ENTREVISTES

Caroline Vignal — El desig de ser desitjada

“Vull fer un cinema que arribi a tothom, al gran públic, però dient coses que no són gaire conformistes. Tinc vocació de públic”.

Nuria Vidal

Fa quatre anys, el 2020, es va estrenar una pel·lícula francesa amb un títol molt poc atractiu, Vacaciones contigo… y tu mujer (es pot veure a Filmin). Era una comèdia rohmeriana en què la directora Caroline Vignal treballava amb una actriu estupenda, Laure Calamy. Quatre anys després, Vignal estrena Iris i repeteix amb Calamy en un paper que és un autèntic regal. Iris és una comèdia amb una protagonista molt especial. L’Iris està casada, té un bon marit i dues filles, i la seva feina de dentista no pot anar millor. Però, quan encara no té ni 50 anys, l’Iris s’adona que sembla que la seva vida s’hagi acabat. I un dia decideix fer un pas: tenir una cita per Tinder. El que descobreix a les cites amb diferents homes és el que explica aquesta comèdia lleugera que tracta de coses serioses: del desig femení, de les relacions en una parella que s’estima però que ha perdut la il·lusió, de la importància de dir “Sí”. Hi ha una frase de Federico García Lorca que diu: “No hi ha res més gran que el desig”, el desig de ser i de sentir és el que desperta l’Iris de la seva letargia. De tot això vam parlar amb Caroline Vignal quan va estar a Barcelona presentant la pel·lícula.

Iris comença amb una seqüència molt poc habitual. És una sessió de massatges on un osteòpata treballa sobre el cos d’una dona, l’Iris (Laure Calamy). Per què vas decidir començar amb aquesta escena?

CV És una escena que permetia veure el cos de la protagonista des del primer moment sense cap erotisme, si més no al principi de la seqüència. De fet hi ha una mena de lluita cos a cos amb l’osteòpata mentre fa la seva feina. No hi ha res eròtic. Però la proximitat física, la manera com està filmada, el so… tot fa que pensem en una escena sexual. En determinat moment, hi ha alguna cosa que es desbloqueja en l’Iris. Es desperta. Jo volia que fos una escena divertida i alhora explicar alguna cosa sobre el personatge d’una manera ràpida i molt eficaç.

L’Iris està apagada, cansada, avorrida. Quan algú li suggereix que entri a Tinder, no sap ben bé què fer. De fet, la seva primera cita és una mica catastròfica.

CV La primera trobada amb l’Alphonse (Sylvain Katan) és una escena de gran incomoditat. No és una escena de seducció, és una escena de malestar, de feblesa total. Si mai no has tingut una cita d’aquest tipus, no és fàcil d’entendre. És una situació molt particular. Et trobes en un cafè davant d’algú que no coneixes de res, sabent tots dos per què hi sou. És una cosa completament anormal. És una situació que no té res a veure amb el que vivim a la vida quotidiana. Aquesta és la primera vegada que l’Iris viu aquesta situació, i era el que jo volia explicar, aquesta poca traça, no saber què fer, no saber com parlar, de què parlar. És evident que l’Alphonse és un home molt necessitat i alhora molt maldestre. A ella no li agrada. No hi ha res eròtic, però just al final d’aquesta seqüència, ell l’abraça en acomiadar-se i a continuació ve l’escena del metro on ella riu imaginant els homes mentre els mira. Aquest somriure és la prova que, encara que tot hagi estat una mica catastròfic, la cita li ha servit per adonar-se que té molt d’encant, es descobreix a si mateixa, perquè feia molt de temps que ningú no li deia que és atractiva. Això li permet llançar-se a veure què passa. La primera cita li ha fet bé, per això, quan torna a veure l’Alphonse al consultori, li dona les gràcies.

El moment més interessant de la pel·lícula, diria que l’escena central, és la conversa durant el sopar que l’Iris té amb el marit, els amics i la filla gran. És una conversa molt important i una mica conflictiva. Perquè l’Iris intenta que la seva filla gran aprengui a dir SÍ, tant com a dir NO.

CV Crec que hi ha moltes dones a qui se’ls ha ensenyat a dir NO. Creixem aprenent a protegir-nos, a no posar-nos en situacions que poden ser perilloses, a dir NO. Hi ha un llibre de Virginie Despentes que s’ha convertit en un manifest molt combatiu, es diu Teoria King Kong. Virginie va molt més lluny, afirma que cal viure amb el risc de violació. Per a ella és l’única manera de no viure amb por, de no romandre tancades: em protegeixo, em protegeixo, em protegeixo, per no arriscar-me. L’Iris viu un moment en què sent això, necessita no tenir por i passar per la vida sense protegir-se. Aquesta seqüència del sopar ha estat molt polèmica a França pel moment en què vivim. Jo estic completament d’acord amb el moviment MeToo, però hem d’aprendre a dir SÍ a la vida tant com a dir NO. És una decisió que pertany a cadascú. La filla és prou gran per poder dir-li: “Pots pensar el que vulguis, però crec que has d’aprendre a dir SÍ”. En tot cas, ella té ganes de dir SÍ.

