Crítica — A los libros y a las mujeres canto: Llibres, sororitat i àlbums familiars

Un bon dia, mentre netejava la pols, una gran prestatgeria repleta de llibres va caure sobre Tonina Deias, mare de María Elorza. L’únic llibre perjudicat va ser Infern de Dante, que es va partir en dos. Tonina es va lesionar el dit petit que avui dia continua tort, però per sort la seva capacitat per continuar llegint va quedar intacta.

Un incident com qualsevol altre que va acabar donant lloc a la sorprenent òpera prima d’Elorza. Poden ser perillosos els llibres? Poden arribar a matar? O poden, per contra, ajudar-nos a viure? Com és el nostre apropament a la literatura? Com poden arribar a marcar-nos aquells llibres que anem llegit al llarg de la nostra vida? Quina relació tenim amb ells?

A los libros y a las mujeres canto es un documental, sí, però abans de tot és una carta d’amor. Una carta d’amor als llibres, a les dones, a la literatura, al seu poder emancipador i a l’impacte que té en la nostra societat –de vegades inclús sense que ens adonem–. Una carta d’amor repleta d’humor, enginyosa, juganera i cortazariana, que trenca les barreres de classe i s’apropa –ens apropa– a la literatura des d’allò íntim, des d’allò quotidià, des de la sororitat més sincera.

Una carta d’amor plena de missatges tant literaris com cinematogràfics (no en va, el mateix títol del film reinterpreta el primer vers de l’Eneida). Un poema visual, un desbordant i impecable collage narratiu que mostra –i demostra– la importància capital de la literatura.