ENTREVISTES

Col·lectiu Radiant — “Un sol radiant és un drama intimista amb una premissa de ciència-ficció”

Un any després de guanyar el premi Talents del D’A del 2023 i després d’un recorregut per diversos festivals, s’estrena una de les pel·lícules sorpresa de l’any, Un sol radiant, un film col·lectiu signat per cinc noies formades a la UPF de Barcelona.

Nuria Vidal

Han passat gairebé cinc anys des que aquestes noies, llavors estudiants de Comunicació Audiovisual a la UPF, van començar a pensar en el que havia de ser el seu treball de final de carrera, Un sol radiant, estrenat al D’A Film Festival Barcelona del 2023 on va obtenir el premi Talents. En aquest temps han passat moltes coses a les seves joves vides: acabar la universitat, la pandèmia, viure i emprendre nous camins. Quatre d’elles, Ariadna Fortuny, Mònica Cambra, Mónica Tort i Claudia García de Dios, es van reunir a Barcelona per a la presentació a la premsa de la pel·lícula poques hores abans de l’estrena, només va faltar Lucía Herrera que estava treballant. L’entrevista amb elles va transcórrer entre rialles i records, hi va haver temps de preguntar moltes coses, encara que no totes les que hauríem volgut. Fidels a la seva idea de mantenir l’autoria col·lectiva d’Un sol radiant, van respondre juntes, sense atropellar-se, però sense voler-se significar: allò que diu una, ho confirmen les altres. Per això les respostes estan encapçalades per les sigles del film: USR.

Un sol radiant va obtenir el premi Talents del D’A Film Festival fa més d’un any. Per què ha trigat tant a estrenar-se?

USR: Volíem fer un any de recorregut de festivals abans d’estrenar-la al cinema, volíem donar-li una oportunitat que es veiés a molts llocs abans d’estrenar-la a sales. També hi havia una altra qüestió. Cadascuna té calendaris vitals molt diferents i ha estat difícil ajuntar-nos totes.

L’origen del projecte que acabaria sent Un sol radiant us queda una mica lluny, què recordeu d’aquest principi?

USR: En realitat va començar una mica abans de la pandèmia, el 2019, quan encara estàvem estudiant. D’això ja fa molt. Ara, mirant enrere, ho veiem com un aprenentatge molt bèstia perquè encara som molt joves, però aleshores érem molt més joves. I també amb molt d’orgull. Amb el que teníem en aquell moment, vam saber crear una cosa que era molt gran per a nosaltres. Que hagi durat tants anys ens ha permès cuidar molt els tempos de la història, dedicar-li el temps que necessitava la pel·lícula per desenvolupar el guió, vam estar muntant un any. Jo crec que això no ens tornarà a passar, poder dedicar tant de temps a un projecte i poder estar totes al mateix lloc, treballant juntes. Ha estat un procés llarg, però ha estat el que la pel·lícula demanava i li ho hem pogut donar.

Fa temps que no veieu la pel·lícula i menys juntes. Quin sentiment us produeix tornar a veure-la després de tant de temps?

USR: El més important és que nosaltres som persones diferents, hem canviat molt des de fa tres o quatre anys, però crec que la seguim estimant. És una pel·lícula que hem fet amb molt d’afecte, amb molt d’esforç. Durant el rodatge, per exemple, vivíem amb les actrius, convivíem totes juntes. El tema del col·lectiu, del qual en parlem molt, és important per a la pel·lícula que hem fet i crec que la seguim estimant igual ara. Cada cop que la veiem, reaccionem d’una manera diferent. Durant molt de temps, la vèiem cada dia i ens costava molt donar-li un espai. A cada moment en què l’hem vist després, ens fixem més en una cosa o en una altra, la vivim de manera molt diferent. Per això tenim ganes de veure-la avui a l’estrena per veure com la vivim. Ens fa molta il·lusió que s’estreni, ha estat un procés llarg i fa molt de temps que volem que surti, deixar-la a la gent, que no sigui només nostra, que sigui de tots.

Una pel·lícula petita, independent, de cinc desconegudes, no era fàcil d’aixecar, no era fàcil de produir. Quin va ser el procés de producció?

USR: Va ser molt difícil i ens vam haver d’esforçar molt tant nosaltres com la productora Atiende Films. Va ser un esforç de creativitat perquè no era una pel·lícula convencional, sobretot en aquell moment. Vam haver de cercar solucions alternatives que potser no són habituals. El primer que vam fer va ser un Verkami, el suport dels nostres amics i de la família va ser la primera empenta. Després vam anar al territori on volíem rodar i ens van ajudar molt; després l’ICEC i el mateix D’A ens va ajudar a acabar la pel·lícula amb el premi D’A Film Lab Barcelona. Va ser una mica d’aquí i d’allà, d’on podíem.

