ACTUALITAT

MIFDB — Cinema Fora de Lloc. Dissidències sexuals a l’aire lliure

Al llarg del mes de juny, la secció Cinema fora de lloc de la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona ofereix projeccions a l'aire lliure per algunes de les places de la ciutat de Barcelona. En la present edició, les places barcelonines acolliran tres propostes cinematogràfiques molt diverses unides per la manera en què mostren de manera lúdica i joiosa diferents tipus de vivències lligades a la dissidència sexual. Tres històries d'amor i desig lèsbic signades per cineastes icòniques com les germanes Wachowski o Jamie Babbit.

María Adell Carmona

La coincidència en la cartellera dels últims mesos de pel·lícules com Dos chicas a la fuga (Ethan Coen, 2024) i Sangre en los labios (Rose Glass, 2024), a les quals podria sumar-se Bottoms (Emma Seligman, 2023), estrenada directament en una plataforma, permet intuir una certa tendència al cinema mainstream contemporani en què les temàtiques i personatges lèsbics no són representats, com solia ser habitual, des del drama o la victimització sinó, al contrari, des d’una mirada joiosa, lúdica i absolutament mancada de prejudicis. D’aquestes tres pel·lícules, dues (Bottoms i Dos chicas a la fuga) són comèdies populars, destinades a un públic ampli, i una (Sangre en los labios) és un neo noir amb aspecte de thriller dels vuitanta que, a vegades, sembla una paròdia de la sèrie B, cosa que també podríem dir del boig film dirigit per Ethan Coen i escrit per la seva dona, la cineasta i muntadora bisexual Tricia Cooke.

La programació de la secció Cinema fora de lloc de la present edició de la Mostra sembla prendre el pols a aquesta tendència del cinema contemporani i traçar una línia genealògica amb aquells films que la van precedir. Així, al llarg del mes de juny, les places de la ciutat de Barcelona s’ompliran de pel·lícules que, com les anteriorment esmentades, celebren de manera lúdica la dissidència sexual des de gèneres vinculats al cinema popular, com la comèdia, el cinema criminal o el musical. Estem parlant de tres pel·lícules lèsbiques produïdes entre finals dels anys noranta i l’actualitat, connectades entre si per una representació explícita del desig i la sexualitat lèsbica, per l’apropiació autoconscient d’uns certs codis genèrics i per una vocació absolutament popular.

La primera d’elles, Llaços ardents, que es projectarà el 6 de juny en la Plaça de la Virreina, es va convertir en un film de culte instantani per a la comunitat lèsbica des de la seva estrena en 1996. Dirigida per les germanes Lana i Lilly Wachowski quan signaven encara com Andy i Larry Wachowski (ho farien fins a ben entrats els 2000, quan van completar la seva transició de gènere), la pel·lícula encaixa, com intueix encertadament Francina Ribes Pericàs en el seu llibre Ausencia y exceso. Lesbianas asesinas en el cine de Hollywood, en l’ona neo noir del cinema comercial estatunidenc dels anys vuitanta i noranta. No obstant això, Llaços ardents destaca per sobre de títols com Instint bàsic (Paul Verhoeven, 1992), un altre neo noir de l’època amb protagonistes lesbianes o bisexuals, pel “pes de la relació lèsbica en la trama, més central i explícita que en qualsevol de les altres pel·lícules”. Les Wachowski van retorçar i subvertir els característics arquetips i narratives del gènere noir per realitzar un film molt autoconscient que celebrava la dissidència sexual i que col·locava en el centre el desig de dues dones lesbianes, descrites amb una empatia insòlita al cinema comercial del moment. Gina Gershon i Jennifer Tilly interpreten, de manera inoblidable, Corky i Violet, actualitzacions de l’antiheroi del noir i de la femme fatale filtrades per la teoria queer.

