Caroline Vignal — El desig de ser desitjada

Fa quatre anys, el 2020, es va estrenar una pel·lícula francesa amb un títol molt poc atractiu, Vacaciones contigo… y tu mujer (es pot veure a Filmin). Era una comèdia rohmeriana en què la directora Caroline Vignal treballava amb una actriu estupenda, Laure Calamy. Quatre anys després, Vignal estrena Iris i repeteix amb Calamy en un paper que és un autèntic regal. Iris és una comèdia amb una protagonista molt especial. L’Iris està casada, té un bon marit i dues filles, i la seva feina de dentista no pot anar millor. Però, quan encara no té ni 50 anys, l’Iris s’adona que sembla que la seva vida s’hagi acabat. I un dia decideix fer un pas: tenir una cita per Tinder. El que descobreix a les cites amb diferents homes és el que explica aquesta comèdia lleugera que tracta de coses serioses: del desig femení, de les relacions en una parella que s’estima però que ha perdut la il·lusió, de la importància de dir “Sí”. Hi ha una frase de Federico García Lorca que diu: “No hi ha res més gran que el desig”, el desig de ser i de sentir és el que desperta l’Iris de la seva letargia. De tot això vam parlar amb Caroline Vignal quan va estar a Barcelona presentant la pel·lícula.

Iris comença amb una seqüència molt poc habitual. És una sessió de massatges on un osteòpata treballa sobre el cos d’una dona, l’Iris (Laure Calamy). Per què vas decidir començar amb aquesta escena?

CV És una escena que permetia veure el cos de la protagonista des del primer moment sense cap erotisme, si més no al principi de la seqüència. De fet hi ha una mena de lluita cos a cos amb l’osteòpata mentre fa la seva feina. No hi ha res eròtic. Però la proximitat física, la manera com està filmada, el so… tot fa que pensem en una escena sexual. En determinat moment, hi ha alguna cosa que es desbloqueja en l’Iris. Es desperta. Jo volia que fos una escena divertida i alhora explicar alguna cosa sobre el personatge d’una manera ràpida i molt eficaç.

L’Iris està apagada, cansada, avorrida. Quan algú li suggereix que entri a Tinder, no sap ben bé què fer. De fet, la seva primera cita és una mica catastròfica.

CV La primera trobada amb l’Alphonse (Sylvain Katan) és una escena de gran incomoditat. No és una escena de seducció, és una escena de malestar, de feblesa total. Si mai no has tingut una cita d’aquest tipus, no és fàcil d’entendre. És una situació molt particular. Et trobes en un cafè davant d’algú que no coneixes de res, sabent tots dos per què hi sou. És una cosa completament anormal. És una situació que no té res a veure amb el que vivim a la vida quotidiana. Aquesta és la primera vegada que l’Iris viu aquesta situació, i era el que jo volia explicar, aquesta poca traça, no saber què fer, no saber com parlar, de què parlar. És evident que l’Alphonse és un home molt necessitat i alhora molt maldestre. A ella no li agrada. No hi ha res eròtic, però just al final d’aquesta seqüència, ell l’abraça en acomiadar-se i a continuació ve l’escena del metro on ella riu imaginant els homes mentre els mira. Aquest somriure és la prova que, encara que tot hagi estat una mica catastròfic, la cita li ha servit per adonar-se que té molt d’encant, es descobreix a si mateixa, perquè feia molt de temps que ningú no li deia que és atractiva. Això li permet llançar-se a veure què passa. La primera cita li ha fet bé, per això, quan torna a veure l’Alphonse al consultori, li dona les gràcies.