Agnès Varda — Una creadora polimorfa

L’extens catàleg que acompanya l’exposició Agnès Varda. Fotografiar, filmar, reciclar, recentment inaugurada en el CCCB (Barcelona), sembla destinat a convertir-se en una de les obres de referència a l’hora d’abordar la figura polièdrica de l’autora belga. El catàleg, publicat en edició bilingüe (català-castellà), és una adaptació i ampliació de la publicació que es va dur a terme a França amb motiu de l’exposició Viva Varda! organitzada per la Cinémathèque Française, i comissariada per Florence Tissot amb la complicitat de Rosalie Varda, filla de la cineasta i protectora del seu llegat. L’exposició del CCCB és una adaptació d’aquesta altra que va estar albergada a l’inici de 2024 en la Cinémathèque, encara que amb un gir local. L’acadèmica i crítica de cinema Imma Merino, una de les principals especialistes de Varda al nostre país ―seu és el fonamental Agnès Varda. Espigadora de realidades y de ensueños (2019)― ha estat l’encarregada d’ampliar els materials presents en l’exposició francesa incloent imatges inèdites del pas de Varda per Catalunya a mitjan dels anys cinquanta. Així, tal com explica Merino en un dels textos introductoris del catàleg, tant en la publicació com en l’exposició barcelonina hi ha fotografies fetes per Varda no incloses en l’original francès, entre les quals es troben una imatge de Salvador Dalí en Portlligat en 1955 o una foto d’una trobada popular de sardanes.

El text de Merino, que duu a terme un emocionant i molt personal recorregut pel descobriment fortuït i accidentat que ella mateixa va fer de l’obra de Varda ―i que es remunta a una projecció en el Festival de Sitges de Les Demoiselles ont eu 25 ans (1993), presentada per la cineasta― exemplifica el caràcter íntim d’alguns dels nombrosos articles que conformen el catàleg, i que contrasten amb uns altres més analítics o més tradicionalment acadèmics. És un contrast que era d’esperar en una creadora amb una obra que sempre ha imbricat el professional amb el personal, l’artístic amb l’íntim; per això mateix, a més del text de Merino, altres articles en els quals els seus autors o autores rememoren amb emoció la seva connexió personal amb Varda són el del director de la Cinémathèque, Frédéric Bonnaud, o, per descomptat, els textos escrits per la seva filla, Rosalie Varda en la filmografia comentada que tanca el catàleg, com el dedicat a Una canta, la otra no, en el qual recorda com la seva participació en el rodatge la va portar a interrompre els seus exàmens de batxillerat. En un altre sentit, encara que en la mateixa línia, també podem destacar l’il·luminador text que dedica Philippe Fauvel a l’amistat íntima que Varda va establir amb cineastes de la Rive Gauche com Chris Marker i, sobretot, Alain Resnais. L’article de Fauvel va acompanyat d’unes il·lustracions que sintetitzen el caràcter lúdic d’aquesta amistat triangular: les tires còmiques escrites i dibuixades per Marker i en la qual apareix una superheroïna anomenada Little Varda, que presenta el característic i etern pentinat de l’autora, i un altre personatge, un muntador anomenat Allan “Madcap” Reenay, clarament inspirat en l’autor d’El año pasado en Marienbad.