Catherine Breillat — Transgressió i desig

Des que va dirigir el primer llargmetratge allà per l’any 1976, el nom de Catherine Breillat s’ha associat inevitablement a la polèmica. Directora d’una quinzena de llargmetratges que exploren de manera persistent les complexitats i contradiccions del desig femení, la francesa estrena en sales espanyoles el seu últim llargmetratge titulat El último verano (L’été dernier), adaptació lliure del film danès Reina de corazones (Dronningen), en el qual una advocada s’enamora irremeiablement del fill adolescent del seu marit, posant en perill tant la seva vida professional com personal.

Giraldillo d’Honor a l’últim Festival de Sevilla i Focus D’A al Festival de Cinema d’Autor de Barcelona 2024, ha hagut de passar gairebé mig segle perquè l’obra de Breillat tingui una mica de reconeixement al nostre país. De fet, El último verano és el segon film de Breillat que podem veure en sales comercials espanyoles després de la llunyana estrena en 1999 de la molt controvertida Romance X.

Nascuda a Bressuire el 1948, podríem dir que Breillat va iniciar la seva carrera com a directora a contracorrent, en una època –els anys 70– en què les dones que decidien dedicar-se al cinema tenien poques opcions (maquillatge, perruqueria, muntatge, script…), i la direcció no era una d’elles. Fent cas omís de familiars i professors que li recomanaven encaridament que es dediqués a una altra cosa “més pròpia de dones”, Breillat sempre va voler ser cineasta, i va debutar darrere de la càmera al 1976 amb Una chica de verdad (Une vraie jeune fille), adaptació al cinema de la seva quarta novel·la, Le Soupirail. La pel·lícula que relata el despertar sexual d’una adolescent i va sofrir les conseqüències de la censura francesa, que va impedir la seva estrena fins a ben entrat l’any 2000. Però no va ser aquesta la primera vegada que el nom de Breillat generava polèmica al seu propi país, quan era adolescent, la directora va escriure el  primer llibre, Homme Facile, que va ser prohibit per a menors de 18 anys. És a dir que, paradoxes de la vida, segons el govern, Breillat no podia llegir el llibre que ella mateixa havia escrit fins que no complís la majoria d’edat.

Després d’aquesta contundent carta de presentació, amb el pas dels anys Breillat ha anat desenvolupant una filmografia tan audaç com pertorbadora; plena de relacions tempestuoses, desitjos frustrats, empoderament sexual, dependències malaltisses i històries d’amour fou de tràgic desenllaç. Una filmografia subversiva i en absolut complaent que toca el voraviu en parlar del sexe com a eina de poder, i de temes plens de tabús que segueixen tan vigents avui dia com fa mig segle. Per a Breillat, l’art consisteix a contestar preguntes que no es fan, que no s’han fet mai. És per això que de vegades el seu cinema desperta reaccions tan virulentes, per atrevir-se a parlar de tots aquests temes prohibits, d’aquests elefants que hi ha a la sala i als quals ningú més fa referència.Breillat va descobrir molt jove que volia dedicar-se al cinema. Concretament, quan va veure pel·lícules com  Noche de circo d’Ingmar Berman o Viridiana de Luis Buñuel. Es resisteix de manera obstinada a que l’encasellin com a cineasta política, encara que en veure les seves pel·lícules, resulta difícil no fer-ne una lectura profundament política. Afirma que li encanta la violència, les morts i les violacions al cinema de ficció, però que mai ha buscat l’escàndol amb les seves pel·lícules, sinó tan sols la llibertat d’expressió. Malparla de l’auge de la coordinació d’intimitat als rodatges, té fama de dona amb caràcter difícil i sempre, sempre, sempre diu el que pensa, encara que això pugui dificultar el finançament dels seus films.

Qüestionadora d’algunes de les conseqüències col·laterals del moviment feminista #MeToo, Breillat defensa, abans de tot i sobretot, el dret de les dones a viure la seva sexualitat d’una manera lliure i sense lligams, sense ser victimitzades ni instrumentalitzades, sense ser convertides en éssers fràgils que necessiten protecció constant. Tem que un cert feminisme pretengui imposar un ordre moral rigorós, que una nova ona de tradicionalisme impregni tant les nostres vides com el cinema contemporani, llastrant una vegada més a les dones i impedint el seu alliberament sexual. “Els moviments feministes contemporanis són catastròficament conservadors”, afirma en una entrevista el 2019. “El feminisme forma part de mi, no és la meva inspiració, però sí la meva revolució”. Feminista? Per descomptat. Polèmica? Probablement també.

