Crítica — Creatura: Les tres edats de la repressió del desig femení

La generació de directores que està accedint al món del cinema els darrers anys ho fa des de l’autoconsciència de conceptes com mirada masculina i consens sexual, i amb l’objectiu, molts cops, de contrarestar les narratives patriarcals al voltant de la violència i l’abús, així com la tendència del cinema hegemònic a espectacularitzar els cossos femenins. Però la necessitat de compensar segles d’objectivació sexual de les dones en la cultura (àudio)visual no hauria de suposar que aparquem el sexe, el plaer i l’autorepresentació de les dones com a subjecte eròtic i carnal de les narratives femenines. Ens calen reivindicacions del gaudi propi alliberades del temor que se n’apropiïn o siguin tergiversades pels homes. D’aquí la importància del cinema de l’Elena Martín al panorama audiovisual del nostre país, perquè és gairebé l’única representant de la nova onada de directores catalanes que inclou la reflexió explícita sobre el cos i la sexualitat en les seves obres, a més a partir de l’autorepresentació, perspectiva clau de les avantguardes feministes. 

Resulta curiós que totes aquestes idees ja apareguessin encapsulades en un curt que Elena Martín protagonitza tot i que no dirigeix, Suc de síndria (2019) d’Irene Moray, en què encarna una jove que segueix un procés de reconnexió amb la seva sexualitat en un entorn natural propici, una idea que retrobem en part a Creatura. L’òpera prima de Martín, la remarcable Júlia Ist (2017), va suposar una mena de continuació de Les àmigues de l’Àgata (Laia Alabart, Alba Cros, Laura Rius, Marta Verheyen, 2015), el llargmetratge que la va donar a conèixer com a actriu. La protagonista que interpreta la mateixa directora exemplifica cert sentir de la seva generació com a estudiant que ja no viu l’experiència de sortir al món com una aventura eufòrica i plenament transformadora, sinó com un trànsit que requereix una primera etapa d’adaptació. A Júlia Ist, Martín ja incorporava una visió de la vida sexoafectiva de la protagonista a través de l’experiència del plaer i a partir de l’autorepresentació.

Creatura suposa un pas més enllà com a proposta que s’endinsa en el plaer femení més quotidià des de les seves formes de repressió. Martín se centra en una protagonista, la Mila, que torna a encarnar ella mateixa, marcada per una insatisfacció que fa trontollar la seva vida en parella amb el Marcel (Oriol Pla) just quan inicien una nova etapa després de mudar-se a l’antiga casa familiar a l’Empordà. El malestar sense nom de la Mila es manifesta a través d’un èczema psicosomàtic que li sobrevé en moments de crisi i refrenament del propi plaer, un element cronenbergià que no s’expandeix més enllà dels límits del drama realista i el seu origen es remunta a quan era nena. De manera que el film es mou al llarg de les tres edats de la protagonista: la infantesa, l’adolescència i l’edat adulta, per traçar de quina forma l’emergència del desig sexual en les dones s’imbrica amb la seva repressió familiar i social. 

La posada en escena en la part del drama adult dona voltes sobre una parella tancada en un conflicte pel qual no semblen trobar desllorigador. En canvi, els segments dedicats a la Mila adolescent (Clàudia Malagelada) es mouen en atmosferes més sensorials i epidèrmiques, en el clima propi de qui se sent envaïda per un desig encara desconcertant, més sentit que (en)raonat. I el despertar de la pulsió sexual en la petita Mila (Mila Borràs) es mostra com un instint natural que tanmateix genera incomoditat al seu voltant. Resulta remarcable com Elena Martín recupera un element pertinent i potser el més tabú de l’hermenèutica freudiana: el reconeixement de l’infant com a persona sexuada que busca satisfer a la seva manera un desig carnal, i alhora la pel·lícula reflecteix les incomoditats diferents que això genera en el pare i la mare. Des de la primera escena en què es crida l’atenció a la nena que explora el plaer en el seu propi cos, Creatura mostra com la sexualitat femenina neix lligada a la impugnació familiar i social, un patró que es repeteix en diferents variants en les altres etapes de la vida de la protagonista en una pel·lícula amarada de sensualitat i alhora de reflexió sobre els mecanismes repressius quotidians.