ENTREVISTES

Ana Díez — La cineasta aborda les complexitats del sistema educatiu

La directora navarresa reflexiona sobre les dinàmiques de poder en un col·legi privilegiat de Ciutat de Mèxic en una pel·lícula inèdita als cinemes i que només s'ha vist a Madrid (Casa Amèrica i Cineteca), Sant Sebastià (Tabakalera) i Barcelona (Filmoteca de Catalunya).

Nuria Vidal i Marta Armengou

Estem treballant en una web centrada en el cinema fet per dones en un sentit molt ampli. Es diu Filmtopia i volem que tingui una mirada al passat, al present i al futur. Què et sembla la idea?

Pot ser una idea molt suggeridora per al futur de les generacions que venen, que ja estan llançadíssimes. Ara mateix, el cinema sobre el que més s’escriu i el que té més èxit, almenys pel que fa a la crítica i al públic, és un cinema fet per dones. Crec que és perquè estan aportant una mirada més de peus a terra. Em sembla interessant. És veritat que fan falta referents en tot, et poden agradar o no, et poden interessar o no. Però sí que pot ser interessant per als estudiosos. Molt del cinema que han fet les dones ha pogut tenir èxit de crítica, però no ha estat multitudinari pel que fa als espectadors. És un percentatge molt baix, no tot, perquè hi ha directores a qui els va molt bé a la taquilla. Si s’estudia, es reflexiona sobre què fan aquestes directores, pot ser un camí. Em sembla molt estimulant. Pel que fa a mi, penso que soc el passat, no soc el futur. He anat a molts llocs amb la darrera pel·lícula i sempre em presenten com la primera directora basca, la primera dona que va guanyar un Goya a la Direcció Novella, una pionera. Em sonava al XIX i em deia: “Bé, ja no existeixo, soc del segle passat”.

Ana Díez afirma que és passat però, en realitat, és present perquè presenta la seva sisena pel·lícula, A quien cierra los ojos, rodada a Mèxic, on la cineasta va estudiar cinema. Ana Díez va néixer a Pamplona el 1957, va estudiar medicina i, en acabar la carrera, va iniciar un doctorat a Ciutat de Mèxic. Va ser allà on va descobrir la que seria la seva veritable vocació: el cinema. Després del seu pas pel prestigiós CCC (Centro de Capacitación Cinematográfica), el 1985 va rodar el documental Elvira Luz Cruz, pena máxima, pel qual va guanyar un Premi Ariel al Millor Curt Documental el mateix any que Patricia Reyes Spíndola va guanyar un Ariel per la interpretació d’Elvira Cruz a Los motivos de Luz, de Felipe Cazals.

Patricia Reyes Spíndola em va dir durant el rodatge: “A tu et van donar un Ariel pel documental Elvira Luz Cruz, pena máxima i a mi em van donar un Ariel per representar Elvira Luz Cruz a la pantalla a Los motivos de Luz de Felipe Cazals”. Estàvem marcades per trobar-nos en el futur.

Aquesta pel·lícula amb ella és la prova que no ets passat, sinó present.

Sí, és veritat, però tinc un peu al segle passat. Soc del segle XX. Moltes vegades, quan discuteixo amb la meva filla em diu: “Mama, calla’t que ets del XX!”. Al XXI m’està tocant afrontar que potser el final del camí és a prop, qui sap quantes dècades, però aquí estem, en una altra etapa vital, creativa. I sí, acabo de fer una pel·lícula a Mèxic de la qual estic molt contenta amb la història, molt contenta amb el rodatge, amb el càsting. Hi ha moltes actrius i actors, adolescents i gent molt experimentada. La pel·lícula transcorre en un sol decorat, una escola a Ciutat de Mèxic. Crec que es va formar un grup interpretatiu molt compacte i es van establir unes relacions fluides entre si i fluides en pantalla.

Com va ser tornar a Mèxic, on et vas formar i on vas estudiar?

