Berlinale — Festival de Berlín 2025: Canvi de paradigma
El festival de Berlín va celebrar el seu 75è aniversari embolcallat en un canvi en la direcció. La primera edició de Tricia Tuttle com a responsable del festival va concloure amb una secció oficial desigual, en la qual va destacar una programació que gairebé assoleix la paritat entre directors i directores, i en la qual van brillar especialment les pel·lícules dirigides per dones en clau fantàstica.
Si hem de parlar de la Berlinale a partir de noms de dones, el primer ha de ser el de Tricia Tuttle, que va assumir la direcció del Festival de Berlín des d’aquesta edició. L’estatunidenca és la primera dona que ocupa el càrrec. Almenys sobre el paper, s’enfrontava a dos reptes majúsculs. El primer era el de dirigir un certamen profundament ancorat en la seva idiosincràsia germànica. El segon, substituir Carlo Chatrian, que, encara que no va ser del gust de tothom —sobretot, diria, de la crítica i de les autoritats autòctones—, havia posicionat la Berlinale en consonància amb les línies més radicals del cinema contemporani. Chatrian havia aconseguit, entre d’altres coses, l’ampliació del focus cinematogràfic, obrint-lo a la filosofia o a la literatura, amb pel·lícules que desafien la lògica de la posada en escena tal com la solem pensar, com són Orlando de Paul B. Preciado o Une famille de Christine Angot. Ambdues pel·lícules s’havien pogut veure en una secció, Encounters, que pretenia acollir propostes radicals o, si es vol, fora del convencional. Després de la marxa de Chatrian i amb l’arribada de Tuttle, Encounters va desaparèixer i es va instaurar una nova secció dedicada a les òperes primes (Perspectivas).
Les línies mestres de la proposta de Tuttle s’expressaven així en una decisió com aquesta, que també es reflecteix en una secció oficial poc ambiciosa si atenem a la voluntat de comprendre el cinema a partir del risc o la política a partir de les formes.
