hi des de la innocència de creure que podria fer una pel·lícula amb el seu amor al cinema, els seus films en súper-8 i la seva formació com a historiadora de l’art. Massa vell per morir jove (1988) va ser un cop dur per a ella: la pel·lícula va ser molt maltractada, i la Isabel era massa jove perquè la deixessin fer cinema. Trigaria vuit anys a tornar a dirigir, i ho va fer als Estats Units amb una pel·lícula que ella considera la seva veritable òpera prima, Cosas que nunca te dije (1996). Isabel Coixet és la prova que, amb constància, intel·ligència i, sobretot, feina, es pot tenir una carrera internacional sense perdre les senyes d’identitat, com queda clar a Tres adioses, el seu últim film (2025).

Rosa Vergés (1955) tenia 20 anys quan va morir Franco. La seva imaginació, curiositat i passió pel cinema la van portar a estudiar Història de l’Art, on hi havia una assignatura d’Història del Cinema, i a treballar al teatre universitari. De mica en mica, va anar passant del teatre al cinema, intentant descobrir com es feia una pel·lícula. Entre 1977 i 1987 va treballar com a meritòria, ajudant de direcció i script. Va aprendre amb molt bons mestres i, quan va decidir fer el salt, ho va fer de la mà d’una jove productora, la Rosa Romero, que la va acompanyar en el seu debut, el 1990. Boom Boom va ser, efectivament, un boom amb el qual Rosa Vergés va demostrar que es podia fer cinema comercial personal, connectar amb el públic i guanyar premis. També va ser una de les grans impulsores de l’ESCAC, fundada el 1994, la primera escola de cinema de Catalunya, viver de moltes cineastes que han iniciat i consolidat les seves carreres al segle XXI. Rosa Vergés és l’exemple de com es pot arribar a dirigir passant per tots els oficis de direcció en un rodatge.

El 1995 debuten dues directores molt diferents, amb trajectòries ben allunyades: Mar Targarona (1953) i Marta Balletbò-Coll (1960).

Mar Targarona va començar al teatre com a actriu abans de decidir-se a passar a la direcció fent publicitat. El 1990 funda, amb el seu marit Joaquim Padró, la productora Rodar y Rodar i, el 1995, decideix convertir-se en directora de cinema amb Mor, vida meva, un film amb una producció internacional. La importància de Mar Targarona no és tant com a directora sinó com una de les primeres productores/directores que des de Rodar y Rodar ha donat suport a la carrera d’importants noms del cinema contemporani com J.A. Bayona i Oriol Paulo. Tot i estar principalment enfocada a la producció, Targarona continua la seva carrera com a directora amb El Cuco (2023).

Marta Balletbò-Coll és un cas molt diferent. Nascuda a l’Hospitalet del Llobregat, va estudiar Químiques, va treballar com a periodista i va descobrir la seva vocació pel cinema en un màster que va fer als Estats Units gràcies a una beca. Va treballar en publicitat abans d’unir forces amb Ana Simón per fundar la productora Costabrava Films, que pren el nom del seu debut com a directora, Costa Brava. Aquesta pel·lícula va ser la primera a mostrar una història d’amor entre lesbianes amb un to de comèdia desenfadada. Film completament independent, Costa Brava va ser un gran èxit en els circuits de festivals LGTBIQ+, i es va convertir en una pel·lícula de culte i en un referent indispensable per a les directores que han seguit explorant el cinema queer. Però la Marta es va avançar al seu temps, i la indústria no li va permetre mantenir una carrera continuada. Lamentablement, només va dirigir dues pel·lícules més.

Dos anys després, el 1997, una pel·lícula fundacional reuneix cinc directores de cinema en un experiment titulat El domini dels sentits: Nuria Olivé-Bellés, Isabel Gardela, Judith Colell, Maria Ripoll i Teresa de Pelegrí. Totes cinc han continuat treballant al cinema, encara que amb una projecció molt diferent.

Núria Olivé-Bellés (1957) ha desenvolupat gran part de la seva carrera com a cineasta als Estats Units, especialitzant-se en un cinema experimental que combina la dansa i la performance artística. Poc coneguda per les noves generacions, tot i que l’any 2003 la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona li va dedicar una retrospectiva, Núria Olivé-Bellés mereixeria ser rescatada de l’oblit.

Isabel Gardela (1965) va començar treballant com a ajudant de direcció a Boom Boom, de Rosa Vergés. Després de diversos curtmetratges, participa amb l’episodi L’olfacte a El domini dels sentits. La seva primera pel·lícula en solitari, Prenent-te (2000), és una història d’amor entre una escriptora catalana i un venedor de flors indi musulmà. Des d’aleshores, Isabel Gardela s’ha dedicat prioritàriament a l’ensenyament com a professora associada al Departament de Comunicació de la UPF.

