Crítica — Això no és Suècia: Massa canvis

La vida quotidiana és una font d’inspiració per a les sèries. És igual que siguin americanes, franceses, angleses o espanyoles. La vida quotidiana de la gent comuna és un espectacle reconfortant per als espectadors. O no. tot depèn del grau d’identificació, tot depèn del nivell de reconeixement amb les ridícules situacions a què ens exposem cada dia i que no sempre ens agrada veure d’una manera directa reflectides en una pantalla. És precisament aquest grau de cert masoquisme i alhora sensació de superioritat el que ha fet que una sèrie com Aquí no hay quién viva sigui una de les ficcions televisives espanyoles més potents i longeves. O explica fins a cert punt el fenomen de Cuéntame. No sé si l’Aina Clotet era conscient quan va començar a pensar en la sèrie que acabaria sent Això no és Suècia que podia entrar en una dinàmica imparable: la seva creació té la llavor de la continuïtat, com la vida mateixa, no acaba quan acaba el darrer capítol.

La novetat de la sèrie d’Aina Clotet (i la personalitzo en ella perquè ho abraça tot: idea, guió, direcció, actriu, productora) és la de fixar-se en una classe social i en una edat que no és gaire habitual a la nostra ficció televisiva, més centrada en allò que podem anomenar classes populars o en històries de cinema negre. Això no és Suècia té com a protagonistes homes i dones de trenta anys, de professions liberals, idees progressistes i molts problemes amagats a l’armari. Uns personatges que ella coneix molt bé, i se sent amb el dret (i el té) a riure-se’n i a qüestionar-los.

La Mariana i el Sam són una parella moderna amb dos fills, la Lia, una nena de cinc anys, incordi, petit grill de la família, l’única que és capaç de dir i fer el que sent, i en Max, un nadó d’un any. La Mariana ha estat allunyada de la seva professió ocupada amb els nens, mentre el Sam prosperava a la seva feina de dissenyador de robots. Però ara han decidit fer alguns canvis a la seva vida: deixen el centre de Barcelona per viure a Vallvidrera, enmig d’un entorn natural, el bosc de Collserola, on els seus fills podran gaudir de la natura, encara que aquesta natura estigui plena de senglars, els porquets, com diu la Mariana. I el més important, han intercanviat els rols: la Mariana recupera la seva vida professional i el Sam demana un any sabàtic per cuidar els nens. Moltes alteracions en un sol capítol en què els coneixem a ells i als seus veïns. Una sueca rossa i meravellosa amb dos fills que tenen fascinada la Mariana, els pares del col·legi, les professores, les amigues, els companys de feina…

Ja els tenim instal·lats en la seva quotidianitat i les seves contradiccions. A partir d’aquí, la vida es va desenvolupant capítol a capítol partint sempre d’una sessió de teràpia de criança en la qual es plantegen problemes, disjuntives i crisis d’aquestes parelles enfrontades a l’educació dels fills sense manual d’instruccions. Només amb una idea clara: no ser com eren els seus pares.

El primer capítol juga amb la comèdia costumista. El bonisme progre, la Mariana és al Marroc comprant catifes per a un projecte a mig camí entre l’ONG i el mercantilisme, contrasta amb un Sam superat per les circumstàncies. Ningú no li ha ensenyat a ser pare i amo de casa, no té referents, no té models, ho intenta però es frustra contínuament, enyora la seva feina. I la Lia, la Lia està molt enfadada, no li agrada el canvi, no li agrada la casa, no li agrada l’escola. I ho manifesta de totes les maneres possibles. És aquí on entra en escena la teràpia de criança que imparteix una terapeuta de cabell blanc i veu sedosa, estupenda Elisenda Pascual, autèntica terapeuta en la realitat, en què un grup de pares tan atribolats com la Mariana i el Sam intenten trobar alguna solució, alguna guia. És justament en acabar la primera sessió, una nit plujosa semblant de pel·lícula de terror, quan es produeix un fet traumàtic que sorprèn la Mariana i el Sam, i els deixa indefensos davant la por i la incertesa: això no és Suècia, però a Suècia no sembla que visquin molt millor.

Cada sessió de teràpia amb què comencen els capítols planteja un tema dominant: “El canvi” acaba amb el trauma; “La por” posa de manifest la inseguretat; “Els límits” té Lia com a centre; “El sexe” planteja les dificultats de mantenir una relació sexual sana; “La família” els col·loca davant dels seus pares que no són exactament modèlics; “Conciliació” i “Auto coneixement” intenten fer avançar la Mariana i el Sam cap a un altre estat de la seva relació; “Tot passa” deixa la porta oberta al futur, tant el de la Mariana, el Sam, la Lia i en Max, com el de la sèrie.

La Mariana és el centre i el mirall d’aquesta història, el personatge funciona com a reflex deformat de tot allò que l’envolta: vol ser i fer el millor, però no té criteri propi, es deixa arrossegar pel que es diu a la teràpia, per allò que creu que ha de ser, no pel que és. En aquest sentit és molt arriscat per part de l’Aina Clotet ficar-se a la pell d’una dona que no desperta simpatia, que cau malament, a qui no acabes d’entendre i, tot i això, sents profundament propera encara que no tinguis trenta i tants anys, ni tinguis nens petits, ni visquis en un bosc ple de senglars. L’entens perquè la majoria de nosaltres som com ella, reflexos del nostre entorn.

A la sèrie es parla indistintament català, castellà, suec o anglès segons les situacions, en una clara voluntat de mostrar a la ficció el que passa a la vida quotidiana de Barcelona, on es canvia d’idioma en una mateixa conversa amb total naturalitat. Aquesta barreja d’idiomes en certa manera es tradueix també en el llenguatge cinematogràfic que alterna la comèdia negra y l’humor més punyent amb petites dosis de cinema de terror o de melodrama, sense perdre, sinó al contrari, guanyar credibilitat.

L’Aina Clotet ha tingut molts col·laboradors importants per dur a terme la sèrie. El primer i fonamental, Marcel Borràs, el seu company a la vida real, que interpreta un Sam pusil·lànime i atemorit davant els reptes de la nova masculinitat que no acaba d’assimilar. Mar Coll, en la direcció, ha estat un excel·lent suport per mirar amb un afecte no exempt de crítica aquestes classes mitjanes que tan bé va retratar a Tres dies amb la família. Pel que fa al repartiment, juntament amb professionals com Nora Navas o Enric Auquer, l’Aina ha comptat amb un grup d’amics que presten la seva autenticitat a les sessions de teràpia i a les diferents i ridícules situacions en què Mariana es fica contínuament.

Això no és Suècia és una sèrie important, amb projecció de futur, que ha aconseguit diversos premis internacionals, el premi Connecta Fiction Best Pitch Award del Festival de Göteborg i el Premi Prix Europa 2023, atorgat pel Parlament Europeu, a la millor ficció de televisió, a més d’estar nominada com a millor sèrie de comèdia als Premios Feroz. Això no és Suècia, és Barcelona aquí i ara. Benvinguda sigui.