Crítica — Babygirl: Nicole Kidman explora els límits de la transgressió sexual
L'actriu encarna una executiva que inverteix els rols de poder quan inicia una relació adúltera de tints sadomasoquistes amb un becari en la nova pel·lícula de Halina Reijn, la directora d'Instinto.
Babygirl
Any 2024
País Estats Units
Direcció Halina Reijn
Guió Halina Reijn
Producció
2AM
Man Up Films
Repartiment
Nicole Kidman
Harris Dickinson
Sophie Wilde
Antonio Banderas
Fotografia Jasper Wolf
Muntatge Matthew Hannam
Música Cristobal Tapia de Veer
Distribució Diamond Films
Durada 115 min
Data d’estrena 17 de gener, 2025
Sinopsi
Romy (Nicole Kidman), una alta executiva, inicia una aventura de sexe extrem amb el seu jove becari, Samuel (Harris Dickinson), d'amagat del seu marit Jacob (Antonio Banderas). Romy invertirà el seu rol habitual a la feina, i passa de ser qui dona les ordres a gaudir del fet de ser sotmesa al llit. Aquesta tòrrida relació extramatrimonial li permetrà trobar el camí cap a la llibertat sexual, malgrat el risc i els prejudicis.
Babygirl
Any 2024
País Estats Units
Direcció Halina Reijn
Guió Halina Reijn
Producció
2AM
Man Up Films
Repartiment
Nicole Kidman
Harris Dickinson
Sophie Wilde
Antonio Banderas
Fotografia Jasper Wolf
Muntatge Matthew Hannam
Música Cristobal Tapia de Veer
Distribució Diamond Films
Durada 115 min
Data d’estrena 17 de gener, 2025
Sinopsi
Romy (Nicole Kidman), una alta executiva, inicia una aventura de sexe extrem amb el seu jove becari, Samuel (Harris Dickinson), d'amagat del seu marit Jacob (Antonio Banderas). Romy invertirà el seu rol habitual a la feina, i passa de ser qui dona les ordres a gaudir del fet de ser sotmesa al llit. Aquesta tòrrida relació extramatrimonial li permetrà trobar el camí cap a la llibertat sexual, malgrat el risc i els prejudicis.
*Atenció: Aquesta crítica analitza, sense explicitar-lo, el final de la pel·lícula, el que es pot entendre com un espòiler.
Babygirl arrenca i es clou amb els gemecs sexuals de la protagonista, Romy, a qui dona vida Nicole Kidman. Tota una declaració d’intencions d’una pel·lícula al voltant del plaer d’una dona de mitjana edat. En les dues escenes, la protagonista està mantenint relacions amb el seu marit, en Jacob (Antonio Banderas). Però el film la segueix mentre busca la satisfacció en un altre vincle, el que forja amb en Samuel (Harris Dickinson), un becari de l’empresa en què ella exerceix d’executiva en cap. De manera que Babygirl juga a invertir una dinàmica arquetípica, la de l’atracció entre un home de poder i la dona més jove a les seves ordres. Aquí és en Samuel l’objecte de la mirada de desig, i fins i tot es fetitxitza una de les peces de roba que porta, la corbata. L’element subversiu es troba tant en el fet que aquest cop sigui la dona qui se situï en una posició propícia per a l’abús, com que el jove, en lloc d’assumir el seu estatus en un estrat inferior de l’escala jeràrquica, adopti una sèrie d’actituds desafiadores i dominants que, lluny de generar el rebuig de la seva superior a la feina, la sedueixen. Així comença un joc sexual que es converteix en una aventura de tints sadomasoquistes, enriquida per dos aspectes, la vida familiar de la protagonista i la dificultat per mantenir aquesta aventura aliena als interessos professionals.
En el seu primer llarg com a directora, Instinto (2019), Halina Reijn ja havia explorat les zones grises del desig femení en l’era de l’empoderament pel que fa als rols de poder. A Babygirl torna a preguntar-se fins a quin punt hi ha un desig femení que s’encén davant la posició dominant i controladora (aquí no directament agressiva, com succeïa en la seva òpera prima) d’un home. Sobre el paper, resulta estimulant com la directora atorga complexitat a aquesta pregunta incòmoda des de diferents eixos contemporanis. L’anhel de submissió de la protagonista se situa en un context postfreudià: no pretén respondre a un inconscient femení reprimit o reconduït pel sistema cultural i polític. És a dir, el film no insinua que les dones sentim plaer a través de la submissió i que això definiria la nostra sexualitat, sinó que atribueix l’anhel de sentir-se controlada per part de la protagonista a una especificitat del seu desig que no ve motivat per cap trauma. La pel·lícula també difumina la frontera que separaria l’atracció sexual entre els dos personatges principals i els seus interessos professionals. En un context més general, Babygirl sembla apuntar a com en un món que tendeix a l’automatització i la deshumanització de tots els processos i vincles (l’empresa en què treballen els personatges es mou en l’àmbit de la distribució a gran escala via intel·ligència artificial), només el desig segueix garantint una experiència intrínsecament humana, pel que té d’incontrolable. I no es deixa de posar sobre la taula de quina manera el sistema capitalista ha coaptat el discurs feminista per buidar de contingut conceptes com la vulnerabilitat o la sororitat.