Si fem un recorregut per tota la seva obra, podríem agrupar les seves pel·lícules mitjançant alguns temes i obsessions que apareixen de manera recurrent. Des del descobriment de la sexualitat en l’adolescència (Une vraie jeune fille, 36 Fillette, À ma soeur!) passant pels films d’inspiració autobiogràfica (Tapage nocturne, Sex is Comedy, Abus de faiblesse), les adaptacions lliures de contes infantils (Barbe bleue, La belle endormie) o les històries d’amor i passió de desenllaç més o menys tràgic (Parfait Amour!, Brève Traversée, Anatomie de l’enfer…), els seus films ens mostren generalment individus complexos de personalitat turmentada. Protagonistes –gairebé sempre femenines– que breguen constantment amb les seves contradiccions morals i transgredeixen les convencions, posant en evidència la hipocresia de la nostra societat i portant la seva sexualitat fins al límit. Un cinema violent i sense concessions en el qual la sang, el dolor i el desig es converteixen en una constant. Perquè segons les seves pròpies declaracions: “El desig no és merament sexual. El desig és fonamental perquè una persona tingui ganes de viure i ganes d’expressar-se. Va molt més allà. Crec que el desig no és el que rebaixa a les persones, sinó el que ens fa sortir de l’animalitat. El desig és el que ens fa humans”.

Les seves pel·lícules, amb una posada en escena inspirada moltes vegades en grans clàssics de la pintura (Francisco de Goya, Georges de la Tour, Caravaggio, la pintura hiperrealista nord-americana…), eludeixen els maniqueismes però abracen els excessos. Es tracta d’un cinema ambigu, molest de vegades per als conservadors encara que també per a moltes feministes. Un cinema que paradoxalment és repudiat al seu país, però té una molt bona acollida en llocs com Turquia. Les seves pel·lícules s’acosten a l’abisme que suposa fer un cinema arriscat, treballant fins i tot amb actors porno (Rocco Sifreddi ha participat en diversos dels seus films) i mostrant nombroses escenes de crua violència i sexe no simulat. De fet, Romance X va ser una de les primeres pel·lícules estrenades en cinemes comercials que comptava amb seqüències de sexe real. Però, Romance X “no és una pel·lícula porno”, afirma Breillat, “sinó una recerca filosòfica de la identitat sexual”.

L’any 2004 un accident cerebrovascular gairebé posa fi a la seva vida, però la seva energia i afany de superació la van portar, no tan sols a continuar amb la seva carrera, sinó a bolcar part de la seva història en un dels seus films. En Abus de faiblesse, Isabelle Huppert dona vida a una directora de cinema que, després de sofrir un ictus hemiplègic, és manipulada i enganyada per un conegut engalipador. Una cosa semblant li va succeir a la pròpia Breillat, que volia tenir com actor a un dels seus films el conegut estafador francès Christophe Rocancourt, i va acabar mantenint amb ell una relació destructiva que la va deixar amb una gran depressió i 800.000 euros menys al compte bancari. Abus de faiblesse ens demostra sens dubte la innegable valentia de la directora, en ser capaç de retratar-se a si mateixa en el film en un moment de tremenda fragilitat, tant física com emocional. “Era jo, però no era jo”, diu el personatge d’Isabelle Huppert una vegada i una altra al final del film quan els seus familiars li pregunten com va poder deixar-se enganyar i donar-li a l’estafador tot els seus diners. En efecte, es tractava del personatge interpretat per Huppert, però també de la pròpia Breillat, que va convertir el pitjor dels seus malsons en una de les seves millors obres. Però no era la primera vegada que Breillat s’arriscava amb un film de tints autobiogràfics, la primera va ser amb Tapage nocturne el 1979, i la segona –i més interessant– amb Sex is comedy, el 2002, una obra tan autobiogràfica com metacinematogràfica en la qual reflexiona amb subtils tocs d’humor sobre la gran importància de les escenes de sexe al seu cinema i les nombroses dificultats que sovint té per a rodar-les.

Políticament incorrecta, audaç, intuïtiva, visceral i enèrgica, Breillat ha desenvolupat al llarg de mig segle una trajectòria tal vegada irregular, però sempre intrèpida. Va ser pionera a l’hora de reivindicar el dret de les dones a viure la seva sexualitat lliurement, i les seves opinions i obres –fílmiques i literàries– han ferit sensibilitats en una societat que, amb la seva suposada indignació, deixa en evidència la hipocresia que la sosté. Creuem els dits i esperem que els propers anys siguin més propicis a aquest tipus de cinema, tan feminista com radical.

Focus: Catherine Breillant – D’A 2024