Mirant cap al futur del cinema català firmat per dones

Les 10 apostes de futur que hem escollit no discriminen entre llargs i curts, ficció i no-ficció, per posar en evidència la maduresa del cinema català firmat per dones en tots els àmbits. Entre les característiques que comparteixen aquests films, trobem l’interès per cobrir buits pendents pel que fa a la representació d’experiències polítiques, generacionals, sexuals, culturals o emocionals que amb prou feines havien tingut ressò al nostre cinema. Un altre element clau és una visió molt més col·laborativa i diversa de la creació cinematogràfica, que trenca sovint amb aquelles concepcions de l’autoria tan individualitzades i masculines. Les pel·lícules firmades per col·lectius són cada cop més habituals, sobretot si parlem d’òperes primes, perquè, a més, permeten sumar esforços per fer possibles mirades joves des de contextos de producció encara semiprofessionals o precaritzats. La qualitat d’aquestes propostes ve avalada pel fet que la majoria han circulat per festivals internacionals. Però alhora també podem senyalar una assignatura pendent: trobem a faltar més pel·lícules específicament de gènere: fantàstic, ciència-ficció, acció, terror… Una problemàtica lligada tant a qüestions de pressupost com a la falta d’una tradició de dones cineastes en aquests àmbits més específics que, de mica en mica, es va compensant.

Suc de síndria (2019) d’Irene Moray 

Un curt que ha marcat una fita en la representació de la sexualitat al cinema del nostre país. Després de debutar amb Bad Lesbian (2018), Irene Moray indaga a Suc de síndria en el procés de recuperació després d’un abús sexual i en la restauració d’una sexualitat plena, consensuada i joiosa, en un film que aposta per altres formes de retratar els cossos sense renunciar a l’erotisme i la sensualitat. El cinema d’Elena Martín, que aquí exerceix d’actriu protagonista, batega al mateix ritme que el de Moray, que ha continuat la seva carrera amb Plàcton (2025), estrenada al Festival de Locarno.

Castells (2022) de Blanca Camell

La cineasta Blanca Camell encarna un perfil cada cop més habitual entre les noves generacions, no només al món del cinema: el de la professional que desenvolupa els estudis i/o la carrera en bona part fora del nostre país. La seva obra recull aquesta experiència de moure’s entre dos territoris, alhora que se centra en el desig expressat per un personatge femení. A la ficció, el curt Castells, a més, evidencia com un dels elements claus de la cultura popular catalana a penes ha tingut qui la filmi. Ella posa en escena els castells tot fugint de folklorismes, des de la intensitat d’una pràctica associativa en què els cossos de persones de diferents generacions entren en contacte pròxim, però no sensual, per assolir un objectiu comú.

La amiga de mi amiga (2022) de Zaida Carmona

Com passa amb Alteritats, el primer llarg de Zaida Carmona és la demostració de l’existència d’un nou cinema queer català, amb arrels tant en el new queer cinema nord-americà dels noranta com en el cinema d’autor europeu, amb anhels i lluites compartides entre moltes professionals, i una idiosincràsia pròpia. En aquest cas, Carmona s’emmiralla en l’obra d’Éric Rohmer per desenvolupar una comèdia romàntica bollera plenament barcelonina, repleta de cites cinèfiles, cameos pop, embolics sexuals i trobades (poli)amoroses.

Los caballos mueren al amanecer (2022) d’Ione Atenea

El cinema català pot presumir d’un conreu fructífer i divers de la no-ficció, un territori en què es mouen moltes cineastes. El llarg de Ione Atenea n’és una bona mostra: un documental en què la directora investiga les vides i trajectòries de les persones que antigament habitaven la casa on resideix a partir dels objectes que hi troba. Per acabar revelant les biografies fascinants de dos germans i una germana que, en la Barcelona de la segona meitat del segle XX, van trobar en la pràctica del còmic, el cinema amateur i la música, un refugi per evadir-se de les misèries del franquisme a través de la creació artística. 