El més sorprenent és que ella estima el seu marit, l’Stéphane (Vincent Elbaz), però no vol renunciar al desig. Fa anys, aquest comportament al cinema es castigaria, seria un melodrama. Però ara crec que això es pot entendre molt millor. 

CV Ets optimista, el film també és optimista, però és una mica una utopia. Vaig tenir un debat a França, després d’una projecció, amb un home força jove, tindria 25 anys. Em va dir: “Si el telèfon del marit no vibrés també, seria molt dur per a ell”. No ho crec. El fet que els dos telèfons vibrin en aquell moment significa que la vida segueix, que no hi ha un final feliç i ja està. Per mi el personatge del marit és molt important. Tot depèn de la confiança que té en ella. Stéphane no és un home a qui la seva dona el fa fràgil. Té la capacitat de veure que l’Iris està en un moment de canvi, sap que segurament l’està enganyant, però es diu a si mateix: “Que faci el camí, ja hi tornarà”. Com han fet les dones durant generacions! Les dones deixaven els seus marits anar-se’n amb qui volguessin amb una paciència resignada, sabent que al final tornarien a casa. Això és el que passa amb el marit a la pel·lícula, encara que penso que la vida no és tan senzilla com això. No estic segura que les coses hagin evolucionat tant. Sempre hi ha hagut gent amb històries d’amants tolerats, que han viscut així i ho han acceptat. Però és veritat que al cinema no es veia dones no castigades per aquest comportament. El cinema va una mica endarrerit respecte a la vida. És una cosa que em sorprèn contínuament perquè veig al voltant meu situacions molt més imaginatives que el que veig al cinema. El cinema és molt conformista en molts casos. Crec que es poden fer coses molt menys conformistes al cinema d’autor, al cinema radical. Jo vull fer un cinema que arribi a tothom, al gran públic, però dient coses que no són gaire conformistes. Tinc vocació de públic. No sé com es rebrà la pel·lícula a Espanya, però a França no ha funcionat. M’he adonat que, probablement, no agradi a la gent veure una dona així. És incòmoda, molesta una mica, encara que sigui una comèdia i sigui un personatge molt agradable i feliç. 

A les aventures d’ aquesta Iris que recorre París hi ha un ressò de Rohmer, una aroma de El amor después del mediodía.

CV És divertit que diguis això perquè Rohmer és una mica el meu model, el meu mestre. Però en aquesta pel·lícula jo no pensava tant en Rohmer com en Buñuel. Vaig pensar molt en Belle de jour i també en El hombre que amaba a las mujeres, de Truffaut. I en les pel·lícules de Billy Wider i Blake Edwards. Aquest cinema és el que m’ha guiat. El meu film anterior Antoinette dans les Cavennes (Vacaciones contigo… y tu mujer) sí que era molt rohmerià. Si te’n recordes d’El amor después del mediodía, és la història d’un home que mai no arriba a fer res, només mira les dones, imagina’t. L’Iris sí que fa coses.

Hi ha altres referències molt clares a la pel·lícula, concretament en el número musical que ens remet a Jacques Demy, al musical americà. 

CV Volia que fos un homenatge a les grans comèdies musicals americanes. Fa temps vaig escriure una comèdia musical que mai no vaig arribar a fer perquè no vaig trobar un productor que la volgués produir. Però és un gènere que adoro i per això em vaig fer aquesta mena de regal. També era un regal per a Laure que va gaudir com una boja fent aquesta seqüència. Hi ha molta música a la pel·lícula. Vaig treballar amb Benjamin Esdraffo, un músic que normalment col·labora amb Serge Bozon, és molt nouvelle vague, de fet, tinc la impressió que no ha escoltat res de la música posterior al 1964. Era perfecte per a aquesta pel·lícula que jo volia que tingués un aire molt als anys seixanta.

Hi ha una pregunta que no puc evitar fer-te, per què l’Iris és dentista, una professió tan poc glamurosa?

CV Em va costar molt trobar una professió per al personatge. Volia una professió en què fes alguna cosa, mai no em vaig imaginar que l’Iris pogués treballar en una oficina, encara que en realitat no tinc ni idea què fa la gent en una oficina. Com a dentista es prestava a moltes situacions divertides. Vaig passar un matí a la consulta d’un dentista observant els pacients. És molt estrany veure algú en una cadira de dentista. Quan ets tu la que hi ets, no te n’adones, però és molt estrany veure algú que s’ofereix indefens al dentista, amb la boca oberta i el cos inert. El pacient escolta tot el que es parla i sent els sorolls sense poder intervenir-hi. Era divertit veure com reaccionava a la vibració del telèfon i a les converses amb la seva ajudant, la Núria. I a més, els pacients no poden parlar, són com nosaltres els espectadors, que tampoc no hi podem intervenir.