Va ser molt estimulant. Qualsevol societat és complexa, i no puc generalitzar ni m’agraden les generalitzacions, però Mèxic té un atractiu per a mi absolut. Jo vaig sortir de Pamplona per anar a Mèxic i quan vaig arribar vaig dir: “Jo vull quedar-me aquí per sempre”. Sento que tinc dues pàtries, dos països, dues coses que t’atreuen, em sento, no identificada, però sí molt estimulada. A Mèxic trobes el segle XXII i el segle XVII gairebé alhora. Penses: “Quin país tan complex i tan fantàstic”. M’agrada molt la cultura mexicana, els corridos, les cançons, la cultura més popular, que és molt potent, amb totes les artesanies, és com el flamenc a Espanya, una cultura viva que creix, que es transforma. És un país molt ric. De fet, jo crec que a qualsevol espanyol li preguntes amb quin país d’Amèrica Llatina s’identifica i segur que et diu Mèxic, i el parlar argentí. I poca cosa més, perquè els altres països no els saben ubicar al mapa. Mèxic exporta molta força.

Ana Díez va tornar a Espanya a mitjans dels anys vuitanta i va començar a treballar en diferents rodatges, fins que el 1988, Ángel Amigo li va proposar dirigir el seu primer llargmetratge de ficció, Ander y Yul.

Han passat més de 30 anys des que vas debutar amb la molt interessant Ander y Yul. Una pel·lícula sobre ETA en temps molt difícils. Creus que ara és més fàcil parlar del dolorós tema d’ETA o continua sent molt complicat?

Jo crec que encara no s’ha fet l’Apocalypse now sobre ETA. Tothom qui va veure Apocalypse now es va dir: “Ja està, no es pot dir res més del Vietnam”. Aquí hem vist alguna pel·lícula i alguna sèrie molt bona, però no està tot dit. La ferida encara hi és, ha passat molt poc temps en una població molt petita on ha causat molt dolor. Ara és moment de mirades diferents, de noves generacions que analitzin el que va passar a finals del segle XX i principis del XXI. Coses importants per saber com s’ha transformat políticament aquest país. Gairebé tots els governs, per una cosa o per una altra, van caure per culpa del grup terrorista. Per molts motius, uns per com van actuar en determinades legislacions, per com van actuar amb els GAL, pels atemptats. ETA té molt a veure amb la política espanyola. És una cosa que ens ha marcat en la vivència de la democràcia espanyola.

“JO CREC QUE ENCARA NO S’HA FET L’APOCALYPSE NOW SOBRE ETA. TOTHOM QUI VA VEURE APOCALYPSE NOW ES VA DIR: “JA ESTÀ, NO ES POT DIR RES MÉS DEL VIETNAM”. AQUÍ HEM VIST ALGUNA PEL·LÍCULA I ALGUNA SÈRIE MOLT BONA, PERÒ NO ESTÀ TOT DIT.”

Després d’aquest primer treball pel qual va guanyar el Goya a la Millor Direcció Novella, Ana Díez triga gairebé deu anys a rodar el seu segon llargmetratge, Todo está oscuro, rodat a Colòmbia el 1997, amb Sílvia Munt en el paper d’una dona que ha de fer-se càrrec del cadàver del seu germà assassinat per la guerrilla colombiana. El 2001 dirigeix la comèdia Algunas chicas doblan las piernas cuando hablan. El 2002 torna a tractar un tema polític molt potent al documental Galíndez, i el 2008 s’acosta a la dolorosa dictadura d’Uruguai dels anys 70 amb Paisito.

Entre la primera pel·lícula i la segona, Todo está oscuro de 1997, rodada a Colòmbia, passen deu anys. En realitat, en 35 anys has fet cinc pel·lícules de ficció i tres documentals, i has participat en films col·lectius com Hay motivo i La casa de las fieras. Tan difícil és aixecar un projecte?

