Tresors amagats — Vermiglio: Poesia dramàtica
Moltes tardes examino la pantalla de la meva televisió per guardar pel·lícules que crec que m'interessaran i poder-les veure un cop he acabat de sopar. "Vermiglio" (2024), de la directora italoargentina Maura Delpero, va ser una d'aquestes pel·lícules.
Ana Díez
19 de novembre 2026
Vermiglio
Any 2024
País Itàlia
Direcció Maura Delpero
Guió Maura Delpero
Producció
Cinedora Charades
Versus Production
RAI Cinema
Eurimages
Repartiment
Tommaso Ragno
Giuseppe De Domenico
Roberta Rovelli
Martina Scrinzi
Orietta Notari
Carlotta Gamba
Fotografia Mikhail Krichman
Muntatge Luca Mattei
Música Matteo Franceschini
Gènere Drama històric
Distribució Karma Films
Plataforma Movistar Plus+
Durada 119 min
Data d'estrena 14 de febrer de 2025
Sinopsi
Drama d'època ambientat en un poble de muntanya remot dels Alps italians a finals de la Segona Guerra Mundial. La història ens endinsa en la família del mestre del poble i ens mostra com l'arribada d'un soldat desertor alterarà la seva vida i conduirà la totalitat dels membres cap a un destí inesperat.
Vermiglio
Any 2024
País Itàlia
Direcció Maura Delpero
Guió Maura Delpero
Producció
Cinedora Charades
Versus Production
RAI Cinema
Eurimages
Repartiment
Tommaso Ragno
Giuseppe De Domenico
Roberta Rovelli
Martina Scrinzi
Orietta Notari
Carlotta Gamba
Fotografia Mikhail Krichman
Muntatge Luca Mattei
Música Matteo Franceschini
Gènere Drama històric
Distribució Karma Films
Plataforma Movistar Plus+
Durada 119 min
Data d'estrena 14 de febrer de 2025
Sinopsi
Drama d'època ambientat en un poble de muntanya remot dels Alps italians a finals de la Segona Guerra Mundial. La història ens endinsa en la família del mestre del poble i ens mostra com l'arribada d'un soldat desertor alterarà la seva vida i conduirà la totalitat dels membres cap a un destí inesperat.
El cinema, a banda d’una estructura dramàtica que atrapi, ha de tenir ambient, to, ritme i un repartiment que sàpiga transmetre les emocions dels personatges perquè el públic se senti atrapat per la història.
Aquesta pel·lícula, amb un títol que a mi em costa recordar, perquè sempre dic el nom de la localitat fronterera de Ventimiglia, entre Itàlia i França, és la que més he recomanat els últims mesos quan algú em pregunta què m’ha interessat o impactat del que he vist últimament. La història ha estat capaç de deixar en mi un pòsit que, encara que es remogui i es barregi amb altres històries, continua inesborrable en la meva memòria.
No recordo, a excepció d’Alemanya, any zero (1948), de Roberto Rossellini, cap història que m’hagi impactat tant per la seva manera de relatar els estralls que provoca un conflicte bèl·lic, concretament la Segona Guerra Mundial. Sense mostrar trets ni efectes especials sobre les massacres d’aquella guerra, la directora aconsegueix, mitjançant la construcció del guió i la posada en escena, amb aquella llum tamisada i aquelles mirades curioses i nostàlgiques, que la presència dels desertors amagats en un paller als afores del poble aterreixi les persones que habiten aquell llogaret perdut dels Alps, entre Itàlia i França.

