Catherine Breillat — Transgressió i desig

Des que va dirigir el primer llargmetratge allà per l’any 1976, el nom de Catherine Breillat s’ha associat inevitablement a la polèmica. Directora d’una quinzena de llargmetratges que exploren de manera persistent les complexitats i contradiccions del desig femení, la francesa estrena en sales espanyoles el seu últim llargmetratge titulat El último verano (L’été dernier), adaptació lliure del film danès Reina de corazones (Dronningen), en el qual una advocada s’enamora irremeiablement del fill adolescent del seu marit, posant en perill tant la seva vida professional com personal.

Giraldillo d’Honor a l’últim Festival de Sevilla i Focus D’A al Festival de Cinema d’Autor de Barcelona 2024, ha hagut de passar gairebé mig segle perquè l’obra de Breillat tingui una mica de reconeixement al nostre país. De fet, El último verano és el segon film de Breillat que podem veure en sales comercials espanyoles després de la llunyana estrena en 1999 de la molt controvertida Romance X.

Nascuda a Bressuire el 1948, podríem dir que Breillat va iniciar la seva carrera com a directora a contracorrent, en una època –els anys 70– en què les dones que decidien dedicar-se al cinema tenien poques opcions (maquillatge, perruqueria, muntatge, script…), i la direcció no era una d’elles. Fent cas omís de familiars i professors que li recomanaven encaridament que es dediqués a una altra cosa “més pròpia de dones”, Breillat sempre va voler ser cineasta, i va debutar darrere de la càmera al 1976 amb Una chica de verdad (Une vraie jeune fille), adaptació al cinema de la seva quarta novel·la, Le Soupirail. La pel·lícula que relata el despertar sexual d’una adolescent i va sofrir les conseqüències de la censura francesa, que va impedir la seva estrena fins a ben entrat l’any 2000. Però no va ser aquesta la primera vegada que el nom de Breillat generava polèmica al seu propi país, quan era adolescent, la directora va escriure el  primer llibre, Homme Facile, que va ser prohibit per a menors de 18 anys. És a dir que, paradoxes de la vida, segons el govern, Breillat no podia llegir el llibre que ella mateixa havia escrit fins que no complís la majoria d’edat.

Després d’aquesta contundent carta de presentació, amb el pas dels anys Breillat ha anat desenvolupant una filmografia tan audaç com pertorbadora; plena de relacions tempestuoses, desitjos frustrats, empoderament sexual, dependències malaltisses i històries d’amour fou de tràgic desenllaç. Una filmografia subversiva i en absolut complaent que toca el voraviu en parlar del sexe com a eina de poder, i de temes plens de tabús que segueixen tan vigents avui dia com fa mig segle. Per a Breillat, l’art consisteix a contestar preguntes que no es fan, que no s’han fet mai. És per això que de vegades el seu cinema desperta reaccions tan virulentes, per atrevir-se a parlar de tots aquests temes prohibits, d’aquests elefants que hi ha a la sala i als quals ningú més fa referència.Breillat va descobrir molt jove que volia dedicar-se al cinema. Concretament, quan va veure pel·lícules com  Noche de circo d’Ingmar Berman o Viridiana de Luis Buñuel. Es resisteix de manera obstinada a que l’encasellin com a cineasta política, encara que en veure les seves pel·lícules, resulta difícil no fer-ne una lectura profundament política. Afirma que li encanta la violència, les morts i les violacions al cinema de ficció, però que mai ha buscat l’escàndol amb les seves pel·lícules, sinó tan sols la llibertat d’expressió. Malparla de l’auge de la coordinació d’intimitat als rodatges, té fama de dona amb caràcter difícil i sempre, sempre, sempre diu el que pensa, encara que això pugui dificultar el finançament dels seus films.