Si abans era difícil aixecar un projecte, ara és gairebé una quimera. Em vaig adonar que això era molt difícil. A banda, he estat mare de tres fills, soc mare de família nombrosa i n’estic molt orgullosa, però això t’ocupa un temps i t’exigeix una dedicació, molts ànims, molt esforç i molta emotivitat. Són moltes coses. Viure del cinema és com viure d’escriure… Escriure, escriu tothom, fer pel·lícules, en fa tothom. Ara, qui llegeix allò que s’escriu? Qui veu el que es fa amb el teu mòbil? Ha canviat molt la manera d’aixecar un projecte, però també ha canviat molt la manera de veure’l. La pandèmia ho ha aguditzat tot i, de sobte, ha fet que el públic vegi el cinema d’una altra manera. La gent necessita l’audiovisual per anar a dormir. Conec molta gent que em diu que ha vist quatre capítols d’una sèrie. És una cosa compulsiva, gairebé sense decidir-ho. Em posa molt nerviosa com venen les pel·lícules les plataformes. Hi ha un consum espasmòdic i compulsiu de l’audiovisual, mai no se n’havia fet tant. La gent no veia una pel·lícula abans de dormir. Es bevia unes canyes amb els amics, anava a casa i feia una mica de zàping. Ara és compulsiu. És ficció audiovisual, sí, però l’altra ficció, la que hom aspira que sigui el cinema, està en crisi. És el que em diuen tots els distribuïdors: “Tancarem sales, perquè la gent no va al cinema”. L’altre dia, en una de les projeccions de A quien cierra los ojos, un espectador em va dir: “Crec que l’última vegada que vaig anar al cinema va ser el 2019, ja no hi he anat més perquè, total, ho tinc tot a casa”. I no està malament, però el que s’està consumint és un altre tipus de narrativa, molt més ràpida en el sentit que cal emplenar la seqüència amb molts plans, per enganxar, no es pensa a donar un tempo a la narrativa, un tempo a la posada en escena, sinó plans i plans. El director de fotografia de la pel·lícula a Mèxic està molt acostumat a fer sèries i em deia: “Senyora més plans”, i jo: “No, no, no vull més plans”. Canvia la forma de rodar, fins i tot amb les multicàmeres. Qui roda amb una càmera? La idea és: ja triaré en el muntatge. El director no decideix fer deu plans o un pla seqüència. Si fas un pla seqüència et cobreixes amb plans curts amb una altra càmera. Ha canviat molt la manera de treballar i la manera de consumir. Estem en un moment de transició.

Com es manté una carrera continuada al llarg de tant de temps? Que has fet entre una feina i l’altra?

Em vaig adonar, des del primer moment, que la docència seria un complement perfecte a la direcció. Porto dedicant-me a la docència, crec que des del 1990. A la Complutense, a la Carlos III, a l’ECAM. És un bon complement, no només per pagar la llum, l’escola dels nens, el gas… Fixa’t ara quantes classes hauria de fer per pagar tant gas i tanta llum. Hi ha molts directors que ho fan, tots estan fent classes, perquè és molt difícil viure de la direcció. I està bé, perquè allò que tu fas de manera intuïtiva, et toca analitzar-ho en els altres, et toca explicar la posada en escena dels altres i la cosa es complica. Jo no havia llegit mai tant de cinema. Quan vaig estudiar a l’escola de cinema a Mèxic, no llegia tant de cinema com ara. I això és una altra manera de fer cinema.

Quan tu vas començar hi havia molt poques dones fent cinema. De fet, has arrossegat sempre l’etiqueta de primera directora basca, primera directora que va guanyar un Goya a la Direcció Novella. Ara hi ha moltes dones al cinema, fent tots els oficis, però encara estem lluny de la paritat i de la igualtat. Creus que cal que n’hi hagi més? Què en penses de les quotes?

Això de les quotes em tensa una mica. Fins i tot hi ha quotes a les trames. Tens la quota d’immigració, la quota femenina, la quota gai. Ja n’hi ha prou! Fes la ficció que vulguis, si és tot gai, és tot gai, si és tot femení, és tot femení. El cinema s’està movent per quotes i això és molt pervers per analitzar o ficcionar la realitat. Sortiran dones, i ja estan sortint-ne, perquè sens dubte el segle XXI és el segle de les dones. Però els percentatges només em preocupen en el sentit que es donin visions diferents. Jo vull, al cinema, finestres al món, que m’interpretin coses, que em preguntin. Però s’està tendint als cànons i a les quotes i això em posa molt nerviosa, em tensa, no m’agrada.