Judith Colell (1968) inicia la seva carrera com a script i ajudant de direcció amb Jordi Cadena en el rodatge d’Els Papers d’Aspern (1991). Des del principi va tenir molt clar que l’ensenyament i el compromís eren tan importants com dirigir. Per això, sense deixar mai de fer cinema, ha dedicat molt esforç a l’ensenyament, va ser una de les fundadores de CIMA (Associació de dones cineastes i de mitjans audiovisuals) i s’ha implicat activament en les acadèmies de cinema, primer a l’espanyola i, des del 2021, com a presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català. La Judith entén el cinema com compromís i com a creació. La seva darrera pel·lícula, Frontera (2025), va guanyar el premi Gaudí a la millor pel·lícula aquest any.

Maria Ripoll (1964) té un recorregut molt diferent. Va estudiar a la Fémis a París, va ser ajudant de direcció entre 1987 i 1989 i, el 1990, va marxar a Los Angeles a treballar. Quan va tornar, tenia molt clar què volia fer: cinema per a tothom, cinema comercial. Després del seu debut al llargmetratge amb el film col·lectiu El domini dels sentits, va emprendre una carrera internacional, però el 2003 va tornar a Barcelona, on ha desenvolupat tota la seva filmografia. Maria Ripoll és una de las poques directores d’encàrrec, amb un do especial per a la comèdia. La seva darrera aportació és El fantasma de mi mujer (2026).

Teresa de Pelegrí (1968) només ha dirigit tres pel·lícules després d’El domini dels sentits. Tanmateix, el seu nom, gairebé sempre associat al del seu marit, Dominic Harari, apareix com a guionista en títols molt significatius de Joaquín Oristrell (Novios, Sin vergüenza, Inconscientes). El seu darrer treball com a guionista ha estat a la sèrie The Head, dels Germans Pastor. Teresa de Pelegrí va saber reconduir la seva carrera cap a l’escriptura de guió en un moment en què dirigir no era fàcil per a una dona. 

Entre les neopioneres n’hi ha tres que arriben des d’una via molt diferent de la de les seves coetànies. Són actrius que es converteixen en directores quan senten la necessitat d’explicar les seves històries tal com volen explicar-les. Són Mireia Ros, Sílvia Munt i Laura Mañá. Mireia i Sílvia són pràcticament del mateix any, una del 1956 i l’altra del 1957, Laura Mañá és una mica més jove, del 1968. Però totes tres han fet el mateix salt i per raons molt semblants.

Protagonista el 1978 d’Alícia a l’Espanya de les meravelles, de Jorge Feliu, Mireia Ros va ser una cara habitual de moltes de les produccions de TV3 i d’un cinema molt comercial que li va donar popularitat. El 1996, de la mà de la productora Marta Figueras, va debutar com a directora amb La Moños, un film d’època que recupera un personatge oblidat del submón barceloní que, en certa manera, anunciava el que seria el seu principal treball com a directora, el bell fals documental Barcelona, ​​abans que el temps ho esborri (2010).

Després d’una llarga i molt important filmografia com a actriu, amb títols inoblidables com La plaça del Diamant, Alas de mariposa o Secretos del corazón, Sílvia Munt debuta com a directora el 1999 amb Lalia, un curt en què ja es poden veure els trets del seu cinema: la delicadesa en el tractament dels temes i la preocupació pel món de les dones en contextos d’opressió. Des de llavors ha compaginat les dues facetes, actriu i directora, fins a convertir-se en un referent indiscutible per a totes aquelles actrius que volen fer el pas darrere la càmera. Amb Las buenas compañías (2023), i com a Gaudí d’Honor d’enguany, Sílvia Munt continua fent un cinema compromès.

Laura Mañá va ser descoberta com a actriu per Antonio Chavarrías, que la va convertir en la protagonista de Manila (1991). Amb ell va aprendre que el cinema ha de tenir un públic i que el camí per arribar-hi pot ser el cinema de gènere. La seva primera pel·lícula Sexo por compasión (2000) es una tendra comèdia sobre la repressió sexual en un petit poble. Començar amb aquest film va ser determinant en la seva carrera com a directora. La Laura s’atreveix a abordar temes espinosos —el sexe a la tercera edat, la mort— en films que van des de la comèdia negra fins al thriller fosc, com Morir en San Hilario o Palabras encadenadas. Les irresponsables és, ara per ara, la seva última pel·lícula.

Aquestes són les dotze neopioneres que podem reivindicar. La seva valentia a l’hora de desafiar una indústria dominada econòmica i estructuralment per homes va ser el primer pas per obrir una porta que després han creuat moltíssimes més dones. Totes segueixen actives, d’una manera o altra: dirigint, fent classes, impartint conferències, compromeses amb les reivindicacions feministes i professionals, donant suport i aconsellant a les generacions més joves. El seu exemple és important i mereix tot el reconeixement.

AMB EL SUPORT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA