Sumiko Haneda — Observar la natura, reflectir el món
Entre els mesos d'octubre del 2024 i gener del 2025 es podrà veure una selecció de deu dels treballs més representatius de la directora de cinema Sumiko Haneda, considerada una de les grans documentalistes japoneses, en un cicle organitzat des de la Japan Foundation en col·laboració amb la Filmoteca de Catalunya, la Filmoteca de Galícia, el Círculo de Bellas Artes de Madrid i la Filmoteca de València. Amb el títol Ampliar els afectes, el cicle va començar a la Filmoteca de Catalunya el passat 9 d'octubre i més tard es podrà veure a A Coruña, Madrid i València.
Nascuda el 1926 a Dalian, a la llavors Manxúria, durant l’ocupació japonesa de la Xina, Sumiko Haneda va començar a treballar a la prestigiosa editorial japonesa Iwanami Shoten fundada l’any 1913. A la dècada de 1950, l’editorial va decidir que també volia produir cinema, així van néixer els Estudis Iwanami i amb ells una nova manera de fer documentals, concretament documentals institucionals, educatius i científics. Fins aleshores, els documentalistes feien servir tècniques més pròpies de la ficció, però amb l’arribada de les càmeres Arriflex i les seves poderoses lents de teleobjectiu, van poder rodar des de la distància, sense que la càmera se sentís com una amenaça, cosa que els va donar més llibertat per filmar de manera més natural i captar la vida quotidiana de la gent sense cap posada en escena.
L’obra de Sumiko Haneda es pot inscriure en aquest marc. Ella va ser una de les poques dones cineastes que va aconseguir fer-se un lloc en un món d’homes durant la postguerra. Va passar de treballar editant llibres, a escriure guions. Poc després va començar com a ajudant de direcció de Susumo Hani, un dels joves cineastes de l’estudi i, finalment, va debutar com a directora el 1957 amb Una escuela femenina en el pueblo, encàrrec del Ministeri d’Educació amb l’objectiu de reemplaçar la imatge tradicional anterior per la de “mares democràtiques” a través de la filmació de les noves escoles per a dones.
Sumiko Haneda va treballar a Iwanami Productions fins a mitjans dels anys 70 quan va començar a produir les seves pròpies pel·lícules. Una de les més importants va ser El cerezo de flores grises, preciós documental observacional sobre un cirerer mil·lenari que va descobrir a la primavera de 1969, al peu de la muntanya de Mino i que va retratar durant anys, convertint aquest arbre-santuari en un oratori i una meditació sobre els cicles vitals del petit llogaret de Neomura.