A quien cierra los ojos, el film que has vingut a presentar a Barcelona, és una història ambientada en un espai molt tancat, un col·legi privat de la Ciutat de Mèxic on conviu gent de diferents edats i classes socials. Aquesta escola és com un formiguer on cadascú compleix el seu paper arrossegant els seus propis traumes personals que els impedeixen mirar cap al futur, que els obliguen a tancar els ulls. La protagonista principal és la directora, una dona freda, insatisfeta, frustrada per la voluntat d’un pare dominant, que representa Patricia Reyes Spíndola. Però també hi ha la secretària rigorosa, seca i devota del pare; la jove psicòloga, amb diferents plantejaments sobre la vida i l’educació; la professora que s’aprofita de la debilitat del conserge i l’adolescent rebel que no troba el seu lloc.

En una de les projeccions que vam fer, un espectador em va dir que eren dones molt poc representades. Em va dir: “Jo pensava que seria un ‘machito’ el que assetja la psicòloga. Perquè l’assetja una dona?”. Doncs perquè jo ho he vist. I una escriu d’allò que veu, d’allò que experimenta i d’allò que sent. Per a ell, hauria estat millor si hagués estat un mascle. Doncs no, a les relacions lèsbiques també hi ha dones que assetgen, igual que ocorre a les relacions homosexuals masculines, a totes.

Creus que aquestes dones es poden extrapolar a models de la societat en general?

No m’ho he plantejat. Això tu, com a analista, ho pots veure, i et dic: “D’acord”. Hi ha un element de creixement, la nena, que es converteix en l’element del desenllaç final pel que fa. Però no crec que siguin bons ni dolents. Hi ha una víctima per antonomàsia, un home que comença doblegat i acabarà com acaba. La resta de personatges no són ni bons ni dolents. Segons les circumstàncies, s’hi adapten. Matar el pare és una cosa que tenim tots, ¿qui no arrossega l’herència del pare? En realitat, no he volgut representar tipus de dones, són personatges i són ficticis, tots tenen elements semblants a la realitat.

La jove psicòloga és potser la més propera a les noves generacions, per la seva manera de ser, per exemple, no vol tenir fills.

Estem en un moment en què la maternitat no s’hauria de considerar un assumpte només femení. Es pateix, hi ha violència obstètrica, és horrible. Som aquí perquè fa milers i milers d’anys que parim. Estem en un moment molt crític. Aquesta actitud de “jo amb el meu gatet ja en tinc prou” em crea un problema perquè em sembla un moment estèril. La maternitat és necessària, per al linx ibèric i per a l’humà de la terra espanyola. No hi ha una consciència governamental. Una societat té futur si té individus que faran el seu futur, si no té individus, doncs tots vellets. Conec moltes noies i nois de trenta anys que diuen: “Fills per res”.

Has fet classes a la universitat, que és un món molt competitiu, però ¿hi ha punyals també al món del cinema? Des de la teva perspectiva personal i professional, ¿has patit masclisme?

Jo no diria masclisme. Faig un cinema molt poc comercial, sempre l’he fet. Un cop, fa dos anys, un productor em va dir: “Ja tinc la meva quota femenina, ja he produït una dona i ja en tinc prou. D’aquí cinc anys, tinc carnet per fer el que sigui”. També em va dir: “Tu fas un cinema molt poc comercial, ja he produït una dona, quota complerta”. Se’ns està prenent per menors, és el que em fastigueja de les quotes, et produeixo perquè ets menor. No, em produeixes perquè tinc una història amb la qual creus que trauràs benefici, el que sigui, econòmic o de prestigi. Però d’aquest tipus de productor n’hi ha pocs.

Has treballat amb dones productores?

Aquesta pel·lícula està produïda per dues dones mexicanes. Em van buscar elles, no vaig haver de vendre res. Jo havia treballat amb elles el 2017 en el projecte col·lectiu La casa de las fieras, un documental sobre prevenció de tràfic de persones a Mèxic. Gairebé totes les pel·lícules que he fet ha estat perquè m’han buscat. He intentat aixecar molts projectes. En un d’ells, poc abans d’aquesta revisió que s’està fent d’ETA al cinema i a la televisió, vaig proposar fer Ander y Yul trenta anys després, per tornar als personatges i veure què els havia passat, però em deien que no era el moment.

