72a edició del Festival de Sant Sebastià — Aposta clara pel cinema fet per dones

La setmana que ve comença la 72a edició del Festival de Donostia-San Sebastià, el  festival internacional més important que es fa a Espanya i un dels quatre més importants d’Europa. Sant Sebastià és una cita ineludible per a la indústria i l’art, en definitiva, per al cinema. Les diferents seccions acullen una gran varietat de propostes: des de les més consolidades de la Secció Oficial a les més arriscades de Zabaltegi; des de les pel·lícules més destacades d’Amèrica Llatina a Horizontes Latinos a les noves apostes de NEST; des d’una selecció del cinema espanyol, a una reivindicació del cinema basc. Sant Sebastià és una festa on cada persona del públic pot trobar el seu espai i les seves pel·lícules.

El festival concedeix aquest any un Premi Donostia a la magnífica actriu Cate Blanchett, una mostra més del reconeixement cap al treball de les dones davant i darrere de les càmeres. Pel que fa al jurat internacional, Sant Sebastià aposta per…

Més de 50 pel·lícules dirigides per dones

Aquest any el cinema dirigit per dones supera qualsevol altra edició amb més de cinquanta propostes. Un autèntic repte que ens obliga a ser selectives, a gaudir dels noms consagrats i a arriscar-nos entre els més desconeguts. En aquesta primera crònica avançada, hem decidit destacar 18 pel·lícules imprescindibles. Però n’hi ha moltes més entre les quals de ben segur hi haurà joies amagades que descobrirem durant el festival. De moment i com a petita guia, aquestes són les que ens semblen més importants.

Sens dubte cal començar amb els nou films dirigits per dones a la…

Secció Oficial

Emmanuelle d’Audrey Diwan. Pel·lícula seleccionada per inaugurar el festival, una declaració d’intencions que reivindica el plaer perdut, en una revisitació del clàssic francès dels anys setanta.

El lugar del otro de Maite Alberdi. La nova pel·lícula de la xilena Maite Alberdi, que competeix per primera vegada al festival, explica la història real de l’escriptora María Carolina Geel, que el 1955 va matar a trets el seu amant. És tota una incògnita veure com enfoca aquesta personal documentalista la seva primera ficció.

Bound in heaven de Xin Huo. Coneguda fins ara com a guionista, la cineasta xinesa debuta com a directora amb la història commovedora d’un malalt terminal i una dona atrapada per la violència, que s’entreteixeix a través d’una fugida. Un amor que sobreviu els estralls de la mort i un fugaç raig de vida entre les seves ombres.

Los destellos de Pilar Palomero. La directora de Las Niñas i La Maternal torna al festival amb la seva tercera pel·lícula, una història pausada i silenciosa centrada en Isabel, Patricia López Arnaiz, que després de quinze anys allunyada del seu exmarit, comença a reviure sentiments que creia oblidats. Una mica de llum al mig de la tristesa.

On Falling de Laura Carreira. Primera pel·lícula de la directora portuguesa resident a Edimburg, després d’haver rebut diversos reconeixements internacionals amb els  seus curts. Ambientada a Escòcia, aquesta és la història d’una dona portuguesa que treballa en un gran magatzem. On Falling explora la lluita silenciosa i vital per trobar sentit a la vida.

The Last Showgirl de Gia Coppola. Tercera generació de Coppolas, la neta del director d’El Padrino ha comptat amb Pamela Anderson i Jamie Lee Curtis en aquest retrat d’una veterana ballarina a la cruïlla vital, quan tanca l’espectacle en què ha treballat durant 30 anys.

La virgen roja de Paula Ortiz. Paula Ortiz ha aconseguit fer realitat un dels seus projectes més estimats. La vida de Hildegart, concebuda i educada per la seva mare Aurora per ser la dona del futur a l’Espanya dels anys 30. Una tràgica història de manipulació que va acabar una nit del 1933.

Querer d’Alauda Ruiz de Azúa. Primera sèrie creada per la directora de Cinco lobitos en què narra la història de Miren, una dona que després de 30 anys de matrimoni i dos fills en comú, abandona el domicili conjugal i denuncia el seu marit per violació continuada. Sens dubte, un dels plats forts del festival.