Quan coneixem l’Iris, és una dona sense edat, grisa. A poc a poc, va canviant de roba, de pentinat, però sobretot, va canviant el rostre. Hi ha una feina molt gran de la Laure Calamy.

CV Sí, hi ha una feina de l’actriu. Tots teníem clar que ella havia de ser cada cop més bonica, més jove. Al principi està tancada en ella mateixa. Recordo parlar amb la responsable del vestuari perquè la veiés com una dona molt més gran del que és. Posem que té 45 o 48 anys, però ella es veu com una dona gran, sense edat. La seva manera de vestir i de ser és com si estigués més enllà de la sexualitat, com si hagués deixat de banda el sexe. De mica en mica es rejoveneix. Aquest treball és obra de Laure. Jo no podia dir-li has de ser més bella. És una cosa màgica que aconsegueix ella sola.

Caroline Vignal DIRECTORES ENTREVISTA

TAMBÉ ET POT INTERESSAR...

ENTREVISTES

Thea Hvistendahl

"“No hi ha una manera correcta de viure el dol”"

La directora noruega Thea Hvistendahl debuta al llargmetratge amb 'Descansa en paz', una pel·lícula protagonitzada per zombis que escapa dels clixés del cinema de terror.

FILMS

Crítica

"Descansa en Paz: La interrupció del dol"

L'actriu Renate Reinsve, protagonista de 'La peor persona del mundo', encarna en 'Descansa en paz' una mare que, després de viure la mort del seu fill, intenta assimilar el seu...

FILMS

Crítica

"Banel & Adama: L’amor és més fort que les supersticions ancestrals"

Notable òpera prima de Ramata-Toulaye Sy, cineasta francesa d'origen senegalès que va presentar el film en la secció oficial a concurs del passat Festival de Canes 2023, un privilegi concedit...

ENTREVISTES

Su Friedrich

"Autobiografia, experimentació, activisme"

La Filmoteca de Catalunya, en col·laboració amb el Festival Punto de Vista, va dedicar una retrospectiva el mes de març a la figura de la directora nord-americana Su Friedrich. El...

FILMS

Crítica

"Green Border: La violència fronterera de l’Europa fortalesa"

Agnieszka Holland firma un drama de denúncia sobre el maltractament deshumanitzador que pateixen els refugiats a la frontera entre Polònia i Bielorússia.

FESTIVALS

Cannes 2024

"Histoires d’Amérique: L’estranya comèdia indie amb què Chantal Akerman va reconnectar amb les seves arrels jueves"

La Quinzena de Cineastes de Canes va presentar la versió restaurada d'un dels llargmetratges més desconeguts de la cineasta belga.

FILMS

Crítica

"Paradise is Burning: Tres germanes soles"

Paradise is Burning, primera pel·lícula de la directora sueca Mika Gustafson, es va poder veure a l'últim D'A Film Festival Barcelona després de passar per la Mostra de Venècia, on...

FILMS

Crítica

"Los peores: Què passa amb els i les intèrprets no professionals d’una docuficció quan s’acaba el rodatge?"

L'òpera prima de Lise Akoka i Romane Gueret ofereix una oportuna i positiva reflexió meta sobre el treball amb menors al cinema social.

ENTREVISTES

Lola Clavo

"La coordinació d’intimitat, cada vegada menys desconeguda i més necessària"

Com narrar la intimitat? Com evitar que es produeixin ferides durant el rodatge d'escenes íntimes? Aquestes són algunes preguntes que sorgeixen de forma recurrent durant els rodatges, especialment des de...

FILMS

Crítica

"Iris: El desig de l’Iris"

L'Iris ho té tot, però li falta quelcom que la faci sentir-se viva. Quan ho descobreix, la seva vida canvia completament.

  • enllaç copiat

Has de subscriure't per llegir tot l'article.

Uneix-te a la comunitat Filmtopia per poder seguir donant-te el millor del cinema fet per dones i oferir-te nous continguts i activitats!

Selecciona una d'aquestes tres opcions!

subscripció mensual

4,99€

al mes

  • Accés il·limitat a tots els continguts escrits i en vídeo

SUBSCRIU-TE

subscripció anual

49€

a l’ANY

  • Accés il·limitat a tots els continguts escrits i en vídeo

SUBSCRIU-TE

subscripció FAN CLUB

99€

a l’ANY

  • Accés il·limitat a tots els continguts

  • Accés a sortejos de pòsters, llibres, entrades, etc.

  • 1 entrada gratis a l’any per assistir a una taula rodona o a una classe magistral sobre cinema fet per dones

  • 1 entrada gratis a l’any per assistir a una estrena d’una pel·lícula dirigida per una dona

  • 1 samarreta de Filmtopia

  • (Oferta vàlida només a Espanya)

SUBSCRIU-TE