Després de tot el que has fet, ¿què et queda pendent i què et vindria de gust fer?

No crec que cap pel·lícula de cinema que jo faci sigui imprescindible. M’agrada treballar, m’agrada rodar amb actors, treballar un guió, però no tinc un guió perfecte. M’agradaria no haver de lluitar tant per fer una història.

 

Ana Díez DIRECTORES ENTREVISTA

TAMBÉ ET POT INTERESSAR...

FESTIVALS

D’A 2024

"D’A 2024: També brillen les directores a les seccions paral·leles del festival"

Acabada la 14a edició del D’A Film Festival, recollim en aquesta segona crònica els títols més interessants del festival, amb una especial atenció als curtmetratges i dues seccions una mica...

FILMS

Crítica

"Rosalie: Una història d’amor inesperada"

Rosalie és bella, Rosalie és una dona, però Rosalie no és una dona bella com totes les altres. La directora francesa Stéphanie Di Giusto s'acosta a aquest personatge estrany amb...

FILMORETRATS

Meg Ryan

"L’estrella que estimava les cineastes"

Amb motiu de la seva visita al BCN Film Fest, on presentarà Lo que sucede después, la seva segona pel·lícula com a directora, repassem la trajectòria de Meg Ryan, rutilant...

ENTREVISTES

Stéphanie Di Giusto

"La sensualitat inesperada"

“Amb Rosalie en realitat he inventat el destí d'una dona que s'allibera amb la barba. He volgut, sobretot, explorar una història d'amor”.

ENTREVISTES

Alice Rohrwacher

"La cineasta de les meravelles"

“El cinema és una manera de viatjar en el temps”

FILMS

Crítica

"La quimera: Una faula entre dos mons"

El quart llargmetratge d'Alice Rohrwacher ens parla, amb lirisme i vitalitat, de la importància que tenen en les nostres vides les restes del passat.

FILMS

Crítica

"La noia que sanava: La nena santa"

El cinquè llargmetratge de la belga Fien Troch retrata una jove amb un do extraordinari en un context ordinari.

FILMS

Crítica

"Sangre en los labios: violent pressentiment del desig"

Rose Glass ens desafia, provoca i sedueix amb el seu segon llargmetratge, una violenta i captivadora relació lèsbica situada en un petit poble de Nou Mèxic. La passió entre Lou...

FILMS

Crítica

"HLM Pussy: Una girlhood per a l’època del post #metoo"

L'òpera prima de la cineasta francomarroquina Nora el Hourch aborda una sèrie de temes —el consentiment, la cultura de la violació i la violència sexual en l'àmbit adolescent—que poden resultar...

ENTREVISTES

Nora El Hourch

"Sobre el consentiment"

Nora el Hourch reflexiona en la seva òpera prima sobre les diferents velocitats de la lluita feminista o el moviment #metoo, depenent del context socioeconòmic en què es desenvolupi.

  • enllaç copiat

Has de subscriure't per llegir tot l'article.

Uneix-te a la comunitat Filmtopia per poder seguir donant-te el millor del cinema fet per dones i oferir-te nous continguts i activitats!

Selecciona una d'aquestes tres opcions!

subscripció mensual

4,99€

al mes

  • Accés il·limitat a tots els continguts escrits i en vídeo

SUBSCRIU-TE

subscripció anual

49€

a l’ANY

  • Accés il·limitat a tots els continguts escrits i en vídeo

SUBSCRIU-TE

subscripció FAN CLUB

99€

a l’ANY

  • Accés il·limitat a tots els continguts

  • Accés a sortejos de pòsters, llibres, entrades, etc.

  • 1 entrada gratis a l’any per assistir a una taula rodona o a una classe magistral sobre cinema fet per dones

  • 1 entrada gratis a l’any per assistir a una estrena d’una pel·lícula dirigida per una dona

  • 1 samarreta de Filmtopia

  • (Oferta vàlida només a Espanya)

SUBSCRIU-TE