Soy Nevenka d’Icíar Bollaín. Icíar Bollaín torna al festival amb el seu darrer treball, on compta de nou amb Isa Campo com a guionista, aquesta vegada recordant la història de Nevenka Fernández, una dona que l’any 2000 es va atrevir a portar per primera vegada un polític influent davant els tribunals per assetjament sexual i laboral. Una pionera del moviment #MeToo.

Perlas

Cada any, les perles del Festival reuneixen el millor dels altres festivals. Entre totes les pel·lícules seleccionades, només hi ha quatre títols dirigits per dones, tres procedents del Festival de Canes d’aquest any i un de la recent Mostra de Venècia. 

Bird d’Andrea Arnold. Presentada al Festival de Canes, és la història de Bayley, un adolescent de 12 anys que viu amb el seu pare solter i el seu germà en una casa ocupada al nord de Kent. Bailey s’acosta a la pubertat i busca atenció i aventures pel seu compte.

All We Imagine as Light (La luz que imaginamos) de Payal Kapadia. Gran Premi del Jurat del Festival de Canes, és una excel·lent oportunitat de conèixer una de les directores índies més interessants a través de les vides de dues dones a Mumbai: la infermera Prabha i la seva jove companya de cambra, Anu.

La sustancia de Coralie Fargeat. Ja en la presentació a Canes, l’excessiu film de Coralie Fargeat va despertar adhesions i rebuigs. Una pel·lícula radical en què Demi Moore i Margaret Qualley encarnen un mateix personatge: una actriu capaç de tot per no envellir.

Apocalypse in the Tropics de Petra Costa. Nascuda el 1983, la cineasta brasilera es va donar a conèixer el 2019 amb un poderós documental, Democràcia em Vertigem/The Edge of Democracy. El seu darrer treball, una no ficció estrenada fora de concurs a la Mostra de Venècia, analitza com el moviment evangèlic va aplanar el camí a la presidència brasilera de Jair Bolsonaro.

De la resta de seccions només hem triat alguns títols que ens semblen indispensables, però la recomanació que fem des de Filmtopia és que busquis, descobreixis i t’arrisquis perquè hi ha moltes sorpreses amagades.

Entre les vuit propostes de pel·lícules dirigides per dones a Zabaltegi Tabakalera, n’escollim quatre.

Dahomey de Mati Diop. un documental sorprenent que posa sobre la taula el tema de l’espoliació colonial francesa. Al novembre, del 2021, vint-i-sis tresors del Regne de Dahomey són a punt d’abandonar París per tornar al seu país d’origen, l’actual República de Benin. Mentre això passa, a la Universitat d´Abomey-Calavi es genera un debat entre els estudiants

Las novias del sur d’Elena López Riera. La directora d’El agua, va estrenar aquest migmetratge a la Setmana de la Crítica de Canes, on va ser reconegut amb la Queer Palm. Un grup de dones en edat madura parlen de matrimoni, amor i sexualitat.

Está por venir (y tendrá tus ojos) d’Izibene Oñederra. Oñederra és habitual dels festivals de curts, i al seu nou treball retrata el col·lapse que pateix una comunitat a causa d’una crisi ambiental.

Monólogo Colectivo de Jessica Sarah Rinland. Aquesta pel·lícula ha estat filmada en zoològics i centres de rescat d’animals a tot Argentina, i a mesura que es descobreixen les històries d’aquestes institucions, els treballadors es comprometen dia i nit a tenir cura dels animals tancats. Aquest film estarà acompanyat de l’exposició de Jessica Sarah Rinland, Extramission. Begi distiratsuen ehizan/Extramissió. Capturant ulls lluminosos, a Tabakalera .

Com sempre a Horizontes Latinos hi ha molts films que demostren la vitalitat i creativitat de les cineastes llatinoamericanes. Dels nou que es podran veure en destaquem un que curiosament té molt a veure amb Monólogo Colectivo. Es tracta de

Zafari de Mariana Rondón. Una distòpia massa possible sobre una societat en ruïnes. En un petit zoològic, els veïns de classes socials diferents celebren l’arribada de Zafari, el nou hipopòtam. En un món cada cop més salvatge, Zafari és l’únic que encara té prou menjar… Inspirat en una notícia real, aquest film és el millor retrat de la Veneçuela actual.