Les cinc cobriu els treballs de direcció, guió, muntatge, so, però no hi ha cap productora. Per què?

USR: Va ser així de manera natural. Com que és un procés col·lectiu, de manera més o menys natural assumíem també la part de la producció. Hem estat des del principi, i això ens ha fet pensar molt bé quins recursos teníem, si era factible fer el que volíem. No hem fet una producció habitual, però si teníem la visió de producció instal·lada a nosaltres. Volíem fer un projecte viable i acompanyar-lo des del principi fins al darrer moment, ara. Hem estat totes molt a prop. En realitat no hi havia una persona que fos la productora, perquè totes ho érem una mica.

La història d’Un sol radiant succeeix en un espai privilegiat, un paisatge molt poc habitual al cinema català. La casa on viuen és al Baix Camp, una comarca molt màgica i poc coneguda. Per què allà?

USR: Per començar, perquè dues de nosaltres som del Baix Camp, coneixem molt bé la zona. Ens agradava la idea de rodar a prop de casa nostra. Al final és un territori molt desconegut. Un altre dels motius per rodar allí va ser la relació directa que té amb la natura. Surts al porxo de la casa i ja ets al bosc, pots anar directa al bosc i això a nivell cinematogràfic ens donava molt de joc. Vam localitzar durant molt de temps els diferents espais. A la pel·lícula tot sembla que és molt a prop però en realitat els espais estan molt separats. Algunes coses les vam trobar per casualitat, les ruïnes al bosc, per exemple, va ser una casualitat i quan les vam veure les vam incorporar al guió. Vam trobar tot el que volíem al Baix Camp.

El més habitual en un projecte de fi de carrera, i més si és col·lectiu, és parlar del que es té més a prop: les amigues, els problemes de la gent jove. Però vosaltres, encara que també en parleu, ho feu emmarcat en un context de fi del món. Un sol radiant no és un melodrama, però sí hi ha una família, no és ciència-ficció, però es parla de la fi del món, com la definiu?

USR: Últimament la definim com un drama intimista amb una premissa de ciència-ficció. És la millor manera que hem trobat per definir-la. La veritat és que era un repte a l’hora de plantejar-la a nivell de direcció i visió perquè l’imaginari de la fi del món et porta inconscientment al foc, als búnquers. Volíem fugir d’aquest clàssic imaginari de ciència-ficció. Vam anar buscant el to des que vam començar a escriure fins que vam acabar la postproducció, sempre mesurant si ens estàvem passant, si érem massa subtils. Buscar el to específic de la pel·lícula va ser el més difícil.

En algun moment vau tenir present Melancolia de Lars Von Trier?

USR: A l’hora de crear la història, no. Després, quan vam fer una recerca de referents i com s’havia tractat aquest tema abans, sí, la vam veure. Però no vam començar el projecte tenint-la al cap.

L’atmosfera de ciència-ficció, el clima màgic s’aconsegueix amb l’excel·lent fotografia d’Àssia J. La-Roca i l’ús del so. El silenci és ple de sons.

USR: Sí, els silencis tenen sons, poden ser silencis molt diferents. Quan són a casa, hi ha certs moments de silenci, moments de reflexió. Quan són a l’exterior, la natura té els seus sons, pots sentir la fi del món a través de la natura. La naturalesa està tractada d’una manera no realista. Hi ha una mica de realisme màgic, la naturalesa també sent la seva pròpia mort.

Amb tot, Un sol radiant no deixa de ser un film intimista sobre una família.

USR: Aquest va ser el repte més gran durant tot el procés. Volíem explicar una història de família, però de manera molt subtil a través del gènere de la ciència-ficció. Si ens quedàvem només amb el drama de la família, l’espectador no creuria el que estava passant. El so, el fora de camp, el bosc i la fotografia va ser el que ens va permetre generar aquest ambient de fi del món, però explicat d’una manera poc habitual.

Durant tota la narració, en aquests dies de calma tensa, sobrevola la por no expressada a morir, que tot s’acabi.

USR: Sí, però no és només la història d’una mort. És la història d’un final, una cosa que s’acaba. I moments de final n’hem viscut molts, finals personals, de manera de viure. No és una mort literal, hi ha alguna cosa propera al que podem sentir al final d’una etapa. I també és important el tema generacional, d’això en vam parlar molt. Som una generació que ha crescut sense una gran esperança de futur. La crisi del clima, la pandèmia, són coses que ens van fer pensar que de debò es podia acabar el món. Ara mateix estem vivint un moment una mica apocalíptic.

