Berlinale 2024 — La diversitat com a bandera

Dormir de olhos abiertos de Nele Wohlatz

Nele Wohlatz, cineasta alemanya establerta a Argentina des de fa any, estrenava en la secció Forum el seu segon llargmetratge en solitari, Dormir de olhos abiertos. Rodat en Brasil, aquest delicat i emocionant film, que té l’aparença lleugera del cine de Rohmer o de Hong Sangsoo, narra la història de dues dones, Kai i Xiao Xin, connectades entre sí de manera fortuïta. Així doncs, és una pel·lícula travessada per les casualitats i oberta, justament, a l’atzar, amb una narrativa vaporosa que sembla modificar-se conforme l’obra avança. Com en el seu anterior film, la premiada El futuro perfecto, Wohlatz utilitza actors no professionals —a excepció de l’intèrpret argentí Nahuel Pérez Biscayart, amb el seu registre naturalista, en absolut afectat, que encaixa com un guant en el dispositiu transparent proposat per la cineasta— per a construir una pel·lícula que aborda, de nou, el desarrelament i la nostàlgia de tota persona migrant, i la qüestió del llenguatge com a eina d’incomunicació entre els éssers humans. És en aquesta darrera qüestió on el cine de Wohlatz s’aproxima al de Jim Jarmusch, encara que l’autora germanoargentina té una mirada tan personal que és difícil establir comparacions. 

Dormir de olhos abiertos es una obra en continu moviment, que muta suaument i de forma inesperada; l’inici del film, en què Kai, una dona taiwanesa amb mal d’amors, arriba a la ciutat brasilera on passarà unes solitàries vacances, està caracteritzat per una comicitat austera i una evident lleugeresa. Quan Kai troba unes postals escrits, fa poc temps, per una altra dona, Xiao Xin, una immigrant xinesa que treballa al Brasil en condicions d’absoluta precarietat, la pel·lícula es transforma i el to va decantant-se cap a una melancolia que té la seva expressió més evident en el personatge de Fu Ang (amic de Xiao Xin i, com ella, també immigrant), que porta sobre les espatlles la pesada càrrega de la nostàlgia. Wohlatz mai carrega les tintes, sinó que utilitza situacions quotidianes —una conversa sobre els àpats favorits del seu país d’origen, per exemple— per expressar, amb una assossegada melancolia, com de profundament poden calar els sentiments d’aïllament i desarrelament en una persona migrant. Potser perquè la mateixa Wohlatz és una dona europea que viu a Argentina i treballa en una llengua que no és la seva, Dormir de olhos abiertos aborda, de forma tan intel·ligent com emotiva, la qüestió de l’idioma com a barrera que ens separa de la resta i el sentiment de no pertinença de la persona migrant, la sensació d’estar de pas en el lloc on vius; una qüestió plasmada, visualment i de forma immillorable, en una bonica escena de dissolució corporal protagonitzada per Xiao Xin. 

Love Lies Bleeding de Rose Glass

Del dispositiu transparent i la narrativa pausada proposada per Nele Wohlatz, passem al revers: Love Lies Bleeding, de la cineasta britànica Rose Glass, i una de les nombroses produccions de la companyia nord-americana A24 presents aquest any a la Berlinale (són seves també A Different Man, en secció oficial, i Janet Planet, en Panorama, les dues molt estimables). Love Lies Bleeding és un film escabellat, amb una posada en escena vigorosa, que podria categoritzar-se dins d’un possible subgènere de queerexploitation per la seva combinació irresistible, i desenfrenada, de sexe lèsbic, violència explícita i estratègies visuals i narratives imbricades directament en el cine fantàstic. Que Lou, la solitària gerent d’un gimnàs encarnada, amb absoluta entrega i autoconsciència, per una fantàstica Kristen Stewart, es mostri en un parell d’escenes llegint el llibre eròtic lèsbic de culte Macho Sluts, escrit per Pat Califia en 1988, és una pista rellevant de quin és el to que Glass i la seva coguionista, Weronika Tofilska, volien imprimir al film. 

Si la provocadora obra —va ser durament criticada quan es va publicar per sectors del feminisme contraris a la pornografia— de Califia estava constituïda per una recopilació de salvatges relats eròtics que imaginaven fantasies lèsbiques de caràcter sadomasoquista, amb la seva relació entre sexe i violència, i entre submissió i dominació, la pel·lícula de Glass podria definir-se, en certa manera, com una espècie de fantasia d’alliberament femení, repleta de sexe i violència explícits, on dues dones que senten un desig irrefrenable l’una per l’altra acaben, de forma bastant literal, amb el patriarcat, convertint l’home heterosexual en absolutament prescindible. Hi ha massa angles des d’on abordar un film tan ric, tan descarat i tan replet de referents como Love Lies Bleeding. És, per començar, un thriller romàntic que evoca el to captivant, líric i excessiu del subgènere criminal de “parella d’amants a la fuga” (d’El demonio de las armas a Asesinos natos, de Los amantes de la noche a Amor a quemarropa, de Bonnie & Clyde a Malas tierras), però en clau absolutament queer (cosa que Thelma i Louise no es va atrevir ni a apuntar). 

Tanmateix, a diferència de la major parte dels films esmentats (molts dels quals entrarien també dins del genero de road-movie), aquí no hi ha fugida ni viatge en carretera. Glass i la seva guionista s’allunyen, per tant, de la narrativa clàssica que caracteritza aquest tipus de relats per subvertir-la, convertint la pel·lícula en una història de venjança lèsbica —una atàvica venjança adreçada al patriarcat i les seves violències, només s’ha de veure qui és la primera víctima de la parella formada por Lou i la seva xicota, Jackie— construïda amb imatges i estratègies procedents del cine fantàstic. Aquesta vinculació al cine fantàstic està encarnada, sobretot, per l’espectacular presència corporal de Jackie (l’actriu i especialista en arts marcials Katy O’Brian, tot un descobriment), la parella amorosa/sexual/criminal de Lou. Glass filma la primera troba entre les dues, en el gimnàs on treballa Lou, amb un pla contrapla, apropiant-se així, de forma molt conscient, de l’estratègia canònica i pròpia del cine clàssic de filmar el desig heterosexual: Lou/Stewart és filmada en primer pla mentre observa, absorta i desbordada pel desig, Jackie, la dona culturista, la noia amb uns muscles que es tensen i unes venes que es fan visibles per l’esforç del bodybuilding.