Crítica — 15 pruebas de amor: La bona mare
En el seu primer llargmetratge, la directora francesa Alice Douard, coneguda i guardonada per curtmetratges com "L'attente" (2022), ens acosta a la maternitat de dues dones lesbianes, explorant a través d'un retrat coral la idea de família nuclear.
Cloe Masotta Lijtmaer
18 de juny 2026
15 pruebas de amor (Des preuves d’amour)
Any 2025
País França
Direcció Alice Douard
Guió Alice Douard
Producció Marine Arrighi de Casanova
Repartiment
Ella Rumpf
Monia Chokri
Noémie Lvovsky
Emy Juretzko
Julien Gaspar-Oliveri,
Jeanne Herry
Muntatge Pierre Deschamps
Música Raphaël Hamburger
Distribució La Aventura
Duració 97 min
Gènere
Comèdia
Drama
Data d’estrena 19 de juny
Sinopsi
Céline espera el seu primer nadó. Però no és ella qui està embarassada. D’aqui a tres mesos, la seva esposa, Nadia, donarà a llum la seva filla. Sota la mirada de les seves amistats, de la seva mare i de la llei, Céline cerca el seu lloc i el seu sentit de la legitimitat, mentre lluita contra un sistema que li posa traves per aconseguir l'única cosa que desitja: ser la mare de la seva pròpia filla.
15 pruebas de amor (Des preuves d’amour)
Any 2025
País França
Direcció Alice Douard
Guió Alice Douard
Producció Marine Arrighi de Casanova
Repartiment
Ella Rumpf
Monia Chokri
Noémie Lvovsky
Emy Juretzko
Julien Gaspar-Oliveri,
Jeanne Herry
Muntatge Pierre Deschamps
Música Raphaël Hamburger
Distribució La Aventura
Duració 97 min
Gènere
Comèdia
Drama
Data d’estrena 19 de juny
Sinopsi
Céline espera el seu primer nadó. Però no és ella qui està embarassada. D’aqui a tres mesos, la seva esposa, Nadia, donarà a llum la seva filla. Sota la mirada de les seves amistats, de la seva mare i de la llei, Céline cerca el seu lloc i el seu sentit de la legitimitat, mentre lluita contra un sistema que li posa traves per aconseguir l'única cosa que desitja: ser la mare de la seva pròpia filla.
En els crèdits d’inici de 15 pruebas de amor escoltem l’arxiu sonor de l’aprovació del matrimoni homosexual a l’Assamblée National francesa l’any 2013. L’òpera prima d’Alice Douard, que es va estrenar l’any 2025 a la Setmana de la Crítica de Canes, i va ser premiada en la 63a edició del Festival Internacional de Cine de Gijón, se situa en la primavera de 2014, i relata els darrers mesos d’embaràs de Nadia (Monia Chokri) i la seva imminent maternitat amb Céline (Elia Rumpf). Però, legalment, només hi ha una mare. Des de l’inici de la pel·lícula, Céline perd l’alè mentre travessa París a correcuita per arribar a temps a la cita amb una advocada que tramitarà l’adopció de la filla que Nadia està gestant. Un tràmit que només és possible si les dues mares han contret matrimoni.
La pel·lícula construeix un retrat coral de diferents maternitats, i també paternitats. En les trobades de Céline i Nadia amb diferents persones del seu entorn, des de metges, metgesses, infermers i infermeres fins a amistats que comparteixen la seva visió sobre la criança, el concepte de maternitat normatiu i heteropatriarcal s’esquerda. I fins i tot és posat en qüestió, al mateix temps que la seva violència silenciosa acompanya Céline, que, per ser oficialment la mare de la criatura per néixer, ha d’adoptar-la i sotmetre’s a un tràmit judicial.
La narració es desenvolupa al ritme de la música clàssica i la música electrònica. El cos en tensió de Céline, en la seva relació amb la seva mare (una destacable interpretació de Noémie Lvovsky), incapaç de veure la seva filla mentre executa al piano les partitures de Beethoven, Chopin o Satie, s’allibera en la taula de DJ; o amb Nadia, en la pista de ball, compassant el seu desig al ritme del duo britànic Disclosure. En els acords de les diferents melodies que travessen el film, s’entrecreuen la cadència, incansable, de la norma; el nuament afectiu d’una mare absent durant la infància de la seva filla; i, també, la cadència de l’amor, en les seves tensions, vaivens, entregues i trobades joioses.
