Crítica — All dirt roads taste of salt

La poetessa i fotògrafa nord-americana Raven Jackson debuta en el llargmetratge amb aquest film estrenat en el Festival de Sundance. All Dirt Roads Taste of Salt mostra mitjançant seqüències alternades de manera no cronològica diverses dècades en la vida de Mack, una dona que viu en el sud rural d’Estats Units. Tanmateix, l’interès de la seva directora no radica tant en narrar la història de la protagonista, como en mostrar (i demostrar) el potencial poètic i sensitiu d’algunes de les imatges que la conformen.

La prevalença (i importància) de la imatge sobre la resta, l’ús de l’el·lipsis narrativa i l’escassesa de diàlegs són els trets que més destaquen en el film. Un film que articula la seva –mínima– narració a través de les mans dels personatges i el seu ric llenguatge. Les mans que acaricien, que abracen, que toquen altres mans, que furguen en la terra o que li tallen el cap a un peix. Les mans que es deixen mullar per la pluja i que serveixen, tot plegat, per conèixer i descobrir el món. Mans que apareixen en pantalla la major part del temps i que guanyen un protagonisme inusual, que són capaces d’expressar tant o inclús més que el rostre, que ens mostren l’amor, la ràbia, el plaer, l’esperança, el dolor o la frustració. Mans que ens vinculen amb la naturalesa quan toquem el fang que es forma després de la pluja.

Més que narrar una història de manera corrent, All Dirt Roads Taste of Salt proposa una aproximació lírica tant a la vida com a la inevitable mort que aquesta implica; mostrant, mitjançant imatges de gran bellesa, la relació de l’ésser humà amb la naturalesa i els elements.