Crítica — 20.000 especies de abejas: Crida’m pel meu nom
Estibaliz Urresola Solaguren aborda amb delicadesa i extrema empatia la realitat d'una nena trans i el seu entorn en un film, nominat a 11 Goyas, que va guanyar amb Sofia Otero l'Ós de Plata a la millor interpretació femenina en la Berlinale.
20.000 especies de abejas
Any 2023
País Espanya
Direcció Estíbaliz Urresola Solaguren
Guió Estíbaliz Urresola Solaguren
Producció
Gariza Films
Incia Films
ETB
ICAA
Movistar Plus
RTVE
Repartiment
Sofía Otero
Patricia López Arnaiz
Ane Gabarain
Itziar Lazkano
Fotografia Gina Ferrer
Muntatge Raúl Barreras
Distribució Bteam Pictures
Durada 128 min
Data d'estrena 21 d'abril de 2023
Sinopsi
Cocó, de vuit anys, no encaixa en les expectatives de la resta i no pot entendre per què. Tothom al seu voltant insisteix en dir-li Aitor però no es reconeix amb aquest nom ni tampoc en la mirada dels altres. La seva mare, Ane, sumida en una crisi professional i sentimental, aprofitarà les vacances per viatjar amb els seus tres fills a la casa materna, on viu la seva mare Lita i la seva tia Lourdes, estretament lligada a la cria d'abelles i a la producció de mel. Aquest estiu canviarà la vida no només de Cocó, sinó també de la seva família, obligant a aquestes dones de tres generacions molt distintes a enfrontar-se als seus dubtes i temors.
20.000 especies de abejas
Any 2023
País Espanya
Direcció Estíbaliz Urresola Solaguren
Guió Estíbaliz Urresola Solaguren
Producció
Gariza Films
Incia Films
ETB
ICAA
Movistar Plus
RTVE
Repartiment
Sofía Otero
Patricia López Arnaiz
Ane Gabarain
Itziar Lazkano
Fotografia Gina Ferrer
Muntatge Raúl Barreras
Distribució Bteam Pictures
Durada 128 min
Data d'estrena 21 d'abril de 2023
Sinopsi
Cocó, de vuit anys, no encaixa en les expectatives de la resta i no pot entendre per què. Tothom al seu voltant insisteix en dir-li Aitor però no es reconeix amb aquest nom ni tampoc en la mirada dels altres. La seva mare, Ane, sumida en una crisi professional i sentimental, aprofitarà les vacances per viatjar amb els seus tres fills a la casa materna, on viu la seva mare Lita i la seva tia Lourdes, estretament lligada a la cria d'abelles i a la producció de mel. Aquest estiu canviarà la vida no només de Cocó, sinó també de la seva família, obligant a aquestes dones de tres generacions molt distintes a enfrontar-se als seus dubtes i temors.
En 20.000 especies de abejas, delicat debut en el llargmetratge d’Estíbaliz Urresola Solaguren ―directora de premiats curtmetratges com Cuerdas―, tot gira al voltant d’un nom o, més bé, de diversos. Aitor, el nen protagonista, de 8 anys, veu en les vacances d’estiu que passarà amb la seva mare i els seus germans en el poble de la seva àvia en una zona rural del País Basc, l’oportunitat de mudar la pell, com les larves que es transformen en les abelles que la seva tia àvia Lourdes, apicultora de vocació, cuida amb delicadesa. Així, s’infiltrarà com una més en el grup de nenes de la piscina del poble i es presentarà com a Cocó, nombre indefinit, sense gènere, que amagarà i substituirà, des d’aquell mateix instant, la identitat masculina que se li ha atorgat de naixement.
20.000 especies de abejas és la polida ―tan delicada com les ales de les abelles que sanen diverses malalties amb el seu agulló; filmada amb tant amor i empatia com els que Lourdes dedica als seus insectes― narració d’un trànsit: el que va d’Aitor a Cocó i, finalment, a Lucía, nom que la pròpia protagonista no s’atreveix a pronunciar fins ben entrat el film, i nom que, en una tensa escena cap al final de la pel·lícula, és pronunciat, de forma desesperada i a crits, primer pel germà de Lucía, Eneko, i després per la seva mare, Ane. Urresola Solaguren filma la seva protagonista, una esplèndida i commovedora Sofía Otero, que va guanyar l’Ós de Plata a la millor interpretació en el darrer Festival de Berlín, col·locant la càmera a l’alçada dels seus ulls, seguint el camí incert i tumultuós que la nena està travessant aquestes setmanes d’estiu amb una càmera que es mou al ritme dels seus passos, que captura el seu punt de vista sobre allò que l’envolta.
És una posada en escena de caràcter naturalista, en ocasions propera al documental (Urresola té un llargmetratge documental previ, Voces de papel), que recorda, per proximitat geogràfica, al cine de Carla Simón, en especial, Estiu 1993, però també al cine dels Dardenne i a un cinema basc de ficció assentat fermament en la seva relació amb la realitat, com Tasio de Montxo Armendáriz.
“L’UNIVERS DEL FILM ÉS UN MATRIARCAT TRADICIONAL TRAVESSAT POR AQUESTA NATURALESA ATÀVICA, TEL·LÚRICA, QUE HA CARACTERITZAT HABITUALMENT LA IDENTITAT DEL POBLE BASC”
Més enllà d’aquesta posada en escena que podríem qualificar de “transparent”, i que contrastaria amb un guió de ferro, replet de metàfores (potser massa), obra de la pròpia Urresola Solaguren, i dels nombrosos referents en què s’assenta el film, 20.000 especies de abejas destaca per tres motius fonamentals: per una temàtica, la de les vivències i experiències de la infància trans, rarament abordada en el cine espanyol (encara que present anteriorment en l’obra de diverses autores internacionals, com Céline Sciamma i el seu Tomboy, per posa-ne només un exemple); per una direcció d’actrius sorprenent (a Sofía Otero l’acompanyen Patricia López Arnáiz, com a Ane, la seva amorosa i superada mare, i Ane Gabarain, com a la seva tia àvia, Lourdes, les dues prodigioses) i per la construcció d’un univers propi, molt lligat a la idiosincràsia del món rural basc.
L’univers de 20.000 especies de abejas és un matriarcat tradicional travessat por aquesta naturalesa atàvica, tel·lúrica, que ha caracteritzat habitualment la identitat del poble basc, i que tan bé va capturar un cineasta com Julio Medem en la seva òpera prima, Vacas. El món d’aquest guardonat film, que opta a 15 premis Goya, està constituït per fogueres de Sant Joan, festes populars, talles de sants extraviades, boscos exuberants, rius on corre l’aigua de forma abundant i ruscos d’abelles, però Urresola no perd l’oportunitat de posar en crisi el model, mostrant l’anvers i el revers d’aquest matriarcat. Si Lourdes, la tia àvia apicultora, és pràcticament l’encarnació d’una mare naturalesa generosa i compassiva, Lita, l’àvia (una gran Itziar Lazkano), composa un arquetip matern ferotge i opressor, marcat per la tradició i la intolerància. Hem parlat dels primers films d’Armendáriz i de Medem, però en una de les escenes finals 20.000 especies de abejas remet a una altra òpera prima d’un altre cineasta basc fonamental: El espíritu de la colmena, de Víctor Erice. És impossible no pensar en Ana Torrent afirmant, en l’escena de clausura d’aquell canònic film: “Soc Ana”, quan Sofía Otero anuncia, al final de la pel·lícula, al costat dels ruscos de la seva tia àvia: “Abelles, jo soc Lucía”.