FILMS

Crítica — 20.000 especies de abejas: Crida’m pel meu nom

Estibaliz Urresola Solaguren aborda amb delicadesa i extrema empatia la realitat d'una nena trans i el seu entorn en un film, nominat a 11 Goyas, que va guanyar amb Sofia Otero l'Ós de Plata a la millor interpretació femenina en la Berlinale.

María Adell Carmona

20.000 especies de abejas

Any 2023

País Espanya

Direcció Estíbaliz Urresola Solaguren

Guió Estíbaliz Urresola Solaguren

Producció Gariza Films
Incia Films
ETB
ICAA
Movistar Plus
RTVE

Repartiment Sofía Otero
Patricia López Arnaiz
Ane Gabarain
Itziar Lazkano

Fotografia Gina Ferrer

Muntatge Raúl Barreras

Distribució Bteam Pictures

Durada 128 min

Data d'estrena 21 d'abril de 2023

Sinopsi

Cocó, de vuit anys, no encaixa en les expectatives de la resta i no pot entendre per què. Tothom al seu voltant insisteix en dir-li Aitor però no es reconeix amb aquest nom ni tampoc en la mirada dels altres. La seva mare, Ane, sumida en una crisi professional i sentimental, aprofitarà les vacances per viatjar amb els seus tres fills a la casa materna, on viu la seva mare Lita i la seva tia Lourdes, estretament lligada a la cria d'abelles i a la producció de mel. Aquest estiu canviarà la vida no només de Cocó, sinó també de la seva família, obligant a aquestes dones de tres generacions molt distintes a enfrontar-se als seus dubtes i temors. 

20.000 especies de abejas

Any 2023

País Espanya

Direcció Estíbaliz Urresola Solaguren

Guió Estíbaliz Urresola Solaguren

Producció Gariza Films
Incia Films
ETB
ICAA
Movistar Plus
RTVE

Repartiment Sofía Otero
Patricia López Arnaiz
Ane Gabarain
Itziar Lazkano

Fotografia Gina Ferrer

Muntatge Raúl Barreras

Distribució Bteam Pictures

Durada 128 min

Data d'estrena 21 d'abril de 2023

Sinopsi

Cocó, de vuit anys, no encaixa en les expectatives de la resta i no pot entendre per què. Tothom al seu voltant insisteix en dir-li Aitor però no es reconeix amb aquest nom ni tampoc en la mirada dels altres. La seva mare, Ane, sumida en una crisi professional i sentimental, aprofitarà les vacances per viatjar amb els seus tres fills a la casa materna, on viu la seva mare Lita i la seva tia Lourdes, estretament lligada a la cria d'abelles i a la producció de mel. Aquest estiu canviarà la vida no només de Cocó, sinó també de la seva família, obligant a aquestes dones de tres generacions molt distintes a enfrontar-se als seus dubtes i temors. 

En 20.000 especies de abejas, delicat debut en el llargmetratge d’Estíbaliz Urresola Solaguren  ―directora de premiats curtmetratges com Cuerdas―, tot gira al voltant d’un nom o, més bé, de diversos. Aitor, el nen protagonista, de 8 anys, veu en les vacances d’estiu que passarà amb la seva mare i els seus germans en el poble de la seva àvia en una zona rural del País Basc, l’oportunitat de mudar la pell, com les larves que es transformen en les abelles que la seva tia àvia Lourdes, apicultora de vocació, cuida amb delicadesa. Així, s’infiltrarà com una més en el grup de nenes de la piscina del poble i es presentarà com a Cocó, nombre indefinit, sense gènere, que amagarà i substituirà, des d’aquell mateix instant, la identitat masculina que se li ha atorgat de naixement. 

20.000 especies de abejas és la polida ―tan delicada com les ales de les abelles que sanen diverses malalties amb el seu agulló; filmada amb tant amor i empatia com els que Lourdes dedica als seus insectes― narració d’un trànsit: el que va d’Aitor a Cocó i, finalment, a Lucía, nom que la pròpia protagonista no s’atreveix a pronunciar fins ben entrat el film, i nom que, en una tensa escena cap al final de la pel·lícula, és pronunciat, de forma desesperada i a crits, primer pel germà de Lucía, Eneko, i després per la seva mare, Ane. Urresola Solaguren filma la seva protagonista, una esplèndida i commovedora Sofía Otero, que va guanyar l’Ós de Plata a la millor interpretació en el darrer Festival de Berlín, col·locant la càmera a l’alçada dels seus ulls, seguint el camí incert i tumultuós que la nena està travessant aquestes setmanes d’estiu amb una càmera que es mou al ritme dels seus passos, que captura el seu punt de vista sobre allò que l’envolta.

És una posada en escena de caràcter naturalista, en ocasions propera al documental (Urresola té un llargmetratge documental previ, Voces de papel), que recorda, per proximitat geogràfica, al cine de Carla Simón, en especial, Estiu 1993, però també al cine dels Dardenne i a un cinema basc de ficció assentat fermament en la seva relació amb la realitat, com Tasio de Montxo Armendáriz. 

Per seguir llegint cal registrar-se o tenir una subscripció.
Si ja tens un compte, accedeix aquí.

Registra't i podràs llegir 3 articles gratuïts al mes i fer comentaris

REGISTRA'T

subscripció mensual

4,99€

al mes

subscripció anual

49€

a l’ANY
PROVA GRATIS 15 DIES

subscripció FAN CLUB

99€

a l’ANY

Tria una de les nostres subscripcions per poder llegir tots els articles sense límits i així poder-te oferir els millors continguts:

SUBSCRIU-TE

Et queden 2/3 articles per llegir aquest mes

|

Subscriu-te si vols tenir accés il·limitat

Close