Crítica — Blondi: Més amiga que mare

Dolores Fonzi és sens dubte una de les millors actrius argentines. Tot i que fa vint-i-cinc anys que actua, el seu nom va començar a sonar amb força a Espanya gràcies a Truman, de Cesc Gay. Des de llavors l’hem vist entre altres títols a Paulina, La cordillera o Distancia de rescate. A l’últim festival de Sant Sebastià, la vam descobrim en una nova faceta: la de directora.

Fonzi s’ha pres el seu temps abans de passar darrere de la càmera. No ha estat fins  sentir-se segura amb un guió coescrit amb Laura Paredes, responsable amb Laura Citarella del magnífic guió de Trenque Lauquen, que Dolores Fonzi s’ha decidit a fer el pas. I ho ha fet envoltada d’un grup d’actors que garanteixen la solidesa del film.

Blondi és la història d’una mare i un fill. Una mare jove, la Blondi, la mateixa Dolores Fonzi, que va tenir al Mirko, Santiago Rovito, als 15 anys. Quan els coneixem, Mirko té poc més de vint anys i està a punt d’anar-se’n a Europa. Però la seva mare no ho sap i ell no troba el moment de dir-li-ho. Encara que la Blondi i el Mirko semblen una parella, Fonzi eludeix al relat qualsevol connotació incestuosa. Hi ha una alegria, una frescor i una ingenuïtat en la relació que els permet passar per amics sense cap ombra de dubtes.

Però la vida de la Blondi i el Mirko no és un camí de roses. La Martina, germana de la Blondi, està passant per una crisi en el seu matrimoni, l’àvia viu al seu aire, i la Blondi es mou entre elles intentant no perdre el centre, és a dir, no perdre el Mirko. En aquest món de dones, els homes compleixen la seva funció: l’Eduardo, el marit de la Martina que interpreta Leonardo Sbaraglia, és tan avorrit, rutinari i previsible que provoca a la seva dona, l’estupenda Carla Peterson, el desig de fugir a una comuna de hippies new age desfasats.

El Mirko, en canvi, es veurà obligat a aportar el grau de responsabilitat que ni sa mare, ni ningú de la família, sembla tenir. En aquest sentit, la història em va portar a la memòria Las chicas Gilmore, on Rory és la filla assenyada de Loreleai, una mare tan jove i irresponsable com la Blondi. Però si la sèrie d’Amy Sherman-Palladino, era una comèdia amable, Blondi es mou en el terreny més relliscós de la tragicomèdia.

No cau mai en el drama, però el voreja sense que es noti. Diverteix i emociona, t’apropa a aquests personatges basculant de la mare al fill per tornar a la mare. Intel·ligent i subtil, a Blondi es parla de maternitats adolescents, d’avortar o no avortar, de matrimonis en crisi, de dependències afectives i de problemes econòmics. Coses molt importants. Però Fonzi ho fa sense prendre-s’ho massa seriosament, amb lleugeresa, amb humor, fins i tot rient-se una mica d’ella mateixa.

Presentada al Bafici del 2023, Blondi arriba a les nostres pantalles avalada per un èxit de públic al seu país. Disposar d el finançament d’Amazon li ha permès tenir un pressupost folgat –basta escoltar l’estupenda banda sonora del film on hi ha temes com Sunday Morning i All Tomorrow’s Parties de Velvet Underground i Nico– per fer una òpera prima que ens porta a pensar que estem davant d’una carrera que donarà molts fruits.