Ana Díez — La cineasta aborda les complexitats del sistema educatiu

Estem treballant en una web centrada en el cinema fet per dones en un sentit molt ampli. Es diu Filmtopia i volem que tingui una mirada al passat, al present i al futur. Què et sembla la idea?

Pot ser una idea molt suggeridora per al futur de les generacions que venen, que ja estan llançadíssimes. Ara mateix, el cinema sobre el que més s’escriu i el que té més èxit, almenys pel que fa a la crítica i al públic, és un cinema fet per dones. Crec que és perquè estan aportant una mirada més de peus a terra. Em sembla interessant. És veritat que fan falta referents en tot, et poden agradar o no, et poden interessar o no. Però sí que pot ser interessant per als estudiosos. Molt del cinema que han fet les dones ha pogut tenir èxit de crítica, però no ha estat multitudinari pel que fa als espectadors. És un percentatge molt baix, no tot, perquè hi ha directores a qui els va molt bé a la taquilla. Si s’estudia, es reflexiona sobre què fan aquestes directores, pot ser un camí. Em sembla molt estimulant. Pel que fa a mi, penso que soc el passat, no soc el futur. He anat a molts llocs amb la darrera pel·lícula i sempre em presenten com la primera directora basca, la primera dona que va guanyar un Goya a la Direcció Novella, una pionera. Em sonava al XIX i em deia: “Bé, ja no existeixo, soc del segle passat”.

Ana Díez afirma que és passat però, en realitat, és present perquè presenta la seva sisena pel·lícula, A quien cierra los ojos, rodada a Mèxic, on la cineasta va estudiar cinema. Ana Díez va néixer a Pamplona el 1957, va estudiar medicina i, en acabar la carrera, va iniciar un doctorat a Ciutat de Mèxic. Va ser allà on va descobrir la que seria la seva veritable vocació: el cinema. Després del seu pas pel prestigiós CCC (Centro de Capacitación Cinematográfica), el 1985 va rodar el documental Elvira Luz Cruz, pena máxima, pel qual va guanyar un Premi Ariel al Millor Curt Documental el mateix any que Patricia Reyes Spíndola va guanyar un Ariel per la interpretació d’Elvira Cruz a Los motivos de Luz, de Felipe Cazals.

Patricia Reyes Spíndola em va dir durant el rodatge: “A tu et van donar un Ariel pel documental Elvira Luz Cruz, pena máxima i a mi em van donar un Ariel per representar Elvira Luz Cruz a la pantalla a Los motivos de Luz de Felipe Cazals”. Estàvem marcades per trobar-nos en el futur.

Aquesta pel·lícula amb ella és la prova que no ets passat, sinó present.

Sí, és veritat, però tinc un peu al segle passat. Soc del segle XX. Moltes vegades, quan discuteixo amb la meva filla em diu: “Mama, calla’t que ets del XX!”. Al XXI m’està tocant afrontar que potser el final del camí és a prop, qui sap quantes dècades, però aquí estem, en una altra etapa vital, creativa. I sí, acabo de fer una pel·lícula a Mèxic de la qual estic molt contenta amb la història, molt contenta amb el rodatge, amb el càsting. Hi ha moltes actrius i actors, adolescents i gent molt experimentada. La pel·lícula transcorre en un sol decorat, una escola a Ciutat de Mèxic. Crec que es va formar un grup interpretatiu molt compacte i es van establir unes relacions fluides entre si i fluides en pantalla.

Com va ser tornar a Mèxic, on et vas formar i on vas estudiar?

Va ser molt estimulant. Qualsevol societat és complexa, i no puc generalitzar ni m’agraden les generalitzacions, però Mèxic té un atractiu per a mi absolut. Jo vaig sortir de Pamplona per anar a Mèxic i quan vaig arribar vaig dir: “Jo vull quedar-me aquí per sempre”. Sento que tinc dues pàtries, dos països, dues coses que t’atreuen, em sento, no identificada, però sí molt estimulada. A Mèxic trobes el segle XXII i el segle XVII gairebé alhora. Penses: “Quin país tan complex i tan fantàstic”. M’agrada molt la cultura mexicana, els corridos, les cançons, la cultura més popular, que és molt potent, amb totes les artesanies, és com el flamenc a Espanya, una cultura viva que creix, que es transforma. És un país molt ric. De fet, jo crec que a qualsevol espanyol li preguntes amb quin país d’Amèrica Llatina s’identifica i segur que et diu Mèxic, i el parlar argentí. I poca cosa més, perquè els altres països no els saben ubicar al mapa. Mèxic exporta molta força.

Ana Díez va tornar a Espanya a mitjans dels anys vuitanta i va començar a treballar en diferents rodatges, fins que el 1988, Ángel Amigo li va proposar dirigir el seu primer llargmetratge de ficció, Ander y Yul.

Han passat més de 30 anys des que vas debutar amb la molt interessant Ander y Yul. Una pel·lícula sobre ETA en temps molt difícils. Creus que ara és més fàcil parlar del dolorós tema d’ETA o continua sent molt complicat?

Jo crec que encara no s’ha fet l’Apocalypse now sobre ETA. Tothom qui va veure Apocalypse now es va dir: “Ja està, no es pot dir res més del Vietnam”. Aquí hem vist alguna pel·lícula i alguna sèrie molt bona, però no està tot dit. La ferida encara hi és, ha passat molt poc temps en una població molt petita on ha causat molt dolor. Ara és moment de mirades diferents, de noves generacions que analitzin el que va passar a finals del segle XX i principis del XXI. Coses importants per saber com s’ha transformat políticament aquest país. Gairebé tots els governs, per una cosa o per una altra, van caure per culpa del grup terrorista. Per molts motius, uns per com van actuar en determinades legislacions, per com van actuar amb els GAL, pels atemptats. ETA té molt a veure amb la política espanyola. És una cosa que ens ha marcat en la vivència de la democràcia espanyola.