Crítica — Això no és Suècia: Massa canvis

La vida quotidiana és una font d’inspiració per a les sèries. És igual que siguin americanes, franceses, angleses o espanyoles. La vida quotidiana de la gent comuna és un espectacle reconfortant per als espectadors. O no. tot depèn del grau d’identificació, tot depèn del nivell de reconeixement amb les ridícules situacions a què ens exposem cada dia i que no sempre ens agrada veure d’una manera directa reflectides en una pantalla. És precisament aquest grau de cert masoquisme i alhora sensació de superioritat el que ha fet que una sèrie com Aquí no hay quién viva sigui una de les ficcions televisives espanyoles més potents i longeves. O explica fins a cert punt el fenomen de Cuéntame. No sé si l’Aina Clotet era conscient quan va començar a pensar en la sèrie que acabaria sent Això no és Suècia que podia entrar en una dinàmica imparable: la seva creació té la llavor de la continuïtat, com la vida mateixa, no acaba quan acaba el darrer capítol.

La novetat de la sèrie d’Aina Clotet (i la personalitzo en ella perquè ho abraça tot: idea, guió, direcció, actriu, productora) és la de fixar-se en una classe social i en una edat que no és gaire habitual a la nostra ficció televisiva, més centrada en allò que podem anomenar classes populars o en històries de cinema negre. Això no és Suècia té com a protagonistes homes i dones de trenta anys, de professions liberals, idees progressistes i molts problemes amagats a l’armari. Uns personatges que ella coneix molt bé, i se sent amb el dret (i el té) a riure-se’n i a qüestionar-los.

La Mariana i el Sam són una parella moderna amb dos fills, la Lia, una nena de cinc anys, incordi, petit grill de la família, l’única que és capaç de dir i fer el que sent, i en Max, un nadó d’un any. La Mariana ha estat allunyada de la seva professió ocupada amb els nens, mentre el Sam prosperava a la seva feina de dissenyador de robots. Però ara han decidit fer alguns canvis a la seva vida: deixen el centre de Barcelona per viure a Vallvidrera, enmig d’un entorn natural, el bosc de Collserola, on els seus fills podran gaudir de la natura, encara que aquesta natura estigui plena de senglars, els porquets, com diu la Mariana. I el més important, han intercanviat els rols: la Mariana recupera la seva vida professional i el Sam demana un any sabàtic per cuidar els nens. Moltes alteracions en un sol capítol en què els coneixem a ells i als seus veïns. Una sueca rossa i meravellosa amb dos fills que tenen fascinada la Mariana, els pares del col·legi, les professores, les amigues, els companys de feina…

Ja els tenim instal·lats en la seva quotidianitat i les seves contradiccions. A partir d’aquí, la vida es va desenvolupant capítol a capítol partint sempre d’una sessió de teràpia de criança en la qual es plantegen problemes, disjuntives i crisis d’aquestes parelles enfrontades a l’educació dels fills sense manual d’instruccions. Només amb una idea clara: no ser com eren els seus pares.

El primer capítol juga amb la comèdia costumista. El bonisme progre, la Mariana és al Marroc comprant catifes per a un projecte a mig camí entre l’ONG i el mercantilisme, contrasta amb un Sam superat per les circumstàncies. Ningú no li ha ensenyat a ser pare i amo de casa, no té referents, no té models, ho intenta però es frustra contínuament, enyora la seva feina. I la Lia, la Lia està molt enfadada, no li agrada el canvi, no li agrada la casa, no li agrada l’escola. I ho manifesta de totes les maneres possibles. És aquí on entra en escena la teràpia de criança que imparteix una terapeuta de cabell blanc i veu sedosa, estupenda Elisenda Pascual, autèntica terapeuta en la realitat, en què un grup de pares tan atribolats com la Mariana i el Sam intenten trobar alguna solució, alguna guia. És justament en acabar la primera sessió, una nit plujosa semblant de pel·lícula de terror, quan es produeix un fet traumàtic que sorprèn la Mariana i el Sam, i els deixa indefensos davant la por i la incertesa: això no és Suècia, però a Suècia no sembla que visquin molt millor.

Cada sessió de teràpia amb què comencen els capítols planteja un tema dominant: “El canvi” acaba amb el trauma; “La por” posa de manifest la inseguretat; “Els límits” té Lia com a centre; “El sexe” planteja les dificultats de mantenir una relació sexual sana; “La família” els col·loca davant dels seus pares que no són exactament modèlics; “Conciliació” i “Auto coneixement” intenten fer avançar la Mariana i el Sam cap a un altre estat de la seva relació; “Tot passa” deixa la porta oberta al futur, tant el de la Mariana, el Sam, la Lia i en Max, com el de la sèrie.