Crítica — Alteritats: La normalitat de la diferència

Alteritat: Condició de ser un altre (del diccionari de la RAE)
Dona: Persona del sexe femení (del diccionari de la RAE)

Com podem conjugar juntes aquestes dues paraules: alteritat i dona? Alteritat ve del llatí alter, que literalment significa ‘l’altre’. I quina és l’alteritat de la dona? Això és el que intenta (i aconsegueix) respondre aquest documental d’Alba Cros i Nora Haddad, que ens mostra com es pot ser dona d’altres maneres, que són diferents a la idea generalitzada del que significa la paraula dona en una societat fins ara dominantment heterosexual.

Una societat on hi ha hagut sempre alteritats que modificaven, ampliaven o subvertien el que es considera normal. Normal per a un món molt codificat que obligava, i obliga, com ens recorden algunes de les protagonistes d’aquest interessant i necessari document, a amagar-se, a dissimular, a pretendre ser allò que no ets. La normalitat ha deixat de ser una i s’ha alterat, ha eixamplat el marc, i ara i aquí podem entendre aquestes alteritats sense prejudicis, sense idees preconcebudes.

Aquest és el principal èxit d’Alteritats, exposar amb total normalitat la quotidianitat tranquil·la d’un grup de dones lesbianes, trans i no binàries, que viuen la sexualitat amb total fluïdesa i naturalitat. El fet que les seves entrevistes no desprenguin cap victimisme, ans al contrari, un orgull de ser com són, fa d’Alteritats un dels films més útils i necessaris per a la construcció d’un món millor i més tolerant.

Alba Cros es va donar a conèixer el 2015 com una de les directores de Les amigues de l’Àgata, títol seminal d’una nova generació de creadores. És militant i activista del moviment LGTBIQ+ i el cinema ha esdevingut un instrument molt útil per difondre i defensar les seves idees. El 2022 Alba Cros va ser la directora de fotografia i una de les principals protagonistes de La amiga de mi amiga, de Zaida Carmona, un film que es pot considerar el mirall ficcional del documental Alteritats.

Alba Cros i Nora Haddad (artista especialitzada en la creació sonora, compositora i performer) han treballat juntes durant cinc anys al projecte d’Alteritats, una pel·lícula que neix del desig de buscar referents lèsbics a Catalunya, de trobar i donar veu a dones lesbianes de diferents edats, diferents religions, diferents classes socials i, sobretot, diferents entorns. La seva intenció era demostrar que ser lesbiana no és una cosa que ha sorgit ara i pròpia del món occidental. Si elles poden fer aquest film és precisament perquè hi ha hagut moltes dones abans que han obert el camí i és a elles a qui també volen reconèixer.

El format que han escollit les directores és el de l’entrevista directa mirant a càmera, combinat amb escenes de la vida quotidiana i de la feina de les entrevistades. Cadascuna d’aquestes dones està filmada en un entorn particular que les defineix: un barri, un paisatge, un interior, un lloc de treball, que hi aporta tanta informació com la que ens ofereixen responent les preguntes directes de les directores.

Les protagonistes són vuit dones i algunes de les seves parelles. Fatou és una model senegalesa de religió musulmana que viu amb la Gina. Manoly, que abans era Manolo, viu amb la seva parella Carla i tenen una nena petita a qui adoren. Dolors i Núria tenen 70 anys i fa temps que viuen juntes, fins i tot han celebrat un casament on el fill de la Núria va fer de testimoni. Alf és pastora i grangera, sempre ha viscut a la ciutat, però ara és feliç entre les cabres, els gossos i la companyia de Selfix, amb qui comparteix el plaer de viure al mig del camp. Mo és no binari, no és un home, no és una dona, és les dues coses, o cap. Mo juga amb el seu cos i se sent completament lliure. Queda per parlar de Kali, una guapa dona índia que, com Fatou, ens recorda que la sexualitat no es pot viure amb la mateixa llibertat a tot el món. Kali és potser la més interessant de totes les dones que hi apareixen, és prostituta, té sexe amb homes i reivindica fer-ho perquè és la seva feina, i això no té res a veure amb la seva pròpia vida emocional o sexual.

El documental comença en el mar i, a poc a poc, la càmera ens va acostant a una esquerda en les roques, una vagina acollidora i natural, a través de la qual la pel·lícula s’endinsa a aquestes alteritats. Gairebé al final, la càmera torna a sortir al mar, però aquesta vegada és un mar amb foc en una imatge d’una enorme potència simbòlica: foc cremant en l’aigua. Si alguna cosa se li pot retreure a aquest film irreprotxable i necessari és una última seqüència una mica forçada. El millor final és el del foc en el mar.