La primera escena de la pel·lícula, que mostra el triangle característic de tota pel·lícula de cinema negre (l’antiheroi de passat turbulent, la femme fatale que el seduirà, el marit incaut), ja deixa clar que aquesta serà una pel·lícula que subvertirà l’ordre heteropatriarcal santificat històricament pel cinema narratiu: la primera vegada que es troben Corky, que presenta l’aspecte característic de la lesbiana butch, i la bella i sensual Violet, és en l’estret ascensor de l’edifici on la primera ha començat a treballar com a lampista. Les seves mirades de desig mutu, filmades amb uns electritzants plans contraplans, deixen al marge al tercer en discòrdia, el marit mafiós de Violet, absolutament aliè al que succeeix a la seva esquena. En el seu llibre, Ribes Pericàs analitza amb deteniment una pel·lícula insòlita i tan rica en significats que ha servit d’influència directa a films contemporanis com Sangre en los labios. Tant en el film de Glass com en el de les Wachowski destaquen l’explicitud i la sensualitat de les escenes de sexe lèsbiques ―a Llaços ardents, les directores es van deixar aconsellar per la sexòloga i escriptora feminista Susie Bright per filmar aquestes escenes―, així com l’autoconsciència juganera amb la qual aborden tant els tòpics de la identitat lèsbica ―els diàlegs estan plens de divertidíssims dobles sentits ― com el desig eròtic entre dones. En aquest sentit, l’escena de seducció de Violet a Corky és antològica: Corky, ajupida sota l’aigüera de l’apartament de la primera, es mulla les mans mentre arregla diligentment una humida canonada, mentre Violet està inclinada al seu costat, deixant-nos veure només les seves esveltes cames. L’escena de sexe lèsbic que segueix, quan ambdues estan ja assegudes a un sofà, inclou tots aquests elements, convertits ara en objectes de profund significat eròtic: les hàbils mans de Corky, les cames de Violet, ara entreobertes, i, per descomptat, la humitat, que ara ve d’un altre lloc. El component subversiu de Llaços ardents, la seva relectura profunda i dissident de l’arquetip misogin de la femme fatale, se sintetitza en un desenllaç insòlit del qual és millor no saber-ne res. Encara que, tal vegada, sí que és important comentar que, si en el noir clàssic, la femme fatale constituïa un enigma insondable per al protagonista masculí, a Llaços ardents aquest enigma és doble i correspon tant a Corky com a Violet, que al final acabaran convertides, ambdues, en femmes fatales amb un desig dissident que destruirà d’una vegada per sempre l’ordre heteropatriarcal.

Itty, Bitty, Titty Committee (2007), que es projectarà el 13 de juny a la Plaça de Sant Pere, suposa el feliç retrobament amb Jamie Babbitt, directora del film de culte But I’m A Cheerleader, que es va projectar en la passada edició de Cinema fora de lloc. Encara que estrenada el 2007, la pel·lícula està connectada molt directament a referents culturals dels anys vuitanta i noranta vinculats a l’activisme feminista, des de pel·lícules icòniques com Born in Flames (Lizzie Borden, 1983), a les accions reivindicatives i de protesta de les Guerrilla Girls, passant per l’escena musical alternativa i fanzinera del moviment Riot Grrrl. Itty, Bitty, Titty Committee presenta, així, un aspecte voluntàriament anacrònic, amb nombrosos fragments rodats en súper-8 o 16mm, que emulen l’estil d’un cert cinema indie nord-americà sorgit entre finals dels vuitanta i inicis dels noranta. No obstant això, aquest anacronisme és només cert a nivell visual, perquè Babbit pren un pols molt contemporani a les diverses tendències presents, i en conflicte, en la tercera onada del moviment feminista, just en el moment en què es va realitzar la pel·lícula. Així, aquesta comèdia lleugera i eminentment coral, repleta de personatges inoblidables, planteja reflexions molt encertades sobre la col·lisió entre un cert feminisme establert, o institucional  ―encarnat pel personatge de Courtney, una feminista veterana, líder d’una organització integrada de ple en l’estructura política―, i un feminisme juvenil i radical que advoca per l’acció directa, i que encarnaria aquest grup alternatiu de guerrilla feminista anomenat Clits In Action (les sigles del qual coincideixen, còmicament, amb les de la CIA) al qual pertanyen les protagonistes. Justament, un dels encerts principals del film és integrar idees molt pertinents sobre els diferents estils de viure la lluita feminista, i de les contradiccions inherents a tots ells, en el marc d’una comèdia esbojarrada que captura, a la perfecció, la inquietud incessant i el ritme eixelebrat de l’etapa juvenil. Aquest és un film sobre una presa de consciència feminista, la d’una adolescent, Anna, que veu com el seu món s’expandeix i canvia per sempre en conèixer a Sadie, el seu interès amorós i la noia que l’introdueix a Clits In Action. És també un film sobre ser jove, enamorar-se de la noia equivocada, perdre el cap en concerts de post punk, que et trenquin el cor i, després, acabar tu trencant-l’hi a alguna altra persona. Itty, Bitty, Titty Committee , que té un final tan hilarant com absolutament i literalment explosiu (i que homenatja aquest clàssic feminista que és Born in Flames), és a més un film de tarannà obert i inclusiu, que presenta en la seva narrativa no sols dones lesbianes, sinó també bisexuals i personatges que encarnen identitats dissidents respecte al gènere, com Auggie, el noi trans que Babbit va escriure pensant en JD Samson, del grup musical Le Tigre. Atenció també als cameos de la pel·lícula: per ella desfilen algunes actrius de l’òpera prima de Babbit, l’emblemàtica But I’m A Cheerleader (Melanie Lynskey i Clea DuVall, que apareix breument com a guitarrista d’un dels nombrosos grups que toquen en el film), però també icones del new queer cinema dels noranta com una irreconeixible Guinevere Turner, protagonista de Go Fish (Rose Troche, 1994).

L’últim dels llargmetratges projectats, el 27 de juny a la Plaça de Sant Pere, serà també el més recent. Si haguéssim de definir Chuck Chuck Baby (Janis Plugh, 2023) seria com una combinació aparentment impossible entre el realisme social de Ken Loach i l’optimisme vitalista i colorit de Las señoritas de Rochefort (Jaques Demy, 1967). Plugh narra una història d’amor i amistat entre dones en un entorn hostil: una planta d’envasament de carn, situada en un poble del nord de Gal·les, on treballa Helen (Louise Brealy, commovedora, en un registre molt diferent al de la mare que interpreta de manera hilarant en la sèrie Such Brave Girls) i les seves amigues de tota la vida. La trista existència d’Helen es veurà transformada per l’arribada de Joanne, el seu crush adolescent, que li obrirà la possibilitat d’una segona oportunitat. Aquesta és, doncs, una feel good movie que mostra un evident amor pels seus personatges, i en la qual la directora utilitza emocionants himnes pop (de Neil Diamond, Lesley Duncan o Manhattan Transfer, entre altres) com una manera d’exterioritzar els sentiments de les protagonistes. En aquest musical proletari, doncs, la realitat acaba transfigurant-se, com succeeix en tots els musicals, quan la música comença a sonar, convertint en possible el que semblava impossible: que les plomes de les gallines que suren a la fàbrica es transformin en delicades dents de lleó, o que una història d’amor entre dues dones pugui brollar, i afermar-se, en un context tan erm com el que descriu el film.

L’última sessió de Cinema fora de lloc serà el 3 de juliol al Pati de la Seu del Districte de Nou Barris. En ella es projectaran els cinc curtmetratges guanyadors de l’edició de 2024 de Cortos en Femenino. Aquesta convocatòria anual de curtmetratges dirigits per dones es llança des de TRAMA. Coordinadora de Muestras y Festivales de cine, vídeo y multimedia realizados por mujeres; en 2024 han resultat seleccionades les següents obres: Colorado (Sandra Gallego i Pilar Gómez, 2023); Estigma (Aida Argüelles, 2023); Hàbitat (Elena Escura, 2023); Intercambio (Amaia Yoldi, 2023) i Mentiste, Amanda (Eva Libertad i Nuria Muñoz, 2023). Algunes de les directores estaran presents a la sessió per presentar els seus curtmetratges.

FESTIVAL Jamie Babbitt Janis Plugh Lana i Lilly Wachowski LGTBIQ+ MIFDB MOSTRA DE FILMS DE DONES

TAMBÉ ET POT INTERESSAR...

FESTIVALS

Cannes 2024

"Histoires d’Amérique: L’estranya comèdia indie amb què Chantal Akerman va reconnectar amb les seves arrels jueves"

La Quinzena de Cineastes de Canes va presentar la versió restaurada d'un dels llargmetratges més desconeguts de la cineasta belga.

ACTUALITAT

MIFDB

"Actualitat: 32 anys publicant sobre cinema i feminisme"

Entre les aportacions que la Mostra Internacional de Films de Dones ha fet al llarg dels més de trenta anys que recolza el cinema fet per dones, cal destacar l'apartat...

FESTIVALS

Canes 2024

"‘The Substance’ de Coralie Fargeat, una brutal experiència cinematogràfica al límit que trasbalsa Canes"

Les dues noves pel·lícules de dones presentades a la secció oficial després de 'Diamant brut', 'The Substance' i 'Bird' d'Andrea Arnold, no podrien ser més diferents i alhora les dues...

ACTUALITAT

MIFDB

"Guia per les Persistències fílmiques de la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona"

Una panoràmica immillorable pel cinema fet per dones arreu del món a través de títols provinents de Brasil, Perú, la Xina, Geòrgia, Japó, Xile, Estats Units i Alemanya, entre d'altres...

FESTIVALS

Canes 2024

"Les dones protagonitzen l’arrencada del Festival de Canes"

El curt (auto)homenatge al MeToo de Judith Godrèche, una Rosetta en l'era de les Kardashian, i la pel·lícula pòstuma de Sophie Fillières marquen l'inici del certamen.

ACTUALITAT

Canes 2024

"El #MeToo francès marca l’arrencada del Festival de Canes 2024"

Andrea Arnold, Coralie Fargeat, Payal Kapadia i Agathe Riedinger, els únics noms de dona en una secció oficial a competició que compta amb 22 títols.

REPORTATGES

"Sangre en los labios: la cirereta del pastís"

Extremadament autoconscient i desproveïda de prejudicis, 'Sangre en los labios' representa la culminació perfecta de tota una tradició de lesbianes i bisexuals assassines de cine. També és la consagració definitiva,...

FESTIVALS

D’A 2024

"No hi ha un sol cinema fet per dones, n’hi ha molts"

Al D’A Festival de Cinema de Barcelona ens hem trobat amb un fet molt esperançador i, fins a cert punt, nou: més d’un terç de la programació, 48 títols entre...

FESTIVALS

D’A 2024

"Autoria amb nom de dona: Una guia per consultar totes les pel·lícules del D’A firmades per directores"

Us proposem un itinerari exhaustiu, ordenat per seccions, per TOTES les pel·lícules dirigides per dones al D'A – Festival de Cinema de Barcelona, comentades per una de les col·laboradores de...

FESTIVALS

D’A 2024

"Recordant el D’A 2023"

Aprofitem que comença el D’A 2024 per recordar que l’any passat Filmtopia ja estava treballant encara que no fos d’una manera tan pública. Al D’A del 2023 vam fer algunes...

  • enllaç copiat

Has de subscriure't per llegir tot l'article.

Uneix-te a la comunitat Filmtopia per poder seguir donant-te el millor del cinema fet per dones i oferir-te nous continguts i activitats!

Selecciona una d'aquestes tres opcions!

subscripció mensual

4,99€

al mes

  • Accés il·limitat a tots els continguts escrits i en vídeo

SUBSCRIU-TE

subscripció anual

49€

a l’ANY

  • Accés il·limitat a tots els continguts escrits i en vídeo

SUBSCRIU-TE

subscripció FAN CLUB

99€

a l’ANY

  • Accés il·limitat a tots els continguts

  • Accés a sortejos de pòsters, llibres, entrades, etc.

  • 1 entrada gratis a l’any per assistir a una taula rodona o a una classe magistral sobre cinema fet per dones

  • 1 entrada gratis a l’any per assistir a una estrena d’una pel·lícula dirigida per una dona

  • 1 samarreta de Filmtopia

  • (Oferta vàlida només a Espanya)

SUBSCRIU-TE