Canes 2024 — ‘All we imagine as light’, de Payal Kapadia, l’aposta d’última hora per la Palma d’Or
La pel·lícula índia, entre les preferides de la competició, en un Festival de Canes amb major presència de cinema de dones en altres seccions.
Si Greta Gerwig, com a presidenta del jurat de la 77 edició del Festival de Canes, aspira a atorgar la Palma d’Or a una pel·lícula dirigida per una dona que reflecteixi amb sensibilitat les tribulacions de diferents protagonistes amb un destí marcat pels prejudicis masclistes, però no només, de la societat en què viuen, pot trobar en All We Imagine as Light, un dels últims films a competició, una candidata ideal. Payal Kapadia debuta a la ficció després de la fascinant A Night of Knowing Nothing (2021), en què ja s’endinsava en les formes de repressió classista al seu país en un film amb una forta càrrega política i un sorprenent to oníric.
All We Imagine as Light engega també amb certa vocació documental. La directora ens submergeix en el formiguer de Bombai acompanyant-se de la veu en off de diferents testimonis que expliquen per què van abandonar els seus pobles i viles per aterrar en aquesta gran ciutat. El film es focalitza de seguida en les protagonistes de ficció, dues infermeres que comparteixen tant el lloc de feina com el pis on viuen, però la urbs no deixa d’estar present en tota la primera meitat del film. La Prabha (Kani Kusruti) és la cap d’infermeria de l’hospital on treballa, i es mostra extremadament responsable i rigorosa en tots els àmbits de la seva vida, alhora que no deixa de prestar ajuda a una col·lega més gran, la Parvaty (Chhaya Kadam), a qui estan a punt de desnonar de casa seva. Més jove, l’Anu (Divya Prabha) es pren la vida amb una certa despreocupació, fins al punt que de vegades li ha de demanar a la Prabha els diner per pagar la seva part del lloguer. Però no gosa explicar als seus pares que surt amb un noi musulmà, el que també genera comentaris maliciosos a l’hospital. L’arribada d’un regal inesperat d’Alemanya a casa de les protagonistes ens posa en situació de la vida sentimental de la Prabha, a qui van casar per conveniència amb un home que no va tardar a anar-se’n a Europa i de qui no ha tingut notícies en anys. Les dues dones decideixen acompanyar la Parvaty al seu poble d’origen, en una escapada vora al mar que esdevé una experiència transformadora per a totes elles. Kapadia embolcalla les protagonistes i la ciutat en una fotografia de càlides tonalitats blavoses que li concedeix un atractiu innegable. En la segona part, obre les portes a una sensualitat fins aleshores reprimida a través de la relació entre l’Anu i el seu xicot, en Shiz (Hridhu Haroon). Això també li pesa al film, de vegades massa bonic i massa centrat en les respectives vides amoroses de les protagonistes, una amb una parella imposada i absent, l’altra amb una de prohibida i present. Però per a la Índia, la programació del film ja ha estat un triomf. Feia 30 anys que una representant d’aquest país no competia per la Palma d’Or.