Crítica — Bread & Roses: Pa, Treball i Llibertat

Fa molt de temps que el concepte de “cinema militant” ha desaparegut del nostre context politico-cultural. Però no se m’acudeix cap manera millor per definir el valor d’aquest documental afganès que es titula Bread & Roses, però en rigor s’hauria d’anomenar Bread, Work and Freedom (pa, treball i llibertat). I educació, i respecte, i dignitat.

“Bread, Work and Freedom” era el crit que llançaven les dones afganeses que després de la tornada dels talibans al poder a l’agost del 2021, van veure com totes les seves conquestes dels últims anys es perdien irremeiablement. “Des del 15 d’agost del 2021 milers de dones han sortit als carrers de Kabul demanant pa, feina i llibertat. Centenars han estat arrestades, torturades i assassinades. Moltes continuen desaparegudes”. Aquestes paraules al final del documental són un recordatori que allò que acabem de veure no és una ficció inventada, ni tan sols un documental a l’ús, on la manipulació de les imatges és necessària. El que acabem de veure és un crit de rebel·lia.

Si parlo de “cinema militant” és perquè aquest cinema no té en compte la qualitat de la imatge. El que vol és ser un reflex immediat d’una situació determinada, té una urgència a deixar constància d’una cosa que està passant. I això és el que fan les dones afganes amb els mòbils: filmar petits vídeos de les reunions clandestines, les manifestacions, els enfrontaments amb la policia i els monòlegs desesperats quan estan soles en la intimitat de casa.

Sahra Mani ha recopilat molts d’aquests vídeos per construir el relat d’un any a la vida de les dones afganes de Kabul que veuen com el seu món s’ensorra i elles desapareixen del paisatge. Són testimonis directes, sense manipular, sense remuntar. Filmats alguns amb una certa cura, altres en plena batalla, tots carregats d’emoció.

Per donar un cert ordre al relat, Sahra Mani segueix tres dones a través de les seves filmacions. Zahra, la dentista, es va casar amb Omid, un home que l’estima i a qui ella estima, el 14 d’agost del 2021. Cap dels dos sabia que un dia més tard el seu món desapareixeria. Zahra, obligada a exercir la seva professió de manera clandestina, es converteix en una de les principals líders del nou i valent moviment de les dones afganes amb la col·laboració d’Omid i altres homes, conscients que el món talibà significa la mort.

Sharifa és una jove funcionària que viu amb els seus pares. El nou règim la priva del seu dret a treballar, del seu dret a ser, i la tanca a una casa molt tradicional. A Sharifa només li queda el recurs d’ensenyar la seva mare a llegir i ajudar el seu nebot amb els estudis mentre mira per la finestra i grava les seves sensacions i el seu desemparament. Fins que decideix sortir i unir-se al moviment que s’està gestant entre les dones.

La tercera dona és Reahla, una activista molt combativa obligada a escapar-se del país. Refugiada en una casa d’acollida al Pakistan, Reahla es dol de no poder ser a la seva terra, de tot el que hi estan passant allà, però també de la vida que porta en aquest suposat refugi que no és sinó una presó sense barrots.

Totes tres són exemples de moltes altres dones, advocades, infermeres, mestres, forçades a abandonar la seva feina, cobrir-se amb un burca i deixar una societat que ha estat privada de la meitat de la seva població. Les dones afganes no haurien d’existir. Però existeixen i lluiten i volen que el seu combat es conegui al món.

La presència de Jennifer Lawrence, l’actriu de Els jocs de la fam, com a productora, i el fet que Bread & Roses compti amb el suport d’Apple TV+, permetrà que el documental es vegi a tot el món. Recordar que el que conta el film passa ara mateix, és molt important per ajudar les dones afganeses en la seva lluita. Som en ple segle XXI, però a l’Afganistan han tornat a les tenebres del passat.