Alteritats (2023) d’Alba Cros i Nora Haddad 

L’experiència lèsbica desplegada en tota la seva diversitat a partir dels relats en primera persona de testimonis de generacions i procedències diverses. Alba Cros i Nora Haddad posen el seu talent com a directores al servei de plasmar la realitat de les seves protagonistes dins del seu context habitual, sense estilitzacions ni interferències externes. Així coneixem una mare trans i la seva companya; una treballadora sexual d’origen migrant; dues estudiants musulmanes; unes joves pageses; una parella de veteranes militants; i una persona trans no binària que hackeja el seu cos. Una genealogia interconnectada d’identitats que desafien la norma des de la seva pràctica quotidiana.

Un sol radiant (2023) de Mònica Cambra i Ariadna Fortuny 

Les responsables d’aquesta òpera prima marquen la seva filiació amb el cinema català firmat per dones ja des de la tria d’una de les protagonistes, la Laia Artigas, descoberta a Estiu 1993 de Carla Simón, i també en la voluntat de treballar en col·lectiu, a la manera de la pionera Les amigues de l’Àgata (2015) de Laia Alabart, Alba Cros, Laura Rius i Marta Verheyen. Alhora, apunten l’anhel per desenvolupar un cinema de gènere des de l’estètica més habitual del drama naturalista familiar en entorns rurals. Un sol radiant es desplega com un inesperat drama apocalíptic en què la fi del món se situa fora de camp, per explorar les angoixes i resiliències de les dones de diferents generacions d’una família.

Cura sana (2024) de Lucía G. Romero 

A mig camí entre una versió catalanocubana de Rosetta i una variant de The Florida Project ambientada a l’extraradi de Barcelona durant la revetlla de Sant Joan, el primer curt de Lucía G. Romero, un dels més comentats i esperats dels últims anys al nostre país, captura, amb una immediatesa física impactant, l’energia brutal de dues germanes adolescents que han de maldar per portar el sopar a casa i, alhora, evitar que la violència intrafamiliar acabi enterbolint la seva relació fraternal.

Els buits (2024) d’Isa Luengo, Sofia Esteve, Marina Freixa Roca

Tres directores sempre inquietes que col·laboren sovint (Luengo i Esteve han firmat la molt reivindicable Perpetua felicidad; Esteve i Freixa són responsables de la docusèrie Follo ergo sum) i aquí sumen forces per realitzar un dels exercicis de memòria històrica amb més impacte del cinema recent. A través d’una entrevista amb la mare de Freixa, Mariona Roca, recuperen l’experiència de les supervivents del Patronato de la Mujer, l’organisme del franquisme encarregat d’executar la repressió ideològica i masclista cap a les joves que, a criteri dels pares i mares i/o altres figures d’autoritat, es “desviaven” de la norma.

L’edat imminent (2024) de Clara Serrano Llorens i Gerard Simó Gimeno

Una altra joia semioculta sorgida de l’impuls col·lectiu d’una nova onada de cineastes del nostre país. Lluny de confrontar generacions, L’edat imminent plasma la connexió entre dues figures vulnerables, un jove en situació precària i l’àvia que sempre n’ha tingut cura, però que ara va perdent facultats. Un retrat d’un jovent que, davant de l’adversitat, no perd de vista la importància dels afectes, en una pel·lícula que també capgira alguns tòpics i paternalismes pel que fa a la representació del districte barceloní de Nou Barris.

Dies d’estiu i de pluja (2025) de Clàudia Vila, Àlex Serra, Mireia Labazuy, Carla Sánchez, Eva Picazo, Miquel Roig

Una ficció amb una clara consciència generacional que reflecteix les inquietuds del jovent contemporani a partir del vincle d’amistat entre dos nois i una noia que emprenen un viatge plegats en un moment de trànsit i fragilitat. Des d’un clar sentir cinematogràfic i una sensibilitat per filmar les i els intèrprets en entorns naturals, les cineastes registren la confusió del grup protagonista respecte a un futur que no presenta gaires perspectives, la seva fluïdesa sexual i la concepció més vulnerable de les masculinitats actuals en una pel·lícula que batega al ritme de la vida. 

AMB EL SUPORT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA.