We Are The Plot Twist — La indústria que no existeix

“Fes la pel·lícula que no existeix perquè algú altre tingui la referencia”. Aquestes paraules de Cheryl Dunye van posar el colofó d’or al seminari en línia We Are The Plot Twist. Global Perspectives on Equality and Diversity in Film, que durant dos dies —6 i 7 de maig— va reunir telemàticament prop de 200 persones amb interessos i professions diverses dins del sector cinematogràfic, però amb un objectiu comú: fer de la indústria del cinema un espai més inclusiu i igualitari pel que fa al gènere. En altres paraules, i seguint Dunye, construir la indústria que no existeix; una indústria de tothom i per a tothom.

Organitzat per la Xarxa Global per a la Igualtat de Gènere en el Cinema i els Mitjans Audiovisuals (Equality in Film) i promogut per CIMA (amb el suport del Ministeri de Cultura), el seminari es va estructurar al voltant de tres taules rodones que, a partir de temes específics, van reunir des de diferents punts del món veus que fa anys que impulsen i lideren iniciatives per afrontar els desafiaments més comuns i urgents que viuen les identitats dissidents dins la indústria.

Paritat per al 2066?

La primera taula, Qui pot fer cinema? De la política a la pràctica, partia d’aquesta pregunta per investigar les polítiques que, en diferents contextos, s’estan construint o implementant amb l’objectiu d’afavorir una accessibilitat i una presència creixents de les dones en la creació i producció cinematogràfica. Les participants Fabienne Silvestre (Lab femmes de cinéma, França), Lyara Oliveira (Instituto +Mulheres, Brasil) i Zanele Mthembu (Sisters Working in Film & TV, Sud-àfrica) van oferir anàlisis quantitatives i qualitatives que reflectien un panorama alhora esperançador i preocupant sobre aquestes qüestions arreu del món. Perquè, tot i que cada projecte exposat demostra que s’estan fent avenços significatius en matèria d’igualtat, diversitat i inclusió (EDI), les xifres també mostren que el progrés és lent, amb la majoria de polítiques aplicables només a molt llarg termini.

Una dada aportada per Silvestre va cridar especialment l’atenció i va tornar a aparèixer diverses vegades al llarg del seminari: al ritme actual, la paritat de gènere no s’assoliria abans del 2066. El 50/50×2020, del qual parlava Anna Serner el 2016, s’endarreriria així més de quaranta anys. Tot i això —i en això van ser molt contundents totes les ponents—, el més important per combatre aquesta situació és continuar treballant plegades, impulsant iniciatives que generin canvis reals, des de les ajudes econòmiques fins als programes d’educació i mentoria, passant per les polítiques de protecció durant els rodatges. Pel que fa a l’àmbit econòmic, cal destacar el paper pioner d’Espanya, que és avui dia l’únic país que ha implementat quotes reals (35-40 %), garantint que una part del pressupost es destini sempre a projectes liderats per dones; una fita que altres països, com Àustria i França, també intenten assolir.