Crítica — Bird: Voler volar

Bailey té tan sols dotze anys, però n’aparenta uns quants més, ja que ha hagut de madurar a marxes forçades guiada pel seu instint de supervivència. Malviu amb el seu pare, Bug, en una casa ocupada al nord de Kent, en un barri marginal. No per casualitat, es tracta del mateix barri on començava Grans Esperances, la famosa novel·la de Charles Dickens. Encara que no hi ha dubte que l’aprecia, Bailey té una relació una mica conflictiva amb el seu pare i, en contra del que podríem esperar, ella és la més madura dels dos; per això ha de batallar constantment per evitar que el seu pare cometi bogeries d’adolescent. L’última? Voler casar-se amb una dona a la qual coneix des de fa tot just tres mesos i pretendre pagar les despeses de la cerimònia venent bava de gripau, amb suposades propietats al·lucinògenes, a preu d’or. D’altra banda, la seva mare, que viu en una altra casa juntament amb els seus tres germans petits, manté una relació tòxica amb un individu violent i agressiu, transformant així la vida de Bailey en quelcom encara més depriment si cap. Però malgrat tot això, malgrat totes aquestes violències quotidianes, malgrat la pobresa, la marginalitat i la falta d’esperança, Bailey (impressionant Nykiya Adams en el seu debut cinematogràfic) segueix endavant com bonament pot i desenvolupa, amb el pas dels dies i l’arribada de l’adolescència, una cuirassa protectora que li permetrà sobreviure en un context tan hostil com el que li ha tocat viure.

La càmera en constant moviment, nerviosa, gairebé frenètica, segueix tot el temps  Bailey, d’una banda a l’altra, gairebé sense donar un moment de descans i tranquil·litat. Només podem respirar amb calma quan la càmera s’allunya de la protagonista i s’enlaira cap al cel mostrant-nos les gavines, corbs, abelles o papallones; animals tots ells capaços de volar. Animals que, malgrat la seva condició –o tal vegada gràcies a ella– són molt més lliures que Bailey, que sembla presa d’un destí no gaire prometedor. Animals que tenen un significat especial en la pel·lícula i que Bailey observarà amb persistència i sense saber molt bé per què; almenys, de moment.

Amb un sòlid pols narratiu, Arnold ens conta al llarg de dues hores de metratge les aventures i desventures de Bailey i la seva família, tan nombrosa com desestructurada, introduint en una típica història de realisme social –i, per primera vegada al seu cinema– l’element màgic encarnat en Bird, el personatge que dona nom al film i que interpreta Franz Rogowski. Un personatge atípic que trencarà els esquemes mentals i afectius de Bailey i amb qui desenvoluparà un vincle molt especial.

Resulta tremendament difícil abordar el realisme social i les històries coming-of-age sense caure en llocs comuns, sense recórrer a clixés utilitzats fins a la sacietat. Hi ha massa cinema a les nostres esquenes que ha contat ja aquestes mateixes històries innombrables vegades, particularment en el context del cinema britànic. Penso, per exemple, en Lawn Dogs, infravalorat film de John Duigan que, com Bird, descriu l’amistat entre un home adult i una nena, barrejant realisme social amb elements màgics.

És possible que Bird no sigui la millor pel·lícula d’Arnold, ni la més original. Però el que sí resulta innegable és que els personatges del film d’Arnold destil·len una gran frescor i naturalitat gràcies a les interpretacions de Nykiya Adams, Franz Rogowski i Barry Keoghan en el paper de Bug, el pare de Bailey. A més, per sort, la directora evita adelitar-se en excés en la misèria dels seus personatges i els ofereix (ens ofereix) una escletxa d’esperança entonada a ritme de The Universal, aquell gran èxit de Blur que es va popularitzar fa ja ni més ni menys que 29 anys.

(…)

Every paper that you read
Says tomorrow is your lucky day
Well, here’s your lucky day

It really, really, really could happen
Yes, it really, really, really could happen
If the days they seem to fall through you
Well, just let them go

(…)