Espais liminals: artistes als cinemes, cineastes als museus
Fins al 8 d'agost es pot visitar a la galeria House of Chappaz de Barcelona la segona part de l'exposició ‘Articulacions del desig’, on gairebé mig centenar d'artistes reflexionen sobre els límits del desig fora de l'espai hegemònic, com el llenguatge configura el pensament i com l'afecte desenvolupa el seu propi llenguatge. Entre les obres exposades, hi ha algunes de dones artistes que creuen el camí amb el cinema. Això ens ha fet pensar en un text que parli d'aquesta relació. Publiquem aquesta setmana una primera aproximació històrica i la setmana vinent tractarem sobre les artistes/cineastes d'aquesta interessant exposició.
Marla Jacarilla 3 de juliol 2025
Des de temps immemorials l’ésser humà ha sentit una obsessió malaltissa per categoritzar-ho tot, per posar etiquetes i col·locar les coses al seu departament específic. I el cinema, per descomptat, no ha estat aliè a aquest afany en la classificació exhaustiva. Cataloguem les pel·lícules segons l’envergadura del projecte (produccions amateurs, produccions independents, produccions de pressupost mitjà, superproduccions, hipermegaproduccions…), segons el gènere (comèdia, drama, terror, thriller, musical…) o segons la seva nacionalitat. Com qualsevol altre mitjà, el cinema té els seus propis codis més o menys codificats, més o menys exclusius. Té les seves fases: guió, storyboard, càsting, assajos, rodatge, muntatge, disseny sonor, etalonatge…. Té també els seus propis contextos: les sales de cinema, els festivals (de classe A, especialitzats, no competitius…), les plataformes VOD… Té, en definitiva, un cuidat i complex ecosistema al voltant compost d’innombrables peces, començant per les escoles de cinema i acabant en les espectadores que veuen la pel·lícula en una sala o col·leccionen Blu-ray fins i tot sabent que es tracta d’una pràctica en perill d’extinció.
Tenint aquest ecosistema com a punt de partida, és qüestió de temps que comencin a aparèixer les mutacions. Mutacions, és clar, en el bon sentit de la paraula. Peces del puzle que desafien el context, que no acaben d’encaixar en l’estructura donada, però que, malgrat tot, són capaces de trobar el seu lloc. I el troben, és clar, a força de modificar les estructures predeterminades, convertint-les així en quelcom més flexible i porós; en quelcom que es transforma lenta, però constantment.
Al llarg del segle XX i el que portem del XXI, moltes han estat les dones que, provenint del camp de les arts visuals, han expandit la seva obra i s’han acostat progressivament al cinema, ja sigui quedant-se als marges de la indústria o realitzant pel·lícules dins del sistema de Hollywood. La feina de moltes d’elles s’ha pogut veure en museus, galeries i centres d’art, però també en festivals de cinema, sales d’estrena o filmoteques. I és que un dels seus majors mèrits és, precisament, la seva innegable capacitat per dissoldre fronteres, generant així una interessant reflexió sobre els contextos, els públics, i també, per què no dir-ho, sobre les condicions de producció.