És cert, és un moment molt dur, molt complicat, però una de les millors coses d´Un sol radiant és que mostra aquest moment final d´una manera no traumàtica, no dramàtica. Hi ha una calma a l’espera, una sensació de fatalitat que fa viure aquests dies d’una manera diferent a aquesta peculiar família d’una mare, les seves dues filles i un avi. Per cert, per què no hi ha pare?

USR: És una bona pregunta. Al principi hi havia una figura paterna, però quan vam començar a pensar quins personatges ens interessaven, a explorar les situacions i els dilemes a què s’enfrontaven, la figura del pare va anar caient a poc a poc. No va ser una cosa conscient de “val, no volem tenir un pare”, sinó que vam buscar allò que realment ens interessava i aquesta família amb tres dones i un avi funcionava. Volíem fugir de la idea de família nuclear canònica, perquè no tothom la té, i tenir aquesta estructura de família ens permetia mostrar quatre persones que s’estimen molt, però no són l’exemple clàssic de pare, mare i fills.

La figura de la mare, l’Alicia, interpretada per Nuria Prims, és la que més pateix. La idea de no poder protegir les filles del que passarà és molt dolorosa i l’obliga a un exercici de control, perquè ¿com els pot prohibir una cosa que és dolenta per al seu futur, si no hi ha futur?

USR: La figura de la mare és la més complexa, és la que carrega el pes de la situació. Després hi ha els personatges secundaris que donen suport a les tres protagonistes, les amigues de la Íngrid i de la Mila, l’amiga de la mare. Volíem deixar clar que el més important és deixar-te acompanyar de les persones que realment estimes, siguin o no família. Això es veu molt clar a la festa. Hi ha un nucli familiar, però també hi ha un grup d’amistats i gent que es recolza entre si. No és una festa del nucli familiar, és una festa de la família col·lectiva.

Hi ha dos moments clau al film, dues seqüències molt semblants però que funcionen de manera diferent. Les dues abraçades dels quatre membres de la família a les escales.

USR: El tema de l’abraçada de tots quatre en un mateix pla on es toquen i estan molt junts, ve de lluny. En un taller que vam fer quan estàvem començant la carrera, ens van demanar quina era la nostra imatge capital i vam dir “una família abraçada”. Aquesta imatge havia de sortir. Les dues seqüència són com un mirall una de l’altra, són dues seqüències que dialoguen entre elles. Una apareix als 10 minuts, quan encara hi ha temps; l’altra, molt al final. Volíem que aquests dos miralls representessin la diferència abismal entre uns personatges que comencen un camí i els mateixos personatges que han passat per tot un procés. De fet, aquesta darrera escena la van rodar molt al final del rodatge, quan les actrius ja havien viscut tot el procés, havien fet una pinya entre elles, havien viscut aquest viatge emocional. En certa manera, estaven sentint que arribava el final. No del món, però si el final del rodatge, de la pel·lícula. Havien conviscut tant juntes, que el final del rodatge era una mica el final del món. Tenien aquest sentiment de pena.

L’elecció de les actrius va ser vostra?

USR: Sí, ho vam gestionar nosaltres completament. Quan vam començar a buscar la nena per al paper de la Mila, el personatge principal, vam veure moltes nenes en un càsting obert, però no en trobàvem cap que ens agradés. Va coincidir que estàvem fent una tutoria amb la Carla Simón, i ella ens va recomanar veure la Laia Artigas. Li vam fer una prova i vam veure que encaixava perfectament. L’Íngrid, Nunu Sales, la germana gran, va sortir d’un càsting obert. Buscàvem que funcionés el tàndem dels dos personatges de les germanes, entre elles hi ha un vincle molt important, necessitàvem que tinguessin una afinitat. En el cas de Nuria Prims, simplement ens agradava, li vam enviar el guió i va dir que sí. El cas de l’avi és completament diferent, és un amic de l’Ari. Li vam plantejar i va dir: “Vinga, sí, ho faig”. Va ser tota una experiència per a ell.

Cinc anys des de l’inici, quatre des de l’escriptura, tres des del rodatge, dos des del muntatge, un des del D’A. Què heu fet després?

USR: És una mica difícil de respondre a això perquè som cinc i cadascuna està en un moment diferent. Ara mateix estem vivint a cinc ciutats diferents, a tres països diferents i cadascuna està fent el seu camí. Serà complicat tornar a treballar les cinc juntes en un futur proper. Però estem segures que coincidirem, si no totes alhora, les unes amb les altres. La Pompeu anima molt a treballar en col·lectiu; és una bona manera d’aprendre i experimentar. El millor del cinema és que pots treballar amb els teus amics.

