ENTREVISTES

Alice Rohrwacher — La cineasta de les meravelles

“El cinema és una manera de viatjar en el temps”

María Adell Carmona

Alice Rohrwacher va arribar a Barcelona per recollir el premi que el Festival D’A li atorgava en reconeixement a la seva trajectòria i per presentar la seva darrera pel·lícula, l’extraordinària La quimera. Vam parlar amb la cineasta italiana sobre viatges en el temps, el seu particular ús del muntatge, els seus intèrprets i què és, realment, una “pel·lícula de veritat”.

Amb només quatre llargmetratges de ficció (Corpo celeste, El país de les meravillas, Lazzaro feliz i La quimera), la italiana Alice Rohrwacher (Toscana, 1981) s’ha convertit en un dels noms més prestigiosos del cinema d’autor contemporani. Creadora d’una obra absolutament personal, que bascula entre diverses dimensions temporals i existencials, Rohrwacher fa un cinema tan líric i evocador com irreductiblement polític, que no deixa passar l’oportunitat de revelar la voracitat del capitalisme o l’espoliació sistemàtica duta a terme per les classes privilegiades.

La quimera, la seva última pel·lícula, que va competir a la secció oficial del passat Festival de Canes, imbrica passat i present, el món dels vius amb el dels morts, i el drama individual amb el col·lectiu, a través de la història d’Arthur (Josh O’Connor), un jove britànic que es troba en un malenconiós procés de dol i que té un do (una “quimera”) per detectar la localització d’antigues tombes etrusques, i que es converteix en el reticent líder d’una banda de murris tombaroli (lladres de tombes) a la Itàlia dels vuitanta. Recolzada per dues de les seves col·laboradores habituals –Hélène Louvart a la direcció de fotografia i Nelly Quettier (habitual de Claire Denis i Leos Carax) al muntatge–, i amb un elenc que inclou Isabella Rossellini, Rohrwacher construeix un bellíssim conte, a la vegada atemporal i molt contemporani, en què mite i realitat conflueixen.

Una crítica recent de La quimera en un mitjà nord-americà et definia com una time-traveller, o una viatgera en el temps. Et sents identificada amb aquest apel·latiu?

M’encanta aquesta idea de viatjar en el temps, i en certa manera sempre ho he fet. Visc a prop d’un volcà i això implica un viatge temporal constant: en agafar un artefacte antic de ceràmica, o una simple pedra, plena de línies i d’estrats de diferents èpoques, t’adones que un únic objecte, una única cosa, pot concentrar infinitat de temps diferents. A la zona arqueològica on visc he tingut l’oportunitat de plantejar-me aquest tipus de qüestions, d’entrar en contacte amb totes aquestes vides que han existit abans que jo i les vides que imagino que vindran després de mi. El cinema és, a més, per excel·lència, una manera de viatjar en el temps.

És cert que les teves pel·lícules, sobretot les dues últimes, Lazzaro feliz i La quimera, estableixen connexions més o menys directes entre èpoques, entre passat i present.

Tant Lazzaro feliz com La quimera contenen, certament, viatges temporals, però són una mica diferents entre si. Mentre que el de Lazzaro feliz és un viatge potser més horitzontal, amb un abans i un després més clar, el de La quimera el podríem definir com a vertical: no hi ha un abans i un després, sinó un amunt i avall que connecta el present amb el passat. En relació a aquesta connexió entre èpoques, la presència dels ocells a la pel·lícula és molt important: per als etruscs, els ocells eren animals que ja coneixien el destí, que podien predir-lo.

En aquesta relació entre dimensions diferents (passat i present, realitat i imaginació, somni i vigília, el món dels vius i el dels morts) que constitueix gran part de la teva obra, cobra una importància essencial el muntatge. Quina és la teva visió d’aquesta part del procés de creació d’una pel·lícula?

El muntatge és una part molt important del meu procés creatiu. Una pel·lícula s’escriu en diversos moments: en aquesta solitud d’una mateixa davant de la pàgina, a l’hora de seleccionar els actors, d’escollir les localitzacions, a l’instant del rodatge… I l’última de totes aquestes fases diferents d’escriptura de la pel·lícula és el muntatge que, per mi, és l’última oportunitat que tens per acabar d’escriure el llibre. Pel que fa a aquest assumpte de l’escriptura, he de dir que a mi m’agrada més escriure a mà que fer-ho a l’ordinador; m’agrada que es percebi la petjada que deixes quan escrius. I m’agrada fer alguna cosa semblant amb el muntatge, m’agrada que es noti, que no sigui invisible. Pots optar per un muntatge visible o per un d’invisible, i a mi m’interessa que es vegi, que s’evidenciï, que tingui la seva pròpia personalitat i fins i tot que es transformi en un personatge més de la pel·lícula. Aquest to lúdic, juganer, del muntatge és una cosa que comparteixo absolutament amb Nelly Quettier, la muntadora de Lazzaro feliz i La quimera.

De Corpo celeste a La quimera, sembla que el teu cinema és cada cop més popular, però sempre tornes a la Itàlia rural com a localització ideal per explicar les teves històries, què t’atreu d’aquests paisatges i d’aquests personatges?

Començaré la resposta a aquesta pregunta amb una broma: més que pel·lícules populars, crec que el que faig són pel·lícules molt poblades. Em sento tan a gust amb les persones amb qui treballo, moltes de les quals són els meus veïns, la gent de la zona on visc, que em resulta difícil abandonar-los, així que vaig afegint cada vegada més persones al grup. Crec que al meu proper film hi haurà com a cent protagonistes perquè no sóc capaç de dir que no! De tota manera, una altra possible resposta per a aquesta pregunta és que als meus veïns, a la gent que conec, els encanta participar en el rodatge d’aquestes pel·lícules; diuen que, si més no, és millor que fer el servei militar. Però, en el fons, no acaben d’entendre-les, per això els sap prou malament i els faig una mica de pena per fer aquestes pel·lícules tan estranyes. Un d’ells, que apareix a totes les pel·lícules que he fet i que ha vingut amb mi al Festival de Canes, quan surt de la projecció, després de veure la pel·lícula per primera vegada, sempre fa el mateix: sacseja el cap i em pregunta: “Quan faràs una pel·lícula de veritat?”. I això passa perquè encara existeix aquest concepte del que és una pel·lícula “de veritat” i què no ho és. El que a mi m’agradaria és trencar aquest efecte d’hipnosi de les suposades “pel·lícules de veritat”, que per mi no són aquelles pel·lícules que aconsegueixen que t’oblidis de tot, sinó aquelles que, al contrari, et fan recordar. El dia que aconsegueixi aquest objectiu, potser m’aniré a filmar a un altre lloc.

En aquest món poblat pels teus veïns i coneguts, ple d’actors no professionals, com se’t va acudir incloure una estrella internacional com Josh O’Connor? Com va ser el procés de càsting?

Un dia, ja fa força temps, va arribar una carta de Josh O’Connor a casa dels meus pares, perquè estava intentant contactar-me. El meu pare és apicultor, ven mel, així que la seva adreça és pública. Visc en una zona rural d’Itàlia i, segons Josh, feia molt de temps que intentava trobar-me; em va dir que havia estat preguntant a diverses persones de la indústria com contactar-me i que li deien que ningú sabia on era, cosa que és estranya perquè no m’he mogut d’on visc, de manera que no veig que fos tan complicat trobar-me! Quan vaig conèixer Josh, ja estava escrivint La quimera, però jo m’havia imaginat Arthur com una persona d’uns 60 anys, un home madur. Algú amb aquesta desconfiança envers el futur, amb tant de dolor, no me’l imaginava com una persona jove; em semblava que algú tan obsessionat amb el passat havia de ser un home gran. Però llavors vaig conèixer Josh i, malgrat la seva joventut, vaig veure que tenia una qualitat atemporal, que podríem definir com a antiga, i vaig veure el moment que podria encaixar perfectament com a Arthur. Pel que fa al procés de càsting, és el més semblant a un enamorament, és difícil d’explicar. Moltes vegades no entens què fa que t’enamoris d’una persona i no d’una altra, i amb l’elecció dels actors passa una cosa semblant: de vegades t’enamores d’un actor perquè et recorda alguna cosa que ni tu mateix saps què és, darrera aquesta decisió concreta hi ha el record d’una pel·lícula que encara no existeix. I aquestes decisions solen ser instintives, gens programades. Un exemple n’és l’elecció de la Carol Duarte per encarnar el personatge d’Itàlia. Havíem estat durant força temps buscant l’actriu que fes d’Itàlia, havíem fet càstings, ens havíem reunit amb diverses actrius, etc. I, en un moment, em vaig recordar de la Carol, que havia vist a la pel·lícula brasilera La vida invisible d’Eurídice Gusmão. Vam quedar per trobar-nos per Skype i, després de només set minuts de conversa, li vaig dir: “Carol, pots venir demà a Itàlia?”. No sé explicar com va sorgir aquesta sensació que només ella ho podia fer. No li havíem fet cap prova de càsting, va ser simplement una il·luminació, una cosa instintiva, i estic contentíssima que estigui a la pel·lícula.

De fet, té una fisicitat una mica còmica que em recorda alguns dels personatges de Giulietta Massina a les pel·lícules que va fer amb Fellini…

(rient) Ah, sí! Sembla que sempre està a punt de caure!

Alice Rohrwacher DIRECTORES ENTREVISTA

TAMBÉ ET POT INTERESSAR...

FESTIVALS

Canes 2024

"‘All we imagine as light’, de Payal Kapadia, l’aposta d’última hora per la Palma d’Or"

La pel·lícula índia, entre les preferides de la competició, en un Festival de Canes amb major presència de cinema de dones en altres seccions.

ENTREVISTES

Claudine Nougaret

"El so com a creació"

“Es fa so per a una imatge, però cal que la imatge deixi espai al so”.

FILMORETRATS

Sara Gómez

"Cinema, avantguarda, revolució i qüestionament"

Malgrat tenir una vida curta, la cineasta afrocubana va explorar les possibilitats del cinema documental com a eina de transformació social. Amb motiu del 50 aniversari de la seva mort...

ENTREVISTES

Catherine Breillat

"La radicalitat del desig"

El D’A film Festival Barcelona d’aquest any va dedicar la seva retrospectiva a la figura de la francesa Catherine Breillat, una de les directores més transgressores del cinema europeu. A...

FILMS

Crítica

"L’últim estiu: L’improbable control del desig"

Deu anys després del seu anterior film, Breillat torna amb una obra sobre relacions prohibides que evita clixés sensacionalistes i aprofundeix en els racons del desig i la dominació.

FESTIVALS

Canes 2024

"‘The Substance’ de Coralie Fargeat, una brutal experiència cinematogràfica al límit que trasbalsa Canes"

Les dues noves pel·lícules de dones presentades a la secció oficial després de 'Diamant brut', 'The Substance' i 'Bird' d'Andrea Arnold, no podrien ser més diferents i alhora les dues...

ACTUALITAT

MIFDB

"Guia per les Persistències fílmiques de la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona"

Una panoràmica immillorable pel cinema fet per dones arreu del món a través de títols provinents de Brasil, Perú, la Xina, Geòrgia, Japó, Xile, Estats Units i Alemanya, entre d'altres...

ENTREVISTES

Delphine Girard

"Les víctimes no són models de perfecció"

“És magnífic que les dones s'ajudin per sobreviure”.

FILMS

Crítica

"Víctima imperfecta: Hi ha víctimes perfectes?"

Delphine Girard es planteja un parell de preguntes: Què passa després de patir una agressió sexual? Com continuen vivint la víctima, l’agressor i la policia que rep la denúncia? D'aquí...

ENTREVISTES

Meg Ryan

"“Estar en companyia de Nora, Jane i Diane només m’ha aportat coses positives com a persona i com a artista”"

Parlem amb l'actriu nord-americana sobre la influència d’Ephron, sobre el que va succeir després de l'estrena d'En carn viva o sobre dirigir una comèdia romàntica que, en comptes de mirar...

  • enllaç copiat

Has de subscriure't per llegir tot l'article.

Uneix-te a la comunitat Filmtopia per poder seguir donant-te el millor del cinema fet per dones i oferir-te nous continguts i activitats!

Selecciona una d'aquestes tres opcions!

subscripció mensual

4,99€

al mes

  • Accés il·limitat a tots els continguts escrits i en vídeo

SUBSCRIU-TE

subscripció anual

49€

a l’ANY

  • Accés il·limitat a tots els continguts escrits i en vídeo

SUBSCRIU-TE

subscripció FAN CLUB

99€

a l’ANY

  • Accés il·limitat a tots els continguts

  • Accés a sortejos de pòsters, llibres, entrades, etc.

  • 1 entrada gratis a l’any per assistir a una taula rodona o a una classe magistral sobre cinema fet per dones

  • 1 entrada gratis a l’any per assistir a una estrena d’una pel·lícula dirigida per una dona

  • 1 samarreta de Filmtopia

  • (Oferta vàlida només a Espanya)

SUBSCRIU-TE