Agnès Varda — Una creadora polimorfa

L’extens catàleg que acompanya l’exposició Agnès Varda. Fotografiar, filmar, reciclar, recentment inaugurada en el CCCB (Barcelona), sembla destinat a convertir-se en una de les obres de referència a l’hora d’abordar la figura polièdrica de l’autora belga. El catàleg, publicat en edició bilingüe (català-castellà), és una adaptació i ampliació de la publicació que es va dur a terme a França amb motiu de l’exposició Viva Varda! organitzada per la Cinémathèque Française, i comissariada per Florence Tissot amb la complicitat de Rosalie Varda, filla de la cineasta i protectora del seu llegat. L’exposició del CCCB és una adaptació d’aquesta altra que va estar albergada a l’inici de 2024 en la Cinémathèque, encara que amb un gir local. L’acadèmica i crítica de cinema Imma Merino, una de les principals especialistes de Varda al nostre país ―seu és el fonamental Agnès Varda. Espigadora de realidades y de ensueños (2019)― ha estat l’encarregada d’ampliar els materials presents en l’exposició francesa incloent imatges inèdites del pas de Varda per Catalunya a mitjan dels anys cinquanta. Així, tal com explica Merino en un dels textos introductoris del catàleg, tant en la publicació com en l’exposició barcelonina hi ha fotografies fetes per Varda no incloses en l’original francès, entre les quals es troben una imatge de Salvador Dalí en Portlligat en 1955 o una foto d’una trobada popular de sardanes.

El text de Merino, que duu a terme un emocionant i molt personal recorregut pel descobriment fortuït i accidentat que ella mateixa va fer de l’obra de Varda ―i que es remunta a una projecció en el Festival de Sitges de Les Demoiselles ont eu 25 ans (1993), presentada per la cineasta― exemplifica el caràcter íntim d’alguns dels nombrosos articles que conformen el catàleg, i que contrasten amb uns altres més analítics o més tradicionalment acadèmics. És un contrast que era d’esperar en una creadora amb una obra que sempre ha imbricat el professional amb el personal, l’artístic amb l’íntim; per això mateix, a més del text de Merino, altres articles en els quals els seus autors o autores rememoren amb emoció la seva connexió personal amb Varda són el del director de la Cinémathèque, Frédéric Bonnaud, o, per descomptat, els textos escrits per la seva filla, Rosalie Varda en la filmografia comentada que tanca el catàleg, com el dedicat a Una canta, la otra no, en el qual recorda com la seva participació en el rodatge la va portar a interrompre els seus exàmens de batxillerat. En un altre sentit, encara que en la mateixa línia, també podem destacar l’il·luminador text que dedica Philippe Fauvel a l’amistat íntima que Varda va establir amb cineastes de la Rive Gauche com Chris Marker i, sobretot, Alain Resnais. L’article de Fauvel va acompanyat d’unes il·lustracions que sintetitzen el caràcter lúdic d’aquesta amistat triangular: les tires còmiques escrites i dibuixades per Marker i en la qual apareix una superheroïna anomenada Little Varda, que presenta el característic i etern pentinat de l’autora, i un altre personatge, un muntador anomenat Allan “Madcap” Reenay, clarament inspirat en l’autor d’El año pasado en Marienbad.

La fecunda relació establerta en l’article de Fauvel entre text, imatges i materials inèdits ―molts dels quals poden veure’s en l’exposició― sintetitza un dels punts forts d’aquesta extensa, fèrtil i rigorosa publicació, que s’allunya de la idea tradicional de catàleg museístic ―format sobretot per imatges i il·lustracions de les obres exposades― per a establir un autèntic diàleg entre les abundants fotografies i materials (cartes, documents, dibuixos, pòsters, tires còmiques…) i els també copiosos articles escrits per especialistes. Els cinc capítols principals que ho conformen donen una idea de les línies teòriques fonamentals que travessen tant el catàleg com l’exposició: d’una banda, la reivindicació d’Agnès Varda com una artista visual polifacètica i en la qual no es pot separar la seva obra cinematogràfica de la seva obra fotogràfica o museística; per un altre, la seva naturalesa de creadora pionera, no sols com a dona cineasta sinó també com a predecessora de la nouvelle vague i, sobretot, com a autora feminista avant la lettre ―com demostra una obra tan excepcional com Cléo de 5 a 7― i cineasta compromesa políticament.

Així, la seva obra com a fotògrafa és abordada en el primer capítol ―D’aquí i d’allà: Varda i les imatges―, on s’inclou un rigorós text d’Emma Wilson sobre el paper subversiu que el nu femení va tenir en la seva obra fotogràfica i cinematogràfica, així com un altre de Corinne Rondeau sobre la connexió del seu cinema amb altres arts visuals. El segon capítol ―Cinescriptura: la invenció d’un estil― tracta específicament la seva obra cinematogràfica i inclou un text revelador de Nathalie Mauffrey sobre el concepte, netament vardià, de “cinescriptura”, a més d’un altre article escrit per Bernard Bastide (de caràcter menys assagístic i més informatiu, però extremadament útil) que aborda la seva faceta com a creadora independent i productora dels seus propis films. Els capítols quatre ―Els viatges de Varda: un compromís itinerant― i cinc ―Lliure, feminista i alegre― tracten directament el seu compromís polític, i inclouen textos ―com l’escrit per Grace An, Varda revolucionària― que analitzen els documentals que va fer entre els seixanta i vuitanta a Cuba i als Estats Units, o que analitzen la seva tendència a retratar figures marginals ―de la jove errant de Sense sostre ni llei al protagonisme coral d’Els espigadors i l’espigadora― des de la posició d’una cineasta que, com afirma Sylvain Dreyer en el seu excel·lent article (titulat “Algú, algú altre, alguns…”), “se situa ella mateixa al marge del cinema des d’un punt de vista econòmic i estètic”. En “És nou! I costa d’entendre!”, Brigitte Rollet aborda un tema fonamental, que és la desigual recepció crítica que va tenir la seva obra i el significatiu que resulta la incomprensió generalitzada, sobretot entre la crítica masculina, que va provocar una pel·lícula tan audaç com La bonheur. En el seu text sobre Una canta, la otra no, l’acadèmica Rebecca J. DeRoo repassa tant el context polític i social en el qual es va emmarcar aquesta important obra, així com els detalls de la seva realització i de la seva recepció crítica, posant l’accent principalment en la decisió insòlita de Varda d’utilitzar el gènere musical per, subvertint-lo, crear una pel·lícula amb un discurs radicalment feminista. El catàleg es tanca amb una filmografia completa comentada amb textos signats tant per creadors de renom internacional com Alice Diop, Audrey Diwan, Alice Rohrwacher, Rebecca Zlotowski, Jane Birkin i Oliver Assayas, com per conegudes crítiques, acadèmiques i teòriques nacionals i també per persones pròximes a l’autora, com la seva filla Rosalie Varda.