Sharon Lockhart — El 13è Festival Márgenes de Madrid va dedicar la seva retrospectiva a l’artista i cineasta nord-americana

Abandonant qualsevol convenció del cine narratiu, l’artista i cineasta americana Sharon Lockhart ens trasllada a l’espai d’una pista de bàsquet. Quiets, amb l’únic pla que roman fixe durant els seixanta minuts que dura el metratge, ens situem enfront del grup d’estudiants mentre fan les sèries d’entrenament diàries. Composat per set plans seqüències, la directora treballa amb una base observacional, que, com una mosca en la paret, captura uns instants, prèviament coreografiats, de la vida quotidiana dels subjectes. Reconfigurant l’espai i el temps, amb una composició de pla que dota de gran importància el món que s’estén més enllà dels límits de la lent, Lockhart posa el focus en el comportament humà. Amb una mirada poètica cap al present, la cineasta depura la tècnica fílmica fins al primitivisme, difuminant la línia entre fotografia i cinematografia, anant cap a allò sensorial i plantejant una reflexió sobre el cos i l’espai que habita. 

La tretzena edició del Festival Internacional de Cine Márgenes, dedicat al cine i les arts visuals contemporànies, va materialitzar la primera retrospectiva del treball cinematogràfic de Lockhart. La convicció artística i la més pura llibertat creativa que defensa el festival va fer que la visita de Lockhart fos una realitat. En la planta superior de la Filmoteca Espanyola, la artista ens va rebre, disculpant-se pel jet lag que endurava amb un cafè a la mà, per conversar en qualitat de cineasta sobre les perspectives culturals, l’experiència sensorial de l’espectador i la construcció d’una plataforma per a les veus silenciades.

“Cada pel·lícula és diferent. Tornant a una de les primeres, Goshogaoka, és sobre un esport americà practicat al Japó. És tot sobre aquestes rutines repetitives, exercicis, fets com moviments quotidians, encara que fossin coreografiats“. I continua: “Quan vaig rodar Goshogaoka pensava en el cine etnogràfic i m’interessava fer una pel·lícula en una altra cultura i ser un individu americà mirant una altra cultura. Observar una cultura a través d’un esport nord-americà era el que m’interessava i ficcionar, en un suposat documental, aquests exercicis coreografiats, aquestes rutines“. El cine etnogràfic, de caràcter documental, fa un estudi sobre l’àrea en què es dona un determinat comportament humà: la pista de bàsquet en Goshogaoka, els patis de Lodz de Podwórka o els passadissos de Lunch Break són espais on, dia a dia, es reiteren una sèrie de moviments, comportaments, que són claus per a un reflex, i una possible dissecció, de la realitat de les jugadores de l’equip, dels nens polonesos o de les treballadores de la drassana. 

En Teatro Amazonas, Lockhart proposa un exercici en què l’espectador és conscient de la mirada aliena sobre ell, d’un altre espectador que mira endavant, a la pantalla, igual que fa ell. Abraçant allò performàtic, l’artista explica: “Teatro Amazonas es va fer després de Goshogaoka, és quasi como una continuació. Porta al límit la idea de mirar una altra cultura, és una cultura mirant una altra, literalment. Crec que totes les meves pel·lícules tracten sobre el fet que el públic miri i en sigui part activa, però Teatro Amazonas és el següent nivell”.