A mode d’informació: 

Mònica Cambra viu a Donosti, és alumna de la sisena generació de l’Elías Querejeta Zine Eskola a l’especialitat de creació.

Ariadna Fortuny viu a Nova York després de rebre una beca de postgrau a l’estranger de la Fundació ”la Caixa” per seguir un màster de direcció i guió a la Columbia University de Nova York.

Mònica Tort viu a Dinamarca, segueix interessada en la música i el so.

Clàudia García de Dios viu a Madrid on treballa de guionista.

Lucía Herrera Pérez viu a Barcelona on treballa de sonidista i muntadora.

Ariadna Fortuny Claudia García de Dios DIRECTORES ENTREVISTA Mònica Cambra Mònica Tort PEL·LÍCULA

TAMBÉ ET POT INTERESSAR...

FESTIVALS

Canes 2024

"‘All we imagine as light’, de Payal Kapadia, l’aposta d’última hora per la Palma d’Or"

La pel·lícula índia, entre les preferides de la competició, en un Festival de Canes amb major presència de cinema de dones en altres seccions.

ENTREVISTES

Claudine Nougaret

"El so com a creació"

“Es fa so per a una imatge, però cal que la imatge deixi espai al so”.

FILMORETRATS

Sara Gómez

"Cinema, avantguarda, revolució i qüestionament"

Malgrat tenir una vida curta, la cineasta afrocubana va explorar les possibilitats del cinema documental com a eina de transformació social. Amb motiu del 50 aniversari de la seva mort...

ENTREVISTES

Catherine Breillat

"La radicalitat del desig"

El D’A film Festival Barcelona d’aquest any va dedicar la seva retrospectiva a la figura de la francesa Catherine Breillat, una de les directores més transgressores del cinema europeu. A...

FILMS

Crítica

"L’últim estiu: L’improbable control del desig"

Deu anys després del seu anterior film, Breillat torna amb una obra sobre relacions prohibides que evita clixés sensacionalistes i aprofundeix en els racons del desig i la dominació.

FESTIVALS

Canes 2024

"‘The Substance’ de Coralie Fargeat, una brutal experiència cinematogràfica al límit que trasbalsa Canes"

Les dues noves pel·lícules de dones presentades a la secció oficial després de 'Diamant brut', 'The Substance' i 'Bird' d'Andrea Arnold, no podrien ser més diferents i alhora les dues...

ACTUALITAT

MIFDB

"Guia per les Persistències fílmiques de la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona"

Una panoràmica immillorable pel cinema fet per dones arreu del món a través de títols provinents de Brasil, Perú, la Xina, Geòrgia, Japó, Xile, Estats Units i Alemanya, entre d'altres...

ENTREVISTES

Delphine Girard

"Les víctimes no són models de perfecció"

“És magnífic que les dones s'ajudin per sobreviure”.

FILMS

Crítica

"Víctima imperfecta: Hi ha víctimes perfectes?"

Delphine Girard es planteja un parell de preguntes: Què passa després de patir una agressió sexual? Com continuen vivint la víctima, l’agressor i la policia que rep la denúncia? D'aquí...

ENTREVISTES

Meg Ryan

"“Estar en companyia de Nora, Jane i Diane només m’ha aportat coses positives com a persona i com a artista”"

Parlem amb l'actriu nord-americana sobre la influència d’Ephron, sobre el que va succeir després de l'estrena d'En carn viva o sobre dirigir una comèdia romàntica que, en comptes de mirar...

  • enllaç copiat

Has de subscriure't per llegir tot l'article.

Uneix-te a la comunitat Filmtopia per poder seguir donant-te el millor del cinema fet per dones i oferir-te nous continguts i activitats!

Selecciona una d'aquestes tres opcions!

subscripció mensual

4,99€

al mes

  • Accés il·limitat a tots els continguts escrits i en vídeo

SUBSCRIU-TE

subscripció anual

49€

a l’ANY

  • Accés il·limitat a tots els continguts escrits i en vídeo

SUBSCRIU-TE

subscripció FAN CLUB

99€

a l’ANY

  • Accés il·limitat a tots els continguts

  • Accés a sortejos de pòsters, llibres, entrades, etc.

  • 1 entrada gratis a l’any per assistir a una taula rodona o a una classe magistral sobre cinema fet per dones

  • 1 entrada gratis a l’any per assistir a una estrena d’una pel·lícula dirigida per una dona

  • 1 samarreta de Filmtopia

  • (Oferta vàlida només a Espanya)

SUBSCRIU-TE