Col·lectiu Radiant — “Un sol radiant és un drama intimista amb una premissa de ciència-ficció”
Un any després de guanyar el premi Talents del D’A del 2023 i després d’un recorregut per diversos festivals, s’estrena una de les pel·lícules sorpresa de l’any, Un sol radiant, un film col·lectiu signat per cinc noies formades a la UPF de Barcelona.
Han passat gairebé cinc anys des que aquestes noies, llavors estudiants de Comunicació Audiovisual a la UPF, van començar a pensar en el que havia de ser el seu treball de final de carrera, Un sol radiant, estrenat al D’A Film Festival Barcelona del 2023 on va obtenir el premi Talents. En aquest temps han passat moltes coses a les seves joves vides: acabar la universitat, la pandèmia, viure i emprendre nous camins. Quatre d’elles, Ariadna Fortuny, Mònica Cambra, Mónica Tort i Claudia García de Dios, es van reunir a Barcelona per a la presentació a la premsa de la pel·lícula poques hores abans de l’estrena, només va faltar Lucía Herrera que estava treballant. L’entrevista amb elles va transcórrer entre rialles i records, hi va haver temps de preguntar moltes coses, encara que no totes les que hauríem volgut. Fidels a la seva idea de mantenir l’autoria col·lectiva d’Un sol radiant, van respondre juntes, sense atropellar-se, però sense voler-se significar: allò que diu una, ho confirmen les altres. Per això les respostes estan encapçalades per les sigles del film: USR.
Un sol radiant va obtenir el premi Talents del D’A Film Festival fa més d’un any. Per què ha trigat tant a estrenar-se?
USR: Volíem fer un any de recorregut de festivals abans d’estrenar-la al cinema, volíem donar-li una oportunitat que es veiés a molts llocs abans d’estrenar-la a sales. També hi havia una altra qüestió. Cadascuna té calendaris vitals molt diferents i ha estat difícil ajuntar-nos totes.
L’origen del projecte que acabaria sent Un sol radiant us queda una mica lluny, què recordeu d’aquest principi?
USR: En realitat va començar una mica abans de la pandèmia, el 2019, quan encara estàvem estudiant. D’això ja fa molt. Ara, mirant enrere, ho veiem com un aprenentatge molt bèstia perquè encara som molt joves, però aleshores érem molt més joves. I també amb molt d’orgull. Amb el que teníem en aquell moment, vam saber crear una cosa que era molt gran per a nosaltres. Que hagi durat tants anys ens ha permès cuidar molt els tempos de la història, dedicar-li el temps que necessitava la pel·lícula per desenvolupar el guió, vam estar muntant un any. Jo crec que això no ens tornarà a passar, poder dedicar tant de temps a un projecte i poder estar totes al mateix lloc, treballant juntes. Ha estat un procés llarg, però ha estat el que la pel·lícula demanava i li ho hem